Diumenge 32 de durant l'any - 6 de novembre del 2016

A l'evangeli d'avui hem vist com els saduceus, que no creien en la resurrecció dels morts, s'acosten a Jesús i li plantegen un argument recargolat per veure si els dona la raó: el possible cas d'una vídua que s'hagi anat casant amb el germà del difunt, com era costum, i que al final hagi tingut 7 marits. Esperaven així que Jesús reconegués que parlar una nova vida després de la mort no fa més que embolicar les coses.

Jesús en canvi els respon afirmant sense dubtar que Déu ens promet un lloc en un món que ha de venir, en una vida nova. Però també els diu que es deixin de raonaments estèrils, que la nova vida serà diferent de tot el que coneixem, que no ens ho podem mirar des dels criteris tant estrets que ens marquen ara.

Els saduceus eren un grup que no creien en la resurrecció perquè ja els estava bé creure que només hi ha aquesta vida. Eren un grup de gent rica, ben situada, que tenia el control del Temple de Jerusalem i que s'entenia força bé amb el poder romà.

Ha passat molt temps, ens podem preguntar ara quina reacció provoquen avui aquestes paraules de Jesús. Avui tothom sap que els cristians esperem una altra vida. Però potser molta gent no creient es mira aquesta esperança nostra amb recel, i em penso que podria haver passat que de vegades nosaltres l'hem expressat amb visions massa simplistes, que no convencen.

Crec que hem de ser molt humils i prudents a l'hora de parlar de com serà aquesta vida per sempre. No ho sabem, com serà. Però sí que sabem que Déu ens prepara alguna cosa, i que serà una cosa bona, perquè ens estima. I amb això n'hauríem de tenir prou, per esperar-ho confiadament. Em penso que aquest és el missatge central del que ens diu avui Jesús a l'evangeli. Que Déu és un Déu de vius: el Déu d'Abraham, d'Isaac, de Jacob. El Déu que ens ha donat la vida, que ens crida a cadascú pel nostre nom. I ell que ens ha fet per a la vida ens diu que confiem, que ell no ens deixarà, que ens vol fer descobrir la plenitud d'una vida al seu costat.

Podria passar però, que com els passava als saduceus, que mentre Jesús ens parla d'aquesta vida nova, nosaltres ens quedéssim volent assegurar-nos que no ens falti res del que coneixem ara, en aquesta vida, en la que ja ens trobem tant ben situats.

Encara avui, pot passar que aquells a qui aquesta vida ja els hi estigui bé, no vulguin, o no sentin la necessitat de pensar en una altra vida. Potser la gent ben situada, que se sent jove, amb recursos, que pot gaudir a la vida de moltes coses: de l'èxit, de la sexualitat, de l'oci,...doncs potser no veu que aquesta vida estigui malament, ni que n'haguem d'esperar una altra. Potser per això les nostres generacions més joves, mentre ho són, doncs s'ho plantegen poc, això de la fe. Potser per això a la nostra societat acomodada a Europa hi ha més fredor religiosa. I en canvi en els països pobres la fe en Jesús s'esta escampant i és més viva que mai.

Penso que ens hem de mirar les paraules de Jesús a l'evangeli d'avui, des de la perspectiva de la gent per a la que la vida no és una camí de roses. Des de la perspectiva de la gent que ha de patir la malaltia, de la gent que amb els anys ja no té les mateixes forces, de la gent que en lloc de l'èxit ha de viure el calvari del patiment pel demà, del no poder procurar-se el que necessita per viure. Doncs des d'aquesta perspectiva l'anunci de Jesús sí que és una bona notícia. Que Deu ens convida a una vida plena, que encara està per arribar, que encara no veiem realitzada, que potser ni ens podem imaginar ben bé com serà, però que és ben real.

Que la nostra fe, que és per a nosaltres un començar a tastar el convit del regne, ens ajudi a veure la vida amb els ulls d'aquells que necessiten realment l'esperança per viure. Que ens ajudi a valorar tot el de realment hi ha de bo en la vida: la joia, l'amor de parella, l'amistat, la generositat, coses tan bones que han de ser signes d'alguna cosa molt gran que s'està donant entre nosaltres, que ens parlen d'un món millor. I que aquests signes del regne ens ajudi a superar les dificultats del mon present, i a ser instruments d'esperança, de consol, per als germans que pateixen.