Diumenge 2 de Quaresma - 12 de març del 2017

Gn 12,1-4a; Salm 32; 2Tm 1,8b-10; Mt 17,1-9.

 Déu, pare entranyable..., Abbà.

Pare nostre, que esteu en el cel:

Els ulls del Senyor vetllen els qui el veneren, els qui esperen en l’amor que els té... Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai; aquesta és l’esperança que posem en vós (Sl). Confiant en Déu ja ens sentim fills, segurs a les seves mans, com un nen/a en els braços de la mare/pare, de la mare que sempre vetlla (mirem les mares què fan). És la revelació del Déu-Amor, dador de vida; el Déu des del que vivim la vida.

«Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo» (Mt). En la revelació de Jesús com a Fill, el fill per excel·lència, Déu també es revela com a Pare entranyable; tota l’acció de Jesús manifesta la paternitat / maternitat de Déu, ... també la creu és la creu del Pare. Si també volem ser fills d’aquest Déu, mirem Jesús.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

«Vés-te’n del teu país, del teu clan i de la casa del teu pare, cap al país que jo t’indicaré. Et convertiré en un gran poble, et beneiré i faré gran el teu nom, que servirà per a beneir... (Gn). El Regne de Déu que ve el trobem després d’un pelegrinatge de fe incondicional; primer és somni, il·lusió, patiment..., finalment realitat. És el nostre itinerari personal confiat del camí de la vida i de l’itinerari de la fe.

Ell ens ha salvat i ens ha cridat amb una vocació santa, no perquè les nostres obres ho hagin merescut, sinó per la seva pròpia decisió, per la gràcia que ens havia concedit per Jesucrist abans dels segles, i que ara ha estat revelada amb l’aparició de Jesucrist, el nostre salvador, que ha desposseït la mort del poder que tenia i, amb la bona nova de l’evangeli, ha fet resplendir la llum de la vida i de la immortalitat (2Tm). Una crida, la de Déu, que ens treu del no res, de la mort, de la que Jesús n’és el paradigma creador; una crida a la vida, i una vida per sempre. És el “morir i ressuscitar amb Crist”, la nostra vida associada a la d’ell. Que no conquesta, sinó gràcia.

...Jesús prengué Pere, Jaume i Joan..., els dugué dalt una muntanya alta, i es transfigurà davant d’ells. La seva cara es tornà resplendent com el sol, i els seus vestits, blancs com la llum. També se’ls aparegueren Moisès i Elies, que conversaven amb ell. Pere va dir a Jesús: «Senyor, que n’estem, de bé, aquí dalt! Si voleu, hi faré tres cabanes, una per a vós, una per a Moisès i una altra per a Elies.» Encara no havia acabat de dir això quan els cobrí un núvol lluminós, i del núvol estant una veu digué: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo.» En sentir-ho, els deixebles, esglaiats, es prosternaren de front a terra. Jesús s’acostà, els tocà i els digué: «Aixequeu-vos, no tingueu por.» Ells alçaren els ulls i no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol (Mt). Jesús és continuació de la revelació del Déu de sempre, transparència del seu amor, una altra manifestació de Déu tan propera i humana que toca la vida i la transforma; s’hi està bé amb ell, i ja ens hi hem quedat per sempre. I estar amb ell (en la pregària i en la mística de la vida) és el que ens fa nous, transfigurats. Estar amb Jesús i deixar que la seva llum (veritat), que és la de Déu, ens arribi i ens faci estar bé, ens faci sentir-nos fills i germans. Una experiència forta per  continuar el camí de la vida.

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

... estima el dret i la justícia, la terra és plena del seu amor (Sl). Déu és amor i tota la terra, la creació i la vida de les persones participen d’aquest amor immens i permanent; estem fets per estimar i ser estimats: l’amor impregna tota la realitat; i després ve l’amor que posem nosaltres en les relacions humanes, un amor que es diu justícia i, finalment, misericòrdia.

La transfiguració de l’Amor en cadascú i per al món.

Mn. Miquel García Bailach