Diumenge de Pentecosta - 9 de juny de 2019
PENTECOSTÉS
VERSUS BABEL
El libro de los Hechos de los Apóstoles en su cap. 2
nos narra el acontecimiento de la recepción en plenitud del Espíritu Santo el
día de Pentecostés.
Curiosamente este pasaje lo podemos relacionar con
la narración de la Torre de Babel en el capítulo 11 del Génesis.
El gran espacio de intersección de ambos relatos
tiene que ver con la lengua que se habla y la lengua que se entiende. Es
importante tener en cuenta esta doble dirección de ida y vuelta porque nos
remite a cuestiones de comunicación y, sobre todo, de comunión.
Por parte de la comunicación, es evidente que
estamos ante una dinámica de transmisión,
lo que se habla, y de recepción, lo que se entiende.
Pero, como veremos, aun más importante que la
dinámica de comunicación lo es la de comunión. Es decir que, además de las
posibilidades y capacidades, es muy importante la actitud de comunión que
favorece la dinámica de comunión.
Nos dice el relato de Pentecostés que “se pusieron a
hablar en otras lenguas” y que entendían “cada uno en su propia lengua”. Justo
lo contrario que en Babel.
En Babel todos hablan la misma
lengua y en cierto momento nadie entiende ya al otro, nace la confusión de las
lenguas; en Pentecostés cada uno habla una lengua distinta y todos se
entienden. ¿Por qué ocurre esta contradicción?
En
Babel les ha reunido la búsqueda de su fama. El “hagámonos un nombre”
tiene mucho que ver con lo que hoy se formula como “ser alguien”. Resuena en
nuestro oído la promesa de la serpiente: “seréis como dioses”.
La
incongruente paradoja de Babel es que presumiblemente se quiere llegar a Dios
sin contar con Dios.
Nos disfrazamos de personas
religiosas que pretenden llegar a Dios, pero al igual que en Babel, lo
intentamos sin contar con Él, sin entrar en su dinámica de comunión.
En Pentecostés la dinámica sí es de
comunión. Lo podemos concretar desde la Secuencia del Espíritu Santo. Allí
aparecen unas invitaciones al Espíritu Santo: “Ven… Entra… Riega… Reparte…”.
Estas invitaciones son importantes
porque muestran que el receptor está abierto, en dinámica de comunión,
invitando al Espíritu de Dios a habitar en cada cristiano.
En Pentecostés, siguiendo la lógica
de la fe y del amor, se quiere llegar a Dios contando con Dios
Quique Fernández
Coordinador de Escuela
de Animación Bíblica
Rm 8, 8-17
Jo 14, 15-16 i 23-26, i 20, 19-23.
L’ensenyament dels Sants Pares referent a
l’Esperit Sant és tant reconfortant i lluminós com terriblement dur.
Sant Pau ens parla amb tota claredat, no cal buscar
sentits amagats o foscos:
Rom 8,8-9: Els qui estan en la carn no poden plaure a Déu. Vosaltres, però, no
esteu pas en la carn, sinó en l'esperit, si és que l'Esperit de Déu habita en
vosaltres. Perquè, si algú no té l'Esperit del Crist, aquest no es pas d'Ell.
El llenguatge del món actual mira
d’evitar les afirmacions taxatives, categòriques; s’estima més certa ambigüitat,
amb l’argument de no ofendre sensibilitats. Però les paraules del Senyor, els
seus manaments, no tenen gens d’ambigüitat, i els seus Apòstols no van predicar
una fe indeterminada ni equívoca o imprecisa. Per això, escoltar-les,
especialment avui dia, provoca ja d’entrada un trencament dolorós.
Estar en la carn, viure segons la
carn, no tenir l’Esperit, és no complir els manaments, la paraules del Senyor:
Ro 8, 13: Perquè, si viviu segons la carn, haureu de morir; però, si amb
l'Esperit (l’Esperit de Déu,
l’Esperit del Crist, l’Esperit Sant) feu
morir les obres del cos, viureu.
Jo 14, 15: Si m'estimeu, guardareu els meus manaments.
