Diumenge de Pasqua - Resurrecció del Senyor - 21 d'abril de 2019

No és fàcil estar obert a Jesús. No es dóna per descomptat acceptar la vida del Ressuscitat i la seva presència entre nosaltres.

A l’evangeli d’avui ens trobem amb Maria Magdalena, la que es trobava al costat de Maria al peu de la creu (Jn 19,25). Un cop passat dissabte, quan encara era de nit s’acostà al sepulcre, veié que la pedra havia estat treta i avisà Pere, pensant que algú havia robat el cos de Jesús (Jn 20,1-2). Però l’evangeli contínua (i de manera conscient o inconscient, en el moment de la predicació hi pensem): de tornada al sepulcre es queda plorant, veu Jesús, però no el reconeix; s’adona que és Ell només quan la crida pel seu nom. El Ressuscitat li encarrega anunciar als deixebles la seva tornada al Pare (Jn 20,11-18). Aquesta és la seva glòria. Per això, la tradició de l’Església l’ha anomenat a l’Orient "isapóstolos" (igual que un apòstol) i a Occident "apostola apostolorum" (apòstol d’apòstols).

Aquest moment s’enquadra amb els altres relats d’aparició o les cristofanies pasquals que ens ofereixen els evangelis: Mt 28,9-10 (dones al retorn del sepulcre); Lc 24,13-35 (deixebles d’Emmaús); Jn 20,24-29 (dubtes i confessió de Tomàs). En elles tot allò essencial és comú i concorde (Jesús viu, manifestació com a trobada, identitat i diferència amb el seu anterior forma d’existència), mentre que a allò accidental (llocs, hores, paraules) existeixen clares diferències. Tal variació dins de la unitat és la millor garantia de veracitat.

Els que han rebut les aparicions-autorrevelacions de Jesús no han intentat demostrar-les ni han intentat reviure-les després sinó només testimoniar-les, reconstruint tot l’anterior a la llum del Ressuscitat, iniciant una història nova i posant-la seu servei. S’obren a aquest futur nou i viuen per a ell; perquè van quedar il·luminats per aquella experiència, no presos d’ella. Jesús es va identificar davant seu i ells al seu torn van quedar identificats des d’Ell, transformats per Ell i enviats a parlar d’Ell. Hi ha un desbordament de si mateixos cap a la realitat percebuda i cap a la missió rebuda amb tal realisme i veritat que els hauria semblat insensata la pregunta sobre si el que estava darrere van ser al·lucinacions, visions o simples somnis. La veritat de la seva vida posterior va acreditar l’experiència que estava en la gènesi de l’anunci.

La resurrecció deixa de ser un escàndol per als apòstols i un fet exterior de la història passada, per convertir-se en principi diví de sentit, transformador també de la vida dels apòstols. Al testimoni extern dels testimonis de les aparicions va haver de acompanyar una paraula i poder interiors, amb els quals Déu il·luminava el cor dels oients per poder conèixer i estimar, anunciar i interpretar el Ressuscitat. Quelcom que encarà succeeix aquí i ara. No perdem l’esperança.

Anna Moya, o.v.