Diumenge 2 de Quaresma - 17 de març de 2019



Gen 15, 5-12, 17-18 i Lc 9, 28b-36

LA PROVIDÈNCIA DE DÉU

Imagineu-vos que teniu un fill a qui voleu ensenyar a fer excursions. Vosaltres sou experts i decidiu quina és la proposta més adient. Fixareu el lloc on haurà d’arribar, preveureu l’itinerari, l’equipatge, les provisions, les eines que necessitarà i calculareu un temps aproximat i flexible per tal que ho aconsegueixi amb èxit, perquè sense dubte el vostre interès és que hi arribi! Com a bons pedagogs, no prendreu les decisions per ell, sinó que posareu al seu abast tot el necessari i voldreu que ell les prengui correctament en els moments especialment decisius, amb la qual cosa adquirirà l’experiència necessària i l’èxit de la seva excursió serà total. Afegim que, perquè sigui efectiu l’aprenentatge, cal que el novell excursionista sàpiga el nom del lloc on ha d’arribar, però no ha d’haver estat mai; pot imaginar-se coses, però el coneixement d’aquest lloc no serà total fins que acompleixi la tasca encomanada. Emprendrà el camí i, en aquells moments claus, haurà de valorar la direcció que pren, les energies de què disposa, les provisions que li resten, el temps emprat... de manera que, a mesura que avanci, guanyi experiència i expertesa com a excursionista, fins a arribar a la fita final.

Això podria ser un exemple senzill per explicar els plans que Déu té per a nosaltres, les seves criatures. Déu quan ens va crear, ho va fer amb un objectiu clar i definit: que El coneguéssim, és a dir, que participéssim de la seva Vida, la qual cosa és, en el llenguatge del Sants Pares, aconseguir, gràcies a la imatge divina amb què vam ser creats, desenvolupar la semblança amb Déu fins a la mesura de la plenitud del Crist (cf Ef 4, 13). Com podem veure, la fita d’aquest viatge preparat per a nosaltres pel nostre Pare celeste, com a designi diví que és, és per nosaltres infinitament més difícil d’entendre o imaginar que el que nosaltres podríem preparar pel nostre fill.

D’aquesta fita, Déu va voler donar un tast als seus deixebles Pere, Jaume i Joan, com descriu sant Lluc en el relat de la Transfiguració al Mont Tabor. Les proves que havien de venir eren molt dures; els Apòstols, com s’explica als Evangelis, no entenien quan el Senyor els parlava de la seva condemna a mort necessària; per això, abans de la creu i la tomba, el mateix Jesús Crist els va fer partícips de la seva divinitat, a fi de donar-los la confiança necessària en els moments que s’anaven a produir. Aquesta Llum divina que descriu Lluc és Déu mateix, La Santa Trinitat, manifestant-se en les seves Energies. I aquestes Energies divines estan presents i actuant en l’univers des del mateix inici de la creació: a la seva acció l’Església l’anomena la Providència.

El Pare Sofroni Sajarov escriu: «Diem ‘providència’ a la participació de Déu en la nostra vida personal. Aquesta providència és del tot diferent a la fatalitat pagana. En alguns moments decisius de la nostra vida, efectivament, triem entre les possibilitats que se’ns presenten. Quan davant nostre s’obren diferents camins, ens hem de dirigir amb decisió ferma cap a la recerca última del Bé». Per Bé –així, amb majúscula– es refereix evidentment a aquella fita de la nostra vida que Déu va fixar; això és el que significa, quan ho diem amb tot el sentit, ‘que es faci la voluntat de Déu’ o ‘si Déu ho vol’; el que Ell vol és el Bé per a nosaltres. I el P. Sofroni segueix: «Aquesta elecció serà, de forma inevitable, associada al sacrifici, amb la qual cosa es manifesta de manera clara la nostra llibertat espiritual». Sacrifici, perquè ens hem lligat i compromès a moltes fites al llarg del nostre camí, i moltes passions han esdevingut hàbits dels quals som incapaços d’alliberar-nos, de manera que poques vegades la nostra voluntat està adreçada a aconseguir aquest Bé que, a més a més, el veiem distorsionat i borrós com en un mirall deformat i brut. Llibertat espiritual perquè a mesura que avancem, en la mesura que les nostres decisions, les prenguem amb el desig d’anar cap a on Déu ens crida, aquell mirall començarà a recuperar la seva forma i la seva pulcritud.

