Naixement de Sant Joan Baptista - 24 de juny de 2018

Quan se li va complir el temps, Elisabet tingué un fill. Els veïns i els parents sentiren a dir que el Senyor li havia mostrat el seu amor, i tots la felicitaven.

Al cap de vuit dies es reuniren per circumcidar l'infant i volien que es digués Zacaries, com el seu pare. Però la seva mare s'hi va oposar dient:

--No! S'ha de dir Joan!

Ells li replicaren:

--Però si no hi ha ningú de la família que porti aquest nom!

Llavors feren senyes al pare i li preguntaven com volia que es digués. Ell va demanar unes tauletes i va escriure: «El seu nom és Joan.» Tots van quedar meravellats. A l'instant Zacaries va recobrar la paraula i començà a beneir Déu. Un gran respecte s'apoderà de tots els veïns. La gent parlava d'aquestes coses per tota la muntanya de Judea, i tothom qui ho sentia ho guardava en el seu cor i es preguntava: «Què serà aquest infant?»

Realment, la mà del Senyor era amb ell.

L'infant creixia i s'enfortia en l'Esperit, i va viure al desert fins al dia que es manifestà a Israel.

(Lluc 1, 57-66.80)

Expectatives; la vida està plena d’expectatives. Què serà d’aquest infant? Què serà dels nostres? I del futur? I dels nous reptes? En moltes circumstàncies l’ésser humà es pregunta pel què serà, per allò que vindrà.

El meravellós del relat del naixement de Joan és que comença, precisament, amb un trencament: els seus pares deixen enrere una tradició, el nom familiar, per incorporar en la persona d’aquell que, com dirà Jesús, serà el més gran dels profetes la novetat d’un nom.Un nou nom que és l’oportunitat d’un nou futur i, alhora, l’expectativa davant la incertesa del què serà aquest infant, del què podrà arribar a fer.

Elisabeth i Zacaries viuen la benedicció d’aquest fill com un miracle de Déu, que no pot ser per a ells, sinó pel seu poble; els veïns i les veïnes ho viuen amb estranyesa, perquè en ell es trenquen totes les lleis naturals, les del naixement (Elisabeth ja no hauria d’haver pogut tenir un fill) i també les dels convencionalismes socials. I uns i altres es pregunten: què serà d’aquest infant?

Expectatives de futur, esperances i desitjos acompanyen el naixement d’aquell que serà la veu que crida en el desert; miracles de concepcions i veus retrobades envolten al profeta Joan, i tot esdevé en mig de la incertesa del què serà, del què succeirà amb l’infant i amb la seva vida.

Sempre estem envoltats del dubte pel què vindrà, de la por i el neguit per un avenir que moltes vegades és incert, i omplim aquests buits de convicció amb l’esperança de l’expectativa, que solament confia en que el Senyor sigui amb nosaltres, amb els nostres, amb aquelles a les qui els hem posat nom.

Crec que ni els seus pares, ni les veïnes, ni ningú va esperar que Joan es convertís aquella veu de Déu, veu profètica que anuncià i denuncià; veu incòmode pel poder i balsàmica pel poble oprimit. Crec que ningú s’imaginà el què seria d’aquest infant, que acabà batejant al Senyor i morint cruelment. Però els primers en depositar en ell les expectatives foren uns pares que, davant el miracle del seu naixement, no van dubtar en posar-li un nou nom, en obrir davant d’ell nous camins, pels que va transitar el mateix Jesús, Senyor nostre.

Davant un futur incert, davant les expectatives d’allò que pot ser o pot arribar ser, la primera passa a fer és la de la fe, una passa que s’obre a noves accions, a nous noms que trenquen un camí establert per obrir-se a les sendes que Déu pot manifestar davant nostre. La valentia de la fe esdevé en la confiança de que allò que està per venir pot ser més gran del que imaginem.

Joan, el més gran profeta, inicia el seu camí des de la fe que confia en la presència de l’Esperit en les nostres vides, i en les vides dels que estimem; una presència que pot obrir noves oportunitats, i pot complir moltes expectatives, sempre que estem disposades a trencar, en fe i per fe, amb allò que se’ns vol imposar, per tradició o convencionalisme.

És cert, un nom no canvia res, però un nou nom, que no toca, que no correspon, que no és el que s’ha dir, pot, a la fi, canviar-ho tot. Perquè un nou nom és la manifestació de la nostra fe, la confiança d’abraçar el que no ha de ser perquè Déu pugui crear quelcom novell, que arribi a ser benedicció per a totes i tots. Un nou nom és la fe que confia les seves expectatives a la mà de Déu.

Pastora Marta López Ballalta