La Mare de Déu en l'Església - 27 de maig de 2018
Protectora dels cristians, mitjancera constant
davant el Creador!
Des
de l’inici de la vida pública del seu Fill, Maria intercedeix per nosaltres: “No
tenen vi”. I, abans com ara,ens diu: “Feu el que Ell us digui!”.
Irina
Gorainoff , al seu llibre la vida de Sant
Serafí de Sarov, escriu: “Hi ha moltes maneres de no tenir fe...La pitjor
és la de tenir una fe racional i enraonadora. Certament no està pas exclòs que la
fe pugui ser defensada amb l’ajuda de la raó, però per això cal que la
intel·ligència, en estat de gràcia, es nodreixi de les profunditats de la vida
divina. Quan s’asseca aquesta font, comença el racionalisme religiós que
correspon a les paraules de sant Pau. “Si algú creu conèixer alguna cosa,
encara no ho coneix com ho hauria de conèixer” (1Cor 8, 2)”.
Els
Sants Pares i els himnògrafs dels primers segles, diuen una i altra vegada que
tot retòric queda mut davant el misteri de la Mare de Déu, que els filòsofs
esdevenen ignorants, que tota llengua humana és incapaç de cantar aquesta
meravella, que ni als àngels els fou donat conèixer el misteri:Gabriel,
ministre de l’Esperit en aquesta gràcia, queda esbalaït...Això no és només una
forma bonica o poètica de parlar! Qui pot gosar entrar en aquests misteris amb
una raó que es nodreixi només de la carn i de la sang? Quina raó pot parlar de
la concepció virginal del Fill de Déu, de la Puresa, de la Glòria, de la
plenitud de la Gràcia, de la Maternitat divina, de l’Esposa inesposada? Sense
un treball ascètic del pensament no podem acceptar el que l’Església afirma i
proclama.I és que certament la raó, sense nodrir-se de les profunditats de la
vida divina, esdevé instrument inútil i, finalment, enemic de la gràcia! Però quines
són i on són aquestes profunditats de la Gràcia, de la vida divina de les que ens
podem nodrir? “Feu el que ella us digui” I la Mare de Déu guardava totes aquestes coses dins el seu cor (Lc 2, 19 i 51).
On és el teu
cor allà és el teu tresor. Cal, doncs,
fer entrar la nostra intel·ligència dins el nostre cor, allà hi hala porta que
ens permet realment entrar al cel, al lloc on habita Déu, i on els seus
misteris esdevenen llum.“Mare de Déu” en grec és un sol mot (Theotokos: la que
dona a llum a Déu), un mot que inclou tot i molt més del que es pot comentar.
Maria posa al món el seu Creador! El Déu etern pren carn de les entranyes de
Maria i es fa veritable home sense deixar de ser Déu! Maria es fa mare sense
deixar de ser verge! El Déu Sobirà, Senyor totpoderós saluda la Verge i espera
el seu consentiment per omplir-la de la gràcia amb l’Esperit Sant i fer-la
concebre al seu si el Fill etern de Déu nascut abans de tots els segles!
“S’encarnà
de l’Esperit Sant i de la Verge Maria” no és simplement l’exposició d’un fet;
és una declaració del Credo, una solemne professió de fe. No vulguem esbrinar
el seu sentit amb la raó, guardem més aviat les paraules que ens transmeten els
Pares dins el cor, fem-les el centre de la nostra respiració, del nostre alè i
mentre restem incapaços de comprendre, copsem, pel foc que encenen dins nostre,
com és de fonamental i imprescindible a les nostres vides la confessió de la fe.
El nom Theotokos posa l’accent en que l’infant que nasqué del si de Maria no
era simplement un ésser humà, sinó el Fill unigènit de Déu. És aquesta òbviament
la pedra angular de la fe recta. L’opció, sempre personal, és la resposta que
donem amb la nostra vida a la pregunta més transcendental, a la pregunta que
formulà Aquell qui és la Vida: I
vosaltres, qui dieu que sóc?
O Tota Pura, sense màcula, immaculada,
Verge Sobirana, Esposa de Déu, que pel teu infantament meravellós has unit el
Déu Verb als homes i has retornat al cel la nostra naturalesa exiliada... Rep
la meva pregària; suplica al teu Fill que m’obri les entranyes del seu amor i
la seva bondat sense aturar-se en les meves nombroses faltes... En aquesta vida
sigues l’ajut i el calorós socors, el refugi contra els assalts de l’enemic, la
guia cap a la salvació; a l’hora de la mort sigues qui envolti l’agonia de la
meva ànima i foragiti de lluny les visions tenebroses dels esperits malvats; a
l’hora del judici sigues qui em deslliuri de la pena eterna i em designi com a
hereu de la glòria inefable del teu Fill, el nostre Déu! Que ho obtingui, o
Sobirana, per la teva mediació i la teva protecció, per la Gràcia i l’Amor als
homes del teu Fill únic, el nostre Senyor Jesús-Crist.
