Diumenge 24 de durant l'any - 16 de setembre de 2018

(Mc 8, 27-35)

Com podem convèncer als homes i dones d’avui, que refusar les alegries que ens procura la vida que vivim és l’únic camí que pot obrir les portes del cor i accedir a la veritable vida... Que acceptar les ‘paraules dures’ de l’Evangeli és acceptar rebre el bàlsam espiritual per suportar i guarir les ferides de la nostra ànima, de les nostres vides, que cap altre remei d’aquest món guareix... que la contrició és necessària perquè obre la veritable humilitat, no als ulls dels homes, sinó davant de Déu, el nostre Senyor, Creador i  Redemptor... El nostre món busca paraules amables, suaus, tendres... i tanmateix som cada cop més conscients de què les ferides que patim són profundes i gairebé mortals...

‘I els manà fermament que no parlessin amb ningú d’això’

Nostre Senyor havia passat quasi bé tres anys ensenyant als deixebles, amb la paraula, les obres, l’exemple, fent-los col·laboradors seus i donant-los poder per guarir malalts i expulsar dimonis. ¿No els havia ja mostrat clarament que Ell era el Fill de Déu, el Messies que esperava Israel? Quin és el motiu d’aquesta prohibició de proclamar la veritat? La dura i sorprenent paraula a Pere ens ho fan entendre: ‘Fuig del meu davant, Satanàs!’ L’Apòstol Pere davant la pregunta ‘i vosaltres qui dieu que sóc?’ li proclama Fill de Déu, avançant-se als altres deixebles. Com és que tot seguit l’aparta del seu costat amb aquesta frase tan dura?

Sí, el mateix Pere, davant de l’anunci del Senyor de la seva passió i mort, cau en la temptació i es deixa portar per una manera de pensar carnal, volent impedir els sofriments del Mestre i buscant les felicitacions per la seva actitud. Aquest pensament i aquest desig –humanament lloables–, són qualificats de Satanàs pel Senyor!

A prop ja de la seva passió i mort a la Creu, arriba també el final de l’aprenentatge i la instrucció dels deixebles que els faria capaços de suportar el que vindria més tard, de mantenir-se ferms, de passar les darreres proves i estar en disposició de predicar l’Evangeli a tot el món.

Els deixebles encara havien de passar les proves de Getsemaní, del Gòlgota, del sepulcre; i encara l’abandonament, deu dies després de la seva Ascensió! Nosaltres, si volem seguir el camí del Crist, no basta un fe de paraula, ni tan sols d’obres... Confessar que Jesús és el Crist, el Fill de Déu, el Messies Redemptor, no sembla ser suficient per obtenir la Salvació... també els dimonis el reconeixien i tremolaven!

Acceptar la Creu, acceptar perdre la vida per Ell i per l’Evangeli –l’anunci joiós– és la prova definitiva del nostre amor, de la nostra decisió ferma i inamovible, la nostra acceptació irrevocable de la Seva promesa.

Refusar-se un mateix, fins a la mort és seguir-lo, en el camí de la Creu, que certament és patiment pels nostres ulls carnals, però també és el camí de les virtuts, de la fortalesa, la paciència, la temprança, la humilitat i l’amor. Perdre el consol del món amb les seves alegries efímeres no tindria sentit si no fos per guanyar la Vida veritable. El camí de la Creu només té sentit i acompleix el seu objectiu quan es fa per Ell i amb Ell. No és la nostra salvació individual, és la col·laboració amb el Crist per a la salvació del món el que Ell ens té reservat. Col·laborar amb Ell és ser el seu testimoni, compartir amb Ell el camí de la Creu que du a la Resurrecció.

A l’Evangeli, sovint el camí del Senyor és preparat per ‘paraules dures’. Per exemple sant Joan Baptista anomena als fills del jueus ‘raça d’escurçons’. El P. Sofroni ho explica així: ‘per mitjà d’aquestes paraules, sant Joan exhortava i consolava el poble a través de la contrició que els aportaven. La contrició humilia el cor de l’home, i la humilitat obre el cor per rebre l’Esperit Sant, la gràcia del Paràclit, el Consolador, l’únic veritable consol de l’home’. Totes les ‘paraules dures’ es poden entendre a través de les paraules de sant Pau: ‘Qui és el qui m’alegra sinó aquell a qui jo entristiré?’ (2Cor 2, 2). De la mateixa manera que sant Joan Baptista, l’Apòstol du els seus fills espirituals cap a la contrició tot despertant en ells la consciència de què la seva vida no és com caldria. Els condueix cap a la humilitat, i per això cap a la gràcia. Perquè Déu resisteix els orgullosos i dona gràcia a l’humil (1P 5,5). (Recorda el teu primer Amor, Arximandrita Zacaries Zacaru).

P. Josep