Diumenge 3 de Pasqua - 30 d'abril del 2017

Fets 2,14.22-33; 1Pe 1,17-21

Lc 24,13-35

El diàleg que llegim entre els amics és de sentir-se abandonats per Jesús. Ells havien posat tota la confiança per ser salvats. Havien deixat tot per seguir-lo. Se sentien enganyats i ara algunes dones els hi volien fer creure que el seu cos ja no estava en el sepulcre i que l’havien vist. S’havien amagat per por. Encara no havien entès res de la salvació que proclamava Jesús.

Jesús sabia que primer els havia de deixar parlar perquè poguessin caure tots els dubtes que tenien en el seu cor. Els convidar a parlar des del seu cor i ho van fer, per després passar a confiar en la bondat de Déu, malgrat no era gens fàcil. Jesús sempre espera la invitació.

Els deixebles d’Emmaús el van reconèixer en la fracció del pa, perquè primer el van acollir  com a company de viatge i van escoltar la seva paraula. El text ens diu que ells no van romandre a Emmaús, sinó que es van aixecar i van tornar a Jerusalem; sabien on havien d’anar i què fer.

Malgrat això, a l’igual que aquest deixebles, Jesús se’ns revela quan estem més vulnerables, són les persones més porugues, amb més dubtes...

En els moments que més abandonats ens sentim és quan Jesús més a prop està, perquè ¿quantes vegades no hem sabut reconèixer la paraula d’un amic, l’abraçada d’un nen o el consol d’un metge?. Ell mai ens deixa sols; mai respon a la defensiva; mai s’imposa. Avui dia podríem dir que és el millor GPS que podem tenir pel viatge de la vida.

Pasqua marca el començament de l’esperança i la promesa d’una nova vida. Després de la foscor i el fred de l’hivern, el sol ens escalfa donant-nos nova vida. El que es va percebre com mort va ser el gran testimoni d’aquest miracle de la fe que produeix nova vida i que viurem per tota l’eternitat en el seu amor.

Hi ha moments que recordem Jesús i ens preguntem pel significat del seu missatge i de la seva persona, però si alguna vegada, a l’escoltar l’evangeli i recordar les seves paraules, hem sentit «que el nostre cor s’abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí», no hem d’oblidar que Ell camina al nostre costat i, encara més, quan no el sentim també.

Llic. M. Pilar Lozano