Diumenge 30 de durant l'any - 23 d'octubre del 2016

Lluc 18, 9-14

Sovint veiem, a l’Evangeli, Jesús pregant. Ple de l’Esperit Sant, Jesús s’adona que és el Fill estimat de Déu Pare i Jesús l’escolta, li parla i actua amb plena confiança i proximitat, posant-se a les seves mans, atent sempre i disposat a fer la seva voluntat.

Jesús també ens ensenya a pregar. Davant de la petició dels seus deixebles, els ensenya a tenir amb Déu aquesta relació filial, a estar oberts a fer la seva voluntat, a demanar-li que ens ajudi a anar construint el Regne que Déu vol per a tots nosaltres, que és Regne d’amor, de perdó i de pau.

Jesús, en els seus ensenyaments sobre la pregària, ens fa veure amb paràboles amb quina actitud hem de pregar. En el text de Lluc que aquest cap de setmana proclamem i meditem, veiem dues actituds contraposades, portades a la pràctica per dos personatges diferents.

Els fariseus eren jueus doctes, complidors estrictes de la Llei; sovint eren orgullosos, es creien superiors als altres, als quals menyspreaven. Els publicans eren recaptadors d’impostos al servei del poder romà opressor; l’engany i el frau eren pràctiques habituals en la seva feina;  eren mal vistos pels altres jueus i considerats pecadors.

El fariseu va al temple a pregar ple d’orgull i autosuficiència; dret davant Déu, considera que el compliment de la Llei el fa mereixedor del favor de Déu, a qui dóna gràcies per haver-lo fet millor que els altres. En canvi, el publicà, en una actitud de replegament interior, reconeix que és un pecador i li demana a Déu que actuï bondadosament amb Ell.

Jesús diu clarament quina és l’actitud que agrada a Déu. Déu ens estima des de sempre, ens ofereix el seu Amor; només cal que nosaltres ens hi obrim, reconeixent la nostra condició de creatures i de pecadors i, amb la seva gràcia, vulguem rebre la seva bondat, la seva misericòrdia i el seu perdó. Així, humilment, podrem mantenir amb Déu aquest diàleg d’amor, sentint-nos els seus fills estimats.

Montserrat Martínez