Diumenge 11 de durant l'any - 11 de juny de 2016

Fent una primera ullada a les lectures d’avui, podem fixar-nos que a la 1a lectura (2Sa 12,7-10.13) veiem el rei David despullat de l’arrogància del poder i acceptant la realitat dels fets. David obre el seu cor al Senyor i confessa el seu pecat: “He pecat contra el Senyor”. Per això, el Senyor el perdona: “Està bé, el Senyor passa per alt el teu pecat”.

D’aquí que el salm (Sl 31) faci ressò de la misericòrdia de Déu: “Feliç l’home a qui el Senyor no té en compte la culpa, / (...) M’he decidit a reconèixer la falta, / (...) m’heu perdonat la culpa comesa”. Amb el salm, també nosaltres ens sentim feliços perquè experimentem l’amor de Déu que perdona i no té en compte el mal que fem o el bé que deixem de fer.

Saltant a l’evangeli (Lc 7,36-8,3) veiem com la lògica de la Llei s’enfronta a la lògica de l’amor. Per un costat, tenim un fariseu fidel a la Llei, segur de si mateix, que pensa que té Déu a favor: “Jo no sóc com aquesta, pecadora”. Per altra banda, trobem la dona pecadora. Ella no té lloc en aquell món i per això es situa als peus de Jesús, sense parlar, “només sap estimar”. Simó el fariseu i el seu grup representen la Llei. Jesús encarna l’amor. I, enmig, la dona pecadora: Simó l’acusa, Jesús la perdona. Heus aquí el dilema: jutjar els altres o bé estimar i només estimar, creient en l’amor. El fariseu que ha convidat Jesús encara creu més en les seves accions que no pas en l’amor amb què Déu l’estima a ell i a tothom.

Però, a més, Simó descurà amb Jesús els gestos més elementals d’hospitalitat com eren rentar els seus peus, donar-li el bes de pau i ungir-li el cap amb oli. Per tant, també Simó és un transgressor de la Llei, un amfitrió que no ha complert amb el seu deure. L’acció de la dona, en canvi, ha superat amb escreix totes les normes de cortesia reservades als hostes. La dona es va desviure per complimentar el convidat. Per això, Jesús diu al fariseu: “aquesta dona estima molt i és que eren molts els pecats que li han estat perdonats, però quan no hi ha tant a perdonar, no hi ha tant amor”. Per a Jesús, la vertadera amfitriona fou aquella dona.

La misericòrdia de Déu és la guia de la vida de Jesús. Aquesta misericòrdia es fa patent no sols quan guareix els malalts, sinó sobretot quan perdona els pecats. Exemple d’això és el que li diu Jesús a la prostituta: “Els teus pecats et són perdonats. (...) La teva fe t’ha salvat. Ves-te’n en pau”.

Certament, germans i germanes, el camí del perdó és un camí difícil perquè el perdó sembla negar el mal, la culpabilitat. El perdó demana confiar en aquell a qui el seu viure el fa indigne de tota confiança. Però, perdonar és acceptar anar a fons i no pas amagar el mal, perquè hi tingui assentament una vida que es faci autèntica. La pecadora és el mirall on redescobrim l’amor. Déu en Jesús se’ns ha mostrat perdonant com a màxima expressió de l’amor. Però, moltes vegades no hem sabut mirar Déu que venia al nostre encontre en aquell que no es mereixia el perdó, però que el necessitava.

A l’evangeli, ens adonem de com n’és de diferent la realitat, vista des de Jesús o bé des del fariseu. Jesús no perd mai de vista la misericòrdia; el fariseu, en canvi, s’ho mira tot des de la Llei. Per a Jesús, aquella dona és algú a qui cal acollir i fer costat, necessita que algú se la miri amb bondat, amb benvolença. I aquesta no és la mirada del fariseu. Si el fariseu de l’evangeli hagués llegit a Sant Pau, possiblement no hauria jutjat tan severament aquella dona. El cristià, doncs, perquè viu immers en la Llei de Crist, ha de jutjar segons la mirada de Crist.

De fet, la 2a lectura de Sant Pau (Ga 2,16.19-21) completa molt bé el tema del pecat i el perdó de l’evangeli i la primera lectura. Pau afirma que la salvació de l’home ve de Déu mitjançant la fe en Jesucrist, que entregà la seva vida per alliberar-nos dels nostres pecats i del mal d’aquest món: “ningú no pot ser just (...) sinó només perquè ha cregut en Jesucrist”. Davant Déu, germans, ningú no és just ni bo per mèrits propis, sinó per reconèixer i acceptar que Ell ens estima gratuïtament i per sempre: “Déu no hauria pogut absoldre ni un sol home si calia haver complert les obres que mana la Llei”. Per això, el bé que fem al llarg de la vida no és per adquirir mèrits, sinó per respondre de manera agraïda al seu amor i viure d’acord amb la nostra vocació d’identificar-nos amb Crist. Veiem un exemple d’aquesta identificació en la unió indivisible entre Pau i Crist: “Estic clavat a la creu juntament amb Crist (...) La vida que ara visc... la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu, que m’ha estimat i s’ha entregat Ell mateix per mi (...) és Crist que viu en mi”. Després del baptisme, la vida de Pau ha canviat radicalment: ja no és la seva sinó la de Crist que es realitza en ell.

Tant de bo nosaltres puguem dir el mateix que Pau! Germans, que aquesta sigui la gran força que mou la nostra vida!

Mn. Ricard Casadesús