Déu tingué cura de l’home quan va cridar Abram perquè a través d’ell s’acomplís la Promesa, el designi original de Déu respecte a la seva creació i a l’ésser humà. Gradualment el Patriarca Abram, pels ulls de la Fe, aprengué a veure en cada moment, en cada esdeveniment l’oportunitat de complaure Déu i deixar enrere tot allò que, fruit de la caiguda d’Adam, el feia mortal i el lligava a la terra. Progressivament es feia palesa l’Aliança de Déu, es revelava aquell designi inicial del Consell Trinitari del Creador, la participació de la criatura en la seva vida divina, és a dir, la santificació. Així també actua la Providència en cada un de nosaltres, com el Pedagog que ens posa en el camí les ocasions de realitzar-nos plenament com a homes a imatge i semblança de Déu; i ho fa a través de cada instant present de la nostra vida (‘el nostre pa de cada dia’), i molt en especial en els moments més crucials i més difícils on hem de prendre decisions compromeses.

Déu és certament l’únic qui ha concebut aquest viatge de cada un de nosaltres, l’únic que sap i pot posar al nostre abast els elements, les circumstàncies més favorables per la nostra situació. Per això aquella mateixa Llum del Tabor de la que van ser partícips els tres Apòstols, en la seva forma més elemental i senzilla i accessible a tots –la Providència divina– és la que ens guia al llarg de la nostra vida. És clar, cal que tinguem present quina és la fita del nostra viatge, acceptar-la i estar disposat a treballar sense defallir per aconseguir-la. Aquesta decisió tots els cristians l’hem presa una vegada en la seva vida, al bateig, per boca pròpia o dels padrins, i la renovem quan rebem la Unció, en la Confirmació, i cada vegada que ens apropem a l’Eucaristia. Només així, mirant el viatge de la nostra vida, amb aquesta perspectiva divina, podrem ser capaços de valorar i decidir el pas que farem en el nostre camí cap al Regne del Cel. I fent-ho així no pot haver cap error, perquè ens posem a les mans del Senyor! Tenim la nostra consciència, que ha d’educar-se i créixer en el camí, i per guiar-la tenim la Seva paraula i l’experiència que ens han deixat aquells que ja han recorregut aquest viatge i han atès la fita desitjada: els Sants, la Comunió de l’Església.

Tornem a l’exemple. Si ens posem en el lloc del fill excursionista, sempre podrem decidir renunciar a arribar a la fita proposada, triar altre lloc més conegut o fins i tot aturar-nos i no seguir. Segurament, i d’acord amb una sana educació, podrem desenvolupar-nos, créixer i arribar a ser persones autèntiques amb altres mitjans que no fent excursionisme! Aquí, però, l’analogia ja no funciona. Què passa en el cas del nostre viatge fins al coneixement de Déu? Si la fita és la Vida, amb majúscula –Vida en Déu– qualsevol alternativa significa renunciar a ella...!

Si la nostra fe és profunda i viva, si per ella som capaços de canviar de perspectiva, de capgirar el nostre estat habitual orientat al benestar dins els paràmetres d’aquest món, si retornem a nosaltres mateixos –això és l’autèntic penediment–, veurem Déu a l’obra en totes les coses; no perquè coneguem el futur com Ell ho coneix –això només se’ls concedeix a alguns sants a fi de manifestar la glòria de Déu, no en ells sinó en els que s’apropen a buscar la salvació– sinó perquè acceptant la Fe abandonem la nostra voluntat caiguda i posem tota la nostra confiança només en Ell. I aquesta visió sempre és ni més ni menys d’acord amb el que som capaços, com ho fou per Pere, Jaume i Joan.
El dejuni que pot marcar la nostra Quaresma pot ser perfectament il·luminat per l’exercici d’aquest reconeixement de la Providència divina en la nostra vida i per l’esforç de la nostra resposta en complaure’l no sols com a l’Autor sinó com a Qui té cura perfecta de nosaltres, criatures seves, per conduir-nos cap a Ell.

P. Josep



Salm 26

Travessem una època de canvis socials i polítics que són, alhora, causa i efecte d'un estat de perplexitat, incertesa i inseguretat entre els ciutadans. En la seva base està el temor davant el futur de l'economia i l'ocupació, en un context de canvi i avanç tecnològic accelerat. Vivim en una època que de gran canvi en la qual els patrons socials, econòmics i polítics han deixat de ser fixos, la qual cosa produeix inseguretat i por; por als altres i por al futur. Els cristians no som aliens a aquestes inseguretats i temors que compartim amb els nostres conciutadans. En aquest context de perplexitat, el salmista ens convida a posar la nostra mirada en el Senyor perquè Ell il·lumini els nostres passos i dissipi la boira que ens impedeix veure amb claredat l'horitzó. Aquest temps de quaresma, és una oportunitat excel·lent per a donar gràcies a Déu per la seva cura i protecció. Aquest Salm ha estat, i serà en el futur, un bàlsam per a calmar les nostres ansietats i temors. Que el Senyor ens ajudi a “veure més enllà” de la nostra pròpia realitat per a descansar en Ell. Amén.

Germán López-Cortacans
Parròquia Sant Esteve
Vila-seca



Comentaris