Solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món - 20 de novembre de 2016

 Proclamem amb força per tot el món que «el Senyor és rei». A l'antic Israel els reis eren ungits, perquè representaven Déu enmig del poble, i sobre ells descendia l'Esperit del Senyor per dur a terme una missió. Eren ungits i no coronats, perquè aquesta darrera cerimònia, de contingut pagà, era considerada pels israelites com una manifestació de supèrbia davant Déu, el Rei de l'univers. En canvi, en un poble marcat per la fe, com era Israel, la unció posava de relleu que la reialesa era un do diví i que aquell que el rebia no l'havia de fruir com una prerrogativa de la qual en pogués abusar, sinó com un servei al poble. Tanmateix, la història ens ensenya que els reis d'Israel també van caure en els mateixos errors i vicis que els reis d'altres pobles. Amb tot, per a la consciència del poble elegit, sempre va perdurar la figura de David com a prototipus de rei ideal, per això hi havia la convicció que quan s'instaurés definitivament el Regne de Déu, seria ungit un descendent seu. Jesús, de la descendència de David, va ser ungit per l'Esperit Sant en rebre el Baptisme al Jordà. A partir d'aquest moment va ser “Jesucrist”, és a dir, “Jesús l'ungit” o “Jesús rei”. No va rebre cap corona i l' única que li van donar els homes va ser una corona d'espines que, juntament amb la creu, representa tots els pecats de la humanitat que Ell ha carregat damunt seu. 
    Jesús, que en vida va evitar els títols messiànics, per no donar lloc a interpretacions errònies, els va acceptar abans de la mort: així el veiem entrar triomfalment a Jerusalem com a rei de pau, no es queixa pel rètol posat damunt de la creu com a condemna i burla per Pilat  i accepta la confessió del lladre penedit, tot prometent-li l'entrada al seu Regne. És en aquest moment de la mort, feble i abandonat per tothom, que la seva reialesa ja no pot ser malinterpretada per una mentali tat massa humana i materialista. La creu es converteix en el seu tron des del que obre els braços per acollir tot el món, i així ens mostra que la seva és una reialesa de misericòrida, bondat i reconciliació.       
    Avui, l'Església ens proposa un model a seguir: el Bon Lladre; no per la seva vida, poc exemplar fins aleshores, sinó per la seva fe al moment de la mort, que va purificar i il·luminar una existència plena de pecat. Sant Pau declara que «ningú no pot dir “Jesús és Senyor”, si no és mogut per l'Esperit Sant». Déu va fer la gràcia del perdó a aquell malfactor i li va donar l'Esperit perquè reconegués que el seu Fill és el Senyor de l'univers. Molts havien vist Jesús anunciar l'Evangeli i fer miracles i, tanmateix, el v an condemnar a mort; en canvi, el Bon Lladre el va reconèixer a la creu, quan humanament tot semblava perdut. La seva confessió és sorprenent, perquè procedeix d'una persona per la qual ningú no donaria res, de la que semblaria impossible que tingués fe. Amb raó hom ha dit que la mort és l'hora de la veritat; el Bon Lladre, al costat del qui és Camí, veritat i vida, va comprendre que el sentit de la justícia de Déu és molt superior a la justícia humana, capaç de condemnar a mort un innocent pels interessos que siguin, i que l'amor de Déu pot transformar la misèria i la indignitat dels homes, per això va poder dir: «Jesús, recordeu-vos de mi quan arribeu al vostre Regne»; és el mateix que podem dir nosaltres quan demanem a Déu que vingui a nosaltres el seu Regne quan resem el Parenostre.

Mn. Joaquim Meseguer