Nadal del Senyor - 25 de desembre de 2016

Comentari bíblic (Lc 2, 1-14) (Jn 1, 1-18)

Els dies anteriors a la Nativitat l’Esglesia Ortodoxa canta: Prepara’t, Betlem, l’Edèn s’obre a tots els homes; prepara’t Efratà, perquè a una gruta l’arbre de la vida floreix d’una Verge. El seu si esdevé el Paradís místic on creix la planta divina de la qual aquells que en mengin viuran en lloc de morir com Adam. El Crist ve al món per tornar a aixecar la seva imatge caiguda.

Davant la magnitud del Misteri del Naixement de Déu segons la carn, no hi ha millor comentari que l’himne, la pregària o la icona, què és, en imatge, himne i pregària a la vegada.

Quina és la notícia que avui proclama l’Evangeli?: Avui us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. Els noms de Crist, Ungit, Messies designen aquell que el poble d’Israel esperava i que havia de ser el Salvador promès. Senyor és com el poble jueu anomenava Déu. El mateix ens diu sant Joan: I el Verb era Déu. ... I el Verb es feu carn i habità en nosaltres.

Qui rep el primer i de manera immediata aquesta notícia? Uns pastors que vivien al ras i de nit es rellevaven per guardar el seu ramat. Ser despert en la nit, vetllar, és vèncer la tenebra, la foscor en un mateix. O d’altra manera: Ell era la llum veritable que il·lumina tot home que ve al món ... La llum brilla en la tenebra i la tenebra no l’ha ofega. Vetllar és esperar i guardar: atenció i sobrietat o integritat, els requisits de la pregària. Sense una fita clara, quin sentit tindria la vetlla? El raciocini, la ciència, la lògica, l’intel·lecte avancen lentament i han de fer el llarg viatge dels tres Mags. És més a prop de la cova quelcom que sentim com a intuició, que ens depassa i a la vegada sabem molt íntim, que no entenem però seguim sense dubtar.

Qui fa l’anunci? Un àngel del Senyor se'ls va aparèixer i la glòria del Senyor els envoltà de llum. Com a la Tenda que erigí Moisès o al Temple de Salomó, la glòria de Déu que hi penetra és Déu mateix. La participació en la Llum divina és el coniexement, la contemplació, la visió de Déu, tant com els homes som capaços.

El temor sant dels pastors és la immediata reacció de l’home, conscient i coneixedor de la pròpia petitesa davant de la visió en què es veu immers. El no tingueu por de l’àngel és la paraula que serena el cor i obre les orelles per escoltar la Paraula, el Verb, que Déu adreça a l’home.

Com reconeixerem el Messies que ha nascut? Trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora. La iconografia bizantina ens mostra la menjadora com una pedra buidada, a l’estil d’una tomba, d’un fèretre. El dia de la Resurrecció podem observar la mateixa pedra, llavors com a tomba buida.

I la gruta fosca excavada en la muntanya és també la nostra realitat en aquest món caigut, on ha estat sepultada la Imatge divina segons la qual vam ser formats; i és també el sepulcre on dipositaren el cos del Crist davallat de la Creu, el mateix que les dones santes i els primers Apòstols veieren buit i amb les mortalles a part, significant que el Crist havia ressuscitat, havia vençut la mort. Aquelles mortalles són avui els bolquers, les faixes amb què el’Infant diví es embolcallat i el signe de què ha vingut per a baixar fins la mort i vencer-la, i així tornar a aixecar la imatge caiguda

                                     P. Josep