Amén.
P. Josep
“Ella es va torbar en sentir aquestes paraules i
pensava per què la saludava així” (Lc 1, 29)
Aquests dos
comentaris, el del P. Josep, prevere ortodox del Patriarcat de Sèrbia i el meu,
tenen un doble propòsit. Les confessions cristianes, ortodoxa i catòlica,
segueixen, com sabem, calendaris litúrgics diferents. El passat diumenge 27 de
maig, l’Església Ortodoxa va celebrar Pentecosta, mentre que per l’Església
Catòlica, va ser la Santíssima Trinitat. Al meu parer els llaços mutus entre
les dues confessions són prou enriquidors per “festejar” junts Pentecosta, en
aquestes breus exposicions. Hagués volgut que sortís en el blog el mateix dia
27, però per manca de temps, no m’ha estat possible. Amb tot, és un goig, poder
compartir amb el P. Josep i amb tots vosaltres aquesta estona, jo diria,
d’amistat i de pregària.
El segon propòsit ha estat, recordar aquesta
memòria de la benaurada Verge Maria, Mare de l’Església, que la Congregació per
al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments va establir que el Dilluns
després de Pentecosta se celebri com a memòria obligatòria, per decisió del
Papa Francesc.
Fins a tres
persones (P. Josep, P. Antoni Tortras S.J. i jo mateix), vam coincidir, en
diferents converses, que l’Anunciació i
Pentecosta tenen una relació estreta. “Els Sants Pares i els himnògrafs dels
primers segles, diuen una i altra vegada que tot retòric queda mut davant el
misteri de la Mare de Déu...” ens diu el P. Josep en el seu excel·lent
comentari. Estic completament d’acord. Avui en dia, en la nostra societat,
parlar de la concepció virginal del Fill de Déu, és motiu de burla, d’escarni i
en el fons, motiu d’escàndol. Com la creu.
Maria es queda torbada
per les paraules de l’àngel Gabriel: “Déu
te guard, plena de la gràcia del Senyor! Ell és amb tu” (Lc 1, 28). Aquesta
torbació davant aquest anunci joiós, és fruit d’una profunda humilitat que tots
els cristians hem d’aprendre de Maria, la primera cristiana. Davant el Misteri
de l’amor de Déu, només pot ser revelat pels qui s’obren amb temor reverencial
a la voluntat divina: “T’enalteixo,
Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això
que has amagat als savis i entesos.” (Mt
11, 25). O davant la gentada on s’alça la veu d’una dona que li diu a Jesús: “Sortoses les entranyes que et van dur i
els pits que vas mamar! Que li contesta Jesús? “Més aviat sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la
guarden! (Lc 11, 27-28).¿ Quantes
vegades llegim en l’Evangeli: “Maria
guardava tot això en el seu cor i ho meditava? Qui millor que Maria fa la
voluntat de Déu? Jesús, de fet, davant aquella dona, està fent un elogi a la
seva mare.
Maria
experimenta Jesús en el seu cor i en les seves pròpies entranyes i gràcies al
seu assentiment davant l’àngel Gabriel, anticipa el sí de l’Església que viu
encara com a llavor, a través del Fill de Déu en el seu ventre: “L’Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder
de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà
sant i l’anomenaran Fill de Déu.”
(Lc 1, 35). Serà a la creu, ja mort Jesús, quan es traspassat per un cop de
llança, quan neix l’Església, amb els signes sagramentals del Baptisme i
l’Eucaristia. l’Evangeli de Sant Joan ho deixa ben clar: “...i a l’instant en va sortir sang i aigua.” (Jn 19, 34). La creu
de Jesús, signe de la Misericòrdia de Déu per la humanitat. Al seu costat, la
seva mare, la nostra Mare: “Després
digué al deixeble: Aquí tens la teva mare”. (Jn 19, 27).
Acabo amb unes
paraules de Sant Silvà, monjo
ortodox del mont Athos (1866-1938) sobre la Mare de Déu: “ Quan es mantenia
dreta al peu de la Creu, la seva pena era vasta com l’oceà. Els dolors de la
seva ànima eren incomparablement més grans que els d’Adam quan fou foragitat
del Paradís, perquè el seu amor també era incomparablement més gran que el
d’Adam. I si continuà vivint, fou únicament perquè la força del Senyor la
sostenia, car el Senyor volia que ella veiés la seva Resurrecció i que després
de la seva Ascensió ella restés a la terra per consolar i alegrar els Apòstols
i el nou poble cristià.”
Agraeixo al P.
Josep que participi en el blog i sobretot, la seva amistat. Moltes gràcies.
Xavier Artigas
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada