Diumenge 33 de durant l'any - 13 de novembre del 2016

Lc 21,5-19

Més enllà de la complexitat d’un text apocalíptic com el del fragment d’aquest diumenge, val la pena fixar-se en un petit detall. Vindran molts en el meu nom... El nom de Jesús es pot usar apropiant-se’n, com ací, o per acollir un infant en nom de Jesús (Lc 9,48). I qui acull l’infant, acull Jesús, i qui acull Jesús acull Qui l’ha enviat. Hi ha, doncs, dues actituds possibles, fetes amdues des del seu nom: acollir l’altre, el proïsme, sigui qui sigui, o bé, posar-se en lloc del Mestre, usurpa-li el lloc.

Quin nom agafaran? Sóc jo, diu la traducció... o jo sóc, en l’original grec. El canvi d’ordre ens fa saltar a alguns fragments de l’evangeli de Joan: jo sóc la llum del món, jo sóc el camí, la veritat i la vida, jo sóc el bon pastor... I tots ells són referències al jo sóc originari, el nom diví pronunciat per Déu en la revelació a Moisès a la bardissa ardent (Ex 3).

Dient jo sóc, Jesús afirma, veladament si es vol, la seva divinitat. I qui agafa aquest seu nom, en definitiva es fa Déu a si mateix. No està gaire lluny de l’engany de la serp als pares: Déu sap que el dia que en menjareu, se us obriran els ulls, i sereu com déus, coneixedors del bé i del mal (Gn 3,5). És, doncs, la temptació de tots els temps.

No agafar el nom de Jesús, el nom de Déu, i no voler ser déus... i no deixar-se enganyar pels qui ho fan. I viure segons el seu nom, actuant en el seu nom, per intentar posar un bri de pau quan un regne s’alçarà contra un altre, quan hi haurà desgràcies arreu, quan hi haurà denúncies i detencions, fins per part dels més propers. Viure segons el seu nom, portarà problemes, però vivint-hi, ell mateix donarà saviesa per respondre-hi.

Olga Nicolau Balasch

Monja del Monestir de Sant Benet de Montserrat