Diumenge de Rams - Passió del Senyor - 25 de març de 2018

Mc 14, 1-72.15,1-47

El Diumenge de Rams recapitulem tot el camí quaresmal fins l’entrada a Jerusalem, inici del moment més intens i clarobscur de Jesús, la seva Passió, la seva Mort i la seva Resurrecció. En aquests quaranta dies hem anat avançant i preparant cada Diumenge aquest esdeveniment:la temptació del desert,la llum de la muntanya,el Temple que serà destruït i reconstruït en tres dies,l'amor de Déu Pare que lliura el Fill per salvar el món iel gra de blat que si no mor queda sol i no dóna fruit.El pas del goig de la rebuda de Jesúsa l’entrada de la ciutat de Jerusalem alscrits de condemna que el portaran a la mort, resumeix profundament el gran misteri salvífic que anem a celebrar: l'itinerari que condueix a la vida és el lliurament a la creu per amor; un amor més fort que la mort; un amor salvífic.

L’evangelista Marc destaca per sobre de tot l'absoluta i total solitud de Jesús: abandonat per tothom, pels seus deixebles, pels dirigents, pels que l’havien aclamat i, fins i tot, pels que anaven a patir la mateixa sort que Ell. El Jesús que ens descriu sant Marc s’entrega a la voluntat del Pare completament nu, de manera contraposada, com aquell jove (escena que només explica sant Marc) que seguia Jesús embolicat en un llençol i que quan van els guàrdies a detenir-lo, fuig despullat.

No se’ns presenta la comprensió divina que ens descriu sant Joan, tampoc la companyia de l’Església que comenta sant Lluc o la comprensió bíblica de sant Mateu. Sant Marc presenta a Jesús desolat, un Jesús que es recolza només en la promesa de Déu de no abandonar-lo, en la confiança plena, sense cap aval aparent: tots el deixen i el Pare calla. Les paraules "Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat” ressonen més colpidores en aquesta versió que en cap altre.Érem nosaltres els que mereixíem aquest abandonament, aquest dolor intern. El que hauria d’haver estat el nostre càstig de solitud eterna, ho va pagar Ell,en la creu. La solitud, que recorre amargament les venes, corria per l'interior d'un Déu-home, el Déu que es va sentir abandonat i va haver de fer un gran crit que no s’ha oblidat mai . Aquest crit portava tota la càrrega d'un Déu que va incorporar sobre si mateix el pes del nostre abandó, de la nostra solitud, de la nostra separació i desconnexió de Déu.

Com descriuen els exegetes, en un ritme ternari molt ben pautat, sant Marc ens explica com en tres grups, els que passaven, els dirigents i els malfactors, el deixen; les hores passen també de tres en tres (tèrcia, sexta, nona) fins a una completa i inquietant foscor, i anomena a tres dones que contemplen l’escena des de lluny.Només un centurió, un pagà, algú fora de quadre en aquesta història divina de salvació, el  reconeix. I des d'allà, des d'aquesta completno-res, des d'aquest univers religiós fallit, explota, en el matí de Pasqua l'anunci inesperat de la Resurrecció.

Llegim la Passió segons sant Marc com escrita per algú que ha captat aquesta nota fonamental de la soledat absoluta de Jesús, que cap dels altres va rescatar amb semblant cruesa i visibilitat.

Anna Moya, o.v.