Això significa que si no complim
els seus manaments és senyal que no l’estimem. I que només estimar-lo fa
possible complir els seus manaments. I d’aquí que el culte, la moral, el
servei, la pregària que no tenen la seva font, la seva arrel, que no estan plantats
i nodrits per l’amor al Crist, són en definitiva obres de qui no és del Crist,
de qui viu en la carn i no en l’Esperit. Són obres que no complauen a Déu! Avui
no és correcte afirmar aquestes coses; més aviat és ofensiu i provoca escàndol
afirmar que aquelles bones obres que es fan en favor dels homes, de la pau, el
benestar i la felicitat dels homes, no són automàticament, per si mateixes,
plaents a Déu. Al catecisme de la meva infància se’ns ensenyava a confessar un
sol Déu en tres Persones distintes, Pare, Fill i Esperit Sant. Impossible
d’entendre! I tanmateix és una cosa de la que no podem prescindir, perquè és
l’arrel, la soca, que nodreix no sols la fe sinó tota la nostra vida com a
cristians: la pregària, les obres, el culte, el serveis als altres. Arrencar-la
–renunciant a la Fe– o simplement negligir-la com quelcom de secundari, comporta
necessàriament un fonament diferent als nostres actes: psicològic, social,
filosòfic... fonaments fruit de la carn, del món. Però escoltem que diu el
Senyor:
16-17: jo pregaré el Pare, i us donarà un altre Protector que resti amb
vosaltres per sempre, l'Esperit de la veritat, que el món no pot rebre, perquè no el veu ni el coneix (...) 22-23:
Li diu Judes, no l'Iscariot: «Senyor, ¿i què ha passat, que us hàgiu de
manifestar a nosaltres i no al món?»
«Si algú m'estima, guardarà la meva paraula, i el meu Pare l'estimarà, i
vindrem a ell i en ell farem estada. »
Tornem a sant Pau: si amb l'Esperit feu morir les obres del cos, viureu.
Qui és del món no té res amb Déu;
qui viu en la carn no és del Crist, és del món; si algú mor a la carn i viu en
l’Esperit, aquest mateix Esperit el ressuscita, mort com estava a causa del
pecat; i novament viu, viu en Crist, per l’Esperit Sant. Per això, qui estima
el Crist Jesús, qui compleix les seves paraules, aquest, ja no és del món, rep
l’Esperit, i l’Esperit li ensenyarà tot:
Jo 14,26: Però el Protector, l'Esperit Sant, que el Pare enviarà en nom meu, ell
us ensenyarà totes les coses i us farà recordar tot el que us he dit.
Veiem
com l’experiència en nosaltres de l’Esperit Sant, el treball per comprendre i
fer viure en nosaltres les paraules del Crist, ens provoca dolor per una banda
i joia per altra. Som del món, vivim en la carn, i la primera manifestació de
l’Esperit és com una forta sacsejada que ens fa trontollar en el més íntim de
cada un; la closca dura del nostre cor s’esberla. És necessari que el nostre
cor de pedra sigui canviat per un cor de carn (cf Ezequiel 36, 26). Llavors la
brisa suau es deixa sentir, un consol nou ens reconforta; llavors la nostra
pregària pren una nova dimensió desconeguda pel nostre esperit.
Del Pare Zacaries Zacaru:
«...i quan l’Esperit Sant, com una impetuosa
ràfega de vent, entri dins el cor trencant la seva duresa, aleshores, allà, al
cor profund, dibuixarà la figura del nostre Senyor Jesús Crist, transformarà i
purificarà el nostre cor, i, des del més
profund el cor, podrem invocar el Nom del Senyor. ... L’Esperit Sant prepara el
cor de l’home per mitjà de la contrició i la humilitat. El seu gran desig és
que invoquem el seu Sant Nom de manera que sigui a la vegada agradable a Ell i
saludable per a nosaltres. »
«No hi ha major tragèdia per nosaltres, els
homes, que veure’ns escapçats de l’Esperit del Crist. Sense el lligam d’amor
amb el nostre Déu-Salvador tot es va i absurd.»
«La major desgràcia per a l’home és romandre
sense experiència en la ment i en el cor, és a dir, no haver tastat mai Déu o no
haver rebut mai coneixement d’Ell. I el major desastre en aquesta vida és ser
decebut respecte a Déu, i per això fracassar en adquirir cap sensació o tast de
la seva Veritat.»
De sant Silouà l’Athonita:
« Però l’home que no ha conegut Déu per
l’Esperit Sant, no el pot buscar amb llàgrimes, i la seva ànima està
contínuament turmentada per les passions; el seu esperit està en les coses
terrenals. No es capaç d’atènyer la contemplació i no pot arribar a conèixer
Jesús Crist. Jesús Crist es coneix per l’Esperit Sant. »
«Glòria al Senyor i a la seva misericòrdia: ens
ha estimat tant que ens ha donat
l’Esperit Sant que ens ensenya el bé i ens dona força per a vèncer el pecat. En
la seva gran misericòrdia el Senyor ens dona la seva gràcia i l’hem de guardar
fermament per tal de no perdre-la; car, privat de la gràcia del Senyor, l’home
és espiritualment cec. Cec és aquell qui amuntega tresors en quest món; això
indica que la seva ànima no coneix l’Esperit Sant, ignora com n’és de suau, i
per això es deixa seduir per la terra. Però el qui ha conegut la suavitat de
l’Esperit Sant sap que aquella suavitat sobrepassa infinitament totes les
coses; des de les hores, res damunt de la terra no el pot atreure, i només
l’amor del Senyor el reté captiu. Roman plàcidament en Déu i experimenta joia.
Plora pels homes, perquè no tots han conegut el Senyor i Ell se’n compadeix.»
P. Josep
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada