Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món - 26 de novembre del 2017

Comentari a l’Evangeli segons sant Mateu 25,31-46

Mateu 25 no acaba amb la paràbola dels talents, sinó que immediatament li segueix un passatge que està directament connectat a les paràboles anteriors referent a com els membres del poble escollit havien de practicar la vigilància si volien entrar a formar part del Regne escatològic. Amb la imatge de la separació entre cabres i ovelles, se'ns presenta el judici de Déu en els últims temps. Aquest no serà una separació entre jueus i no jueus, sinó, tant dins com fora del ramat, una separació entre bons i dolents. La dreta, mà principal, és signe de poder, de bona sort o gràcia. L'esquerra simbolitza el contrari. Quan es diu que Déu col·loca a uns a la dreta i a altres a l'esquerra ja se sap qui rep la part positiva i qui el rebuig o la condemna.

Sabem que aquesta separació no es pot traçar en aquest món, com intentaven els fariseus des d'un puritanisme extrem, o com intenten alguns en l'actualitat, volent arrencar en l'aquí i l'ara el jull, la part dolenta. Jesús els respon que no poden fer-ho, que estem en un món barrejat, que només Déu pot separar a la fi dels temps, com ell sap, al blat del jull (Mt 13), a les ovelles de les cabres (Mt 25).

Ens trobem, doncs, irremissiblement, en un món i una comunitat cristiana dividida d'ovelles i cabres barrejades. Fins i tot en el nostre interior hi ha la divisió entre el bé i el mal, entre els nostres encerts i errors. Només Déu que coneix els cors humans pot guiar-nos com a Bon Pastor. Aquest Bon Pastor ens crida a l'acollida dels petits, dels fràgils. La caritat apareix com l'instrument essencial de la instauració del Regne de Déu.

De vegades no entenem bé les coses i pensem que és responsabilitat del Senyor aixecar al caigut, donar de menjar al famolenc, saciar l'assedegat, cobrir al nu, visitar el malalt i anar al presoner. I oblidem, que el nostre Senyor actua per mitjà de seu cos que és la comunitat cristiana; i ell ho fa quan cada membre en particular està unit al Cap, i rep la urgència del seu Senyor. Experimentar l'amor de Déu, és com una prolongació de Déu mateix. Malauradament, de vegades veiem germans en dificultats i, en comptes d'ajudar-los, ens omplim de judicis respecte a ells, no adonant-nos que hem de procurar ser una ajuda. Una mà que sosté, una mà que dóna suport, una mà de Déu i no un dit acusador.

«Els preceptes del Senyor són planers, omplen el cor de goig; els manaments del Senyor són transparents, il·luminen els ulls. Venerar el Senyor és cosa santa, es manté per sempre; els determinis del Senyor són ben presos, tots són justíssims» (Salm 19,9).

Anna Moya