Diumenge 24 de durant l'any - 15 de setembre de 2019

QUINA IMATGE ENS HEM FET DE DÉU? 

Lc. 15, 1-32 

En el camp de la Psicologia, entenem per afecció la inclinació vers algú o alguna cosa. Aquest interès s’adquireix durant els primers anys de la vida, mitjançant el contacte entre el nen o la nena i la persona, objecte o concepte amb el que s’estableix aquest lligam. La forma d’entendre i de relacionar-nos amb Déu també té a veure amb aquest model. Segons hàgim sentit parlar de Déu en el sí de la família i en l’església tindrem una determinada imatge de la divinitat. 

En algunes famílies és deixa a les noves generacions sense referents espirituals, fet que dificulta el que puguin construir una correcta representació de Déu i que fàcilment vagi augmentant el percentatge de l’agnosticisme i de l’ateisme que ja supera el dels creients. Déu està desapareixent de la societat i de les consciències. 

Tanmateix, en altres espais, el concepte transmès de Déu, mitjançant relats, ritus i formes de vida, és el d’un ésser distant, exigent, punitiu... que acaba fomentant una relació normativa en la que la por al càstig hi té un paper cabdal

Per una o altre causa, estem identificant en la nostra societat una important crisi de la imatge o del concepte de Déu. Lluís Duch, doctor en antropologia i teologia per la Universitat de Tübingen, assenyalava en un dels seus treballs recents sobre aquesta temàtica que l’actual imatge de Déu resulta irrellevant i sense cap interès per a una gran majoria de ciutadans.

En les paràboles de l’ovella perduda, de la dracma retrobada i del fill pròdig tenim les millors metàfores de Déu que ens ajuden a construir una correcta imatge de la divinitat. Jesús presenta Déu com ell l’experimentava: com el pastor que no es resigna a perdre cap ovella i s’arrisca a sortir a buscar la que s’havia perdut fins trobar-la i retornar-la a la pleta. Déu no es resigna a perdre cap dels seus fills, malgrat haver-nos allunyat dels camins de la fe. 

En la paràbola de la dracma retrobada, la joia de Déu per la conversió del pecador és semblant a la de la dona que perd una moneda de plata equivalent al jornal d’un dia de treball i remou cels i terra fins a trobar-la i, al recuperar-la, ho celebra amb les amigues i veïnes.

En la sorprenent paràbola del fill pròdig Jesús ens presenta Déu com un pare bo, que respecta las decisions del seus fills, disposat a perdonar els nostres allunyaments perquè ens estima de forma incondicional i que ens acull quan ens hi adrecem. Que no li dóna importància al que ha estat la nostra vida, els nostres pecats, el que hàgim pogut fer... 

Cal que ens preguntem quina imatge estem ajudant a construir entre les noves generacions i entre aquells que, com l’ovella o el fill pròdig, ha decidit fer el seu propi camí? Les nostres explicacions del Misteri fomenten la por en un Déu distant o el desig d’estimarlo al comprendre el seu amor? Estem construint comunitats obertes i inclusives per tots aquells que en mig dels dubtes de l’existència cercant respostes? Aixequem barreres o bastim ponts? 

Jaume Triginé 

Protestant