Diumenge 26 de durant l'any - 25 de setembre de 2016

Lluc 16, 19-31

No podeu servir alhora Déu i el diner

La paràbola d’aquest diumenge sembla que vingui a il·lustrar l’evangeli de diumenge passat (Lluc 16:1-13), i es que no podem servir a Déu i al diner.

Quan llegim paràboles de rics, correm el perill de pensar que no són per nosaltres, que són missatges per ells, per els homes rics dolents. Però Lluc escriu l’evangeli per la comunitat de creients, i per això hem de pensar que ens parla a nosaltres avui també.

Doncs el problema no és tan el ric, com les riqueses, i encara que ens sembli que no ho som de rics nosaltres, podem caure en el mateix error en el que va viure el ric d’aquesta paràbola: l’egoisme, la indiferència vers el nostre proïsme que pateix per poder gaudir de les nostres possessions.

És cert que la paràbola ens presenta una antítesi d’extrems, el ric és molt, molt, ric, fins i tots els seus vestits ens parlen de poder polític, d’un alt estatus social. Al seu costat el pobre Llàtzer és extremadament pobre, pobre i malalt, viu en una misèria tal que és com viure l’infern a la terra. Però aquests dos extrems el que fan és abastar totes les realitats que podem trobar al mig i en la que estem nosaltres mateixos.

El problema no és ser ric, sinó més aviat com gestionem les nostres riqueses, i sobre tot a qui servim, qui és el Senyor de les nostres vides. I Lluc està molt interessat en que en la comunitat de creients, cadascú posi al servei de Déu els seus dons per a què entre ells no hi hagi cap de necessitat.

La Paraula de Déu ens informa de que per heretar la vida eterna em de viure estimant Déu sobre totes les coses, i que això es fa estimant al proïsme com a un mateix, això es la Llei i els profetes, qui no vulgui escoltar això, ni encara que retornés el Llàtzer de la mort no el creurien, perquè el miracle de la fe no pot néixer de senyals meravelloses, només pot néixer de la Paraula de Déu (Rom 10:5-17).

Finalment la paràbola te un punt d’ironia, davant la justícia retributiva dels fariseus que entenien la pobresa i la malaltia com un càstig de Déu pels pecats, el pobre i malalt Llàtzer és acollit dins del si d’Abraham, dins la família de Déu, només pel fet de ser pobre, sense cap mèrit més. Doncs Déu és a favor del pobre, del que pateix, i escolta el seu clam. Potser per aquesta raó Lluc posa de nom al pobre Llàtzer, que significa “Déu ajuda”.

No podem servir alhora Déu i el diner, les nostres possessions són també la nostre responsabilitat vers l’altre, com fem servir el que tenim parlarà finalment de a qui servim realment.

Rvd. Jonathan Navarro

Pastor de la 1era Església Protestant a Rubí