Diumenge 26 de durant l'any - 29 de setembre de 2019

Lc 16,19-31

Cal que prestem atenció a l'Evangeli, mirem i examinem els pensaments dels dos homes de la paràbola: Hi havia un home ric que anava vestit de porpra i lli i organitzava festes esplèndides cada dia. No ens deixem seduir per la suposada felicitat del ric. Era un superb, un impiu; vans eren els seus pensaments i vans els seus apetits. Quan va morir, en aquell mateix dia van morir els seus plans. En canvi, un captaire anomenat Llàtzer estava tirat al seu portal. Jesús va callar el nom del ric, però va esmentar el nom del pobre. Déu va silenciar el nom que caminava en boca de tots, mentre que va esmentar el qual tots silenciaven.

El ric personifica l'ús injust de les riqueses per part de qui les utilitza per a un luxe desenfrenat i egoista, pensant només en satisfer-se a si mateix, sense tenir en compte de cap manera al captaire que està a la seva porta. El pobre, al contrari, representa la persona de la qual només Déu en té cura: a diferència del ric, com hem dit, té un nom, Llàtzer, abreviatura d’Eleazar, que significa precisament “Déu l’ajuda”. A qui està oblidat de tots, Déu no l’oblida; qui no val res als ulls dels homes, és valuós als del Senyor. La narració mostra com la iniquitat terrenal és vençuda per la justícia divina: després de la mort, Llàtzer és acollit en el si d'Abraham, és a dir, en la benaurança eterna, mentre que el ric acaba a l'infern, enmig dels turments. Es tracta d'una nova situació inapel·lable i definitiva, per la qual cosa cal penedir-se durant la vida; fer-ho després de la mort no serveix per a res.

Aquesta paràbola es presta també a una lectura en clau social. En la tradició cristiana s'ha insistit sempre en que no som amos absoluts i exclusius dels béns, sinó administradors dels béns que Déu ha posat a les nostres mans per a ús de tots. Els béns no han de ser un fi en si mateixos, sinó un mitjà per fer possible la vida i una vida digna. Els béns, fruit de la naturalesa i el treball de les persones, són de tots i per a tots, i el seu ús s'ha de regir pel principi de justícia, que puguin ser usats per tots i totes.

Compadir és patir amb l'altre, per tal que el patiment acabi. El ric no es va compadir, mai va saber posar els seus béns al servei del pobre. Com ja hem dit, el final de la història és una mica impressionant, ja que hi ha una ironia que es presenta en la recompensa de Llàtzer i el càstig del ric. Així com hi havia una gran distància entre el pobre i el ric a la terra, així també hi ha una distància semblant entre tots dos a la vida eterna, només que el que gaudeix és Llàtzer i no el ric. El personatge d'autoritat que apareix en el relat és Abraham, pare en la fe. El patriarca explica al ric que la distància que els separa és infranquejable. També explica indirectament que aquesta distància va poder no existir si el ric hagués compartit els seus béns amb Llàtzer.

Veiem que Jesús no critica el treball personal ni les aspiracions al benestar, sinó que pretén que la riquesa sigui proporcionada i caritativa. La riquesa que es tanca sobre si mateixa s'aparta de Déu. La riquesa que s'utilitza per fer el bé als que estan marginats ens acosta a Déu, ja que en la caritat vam participar proporcionalment de la seva gràcia.

Jesús parla sobre la preferència pels pobres; això ho ha il·lustrat amb la salvació de Llàtzer, que va rebre mals en la seva vida. La preferència té el seu sentit perquè els pobres són marginats, i dins de Crist no hi ha cap marginació tret el voluntari apartament de la salvació. Crist ha vingut a portar el bé perquè Ell és la Imatge del Summe Bé. I el bé no es pot conèixer ni estimar si no hi ha una situació de necessitats bàsiques satisfetes. És a dir, si els pobres són marginats materialment, també estan en perill d'estar lluny de Déu si els homes no els hi prediquen. Qui té gana, fred o passa dificultats, prou té en poder sobreviure. Déu no li passarà comptes de que no va pregar suficient o de que només anava atabalat en la seva subsistència. A ell que ho passa malament potser si que li basta la fe, però als seus germans que no el van atendre si se’ls exigiran les obres. Ara bé, Déu mateix no espera als homes per fer el bé. I si els pobres són marginats, Ell els acull d’una manera especial. Per això diu l'Escriptura “És més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla que un ric entri al Regne del cel” (Mt 19, 24) i també diu: “Feliços els pobres perquè d'ells és el Regne del cel”. (Mt 5, 3-11)

No podem dir que no coneixem el camí que cal recórrer: tenim la llei i els profetes, ens ho diu clar Jesús a l'Evangeli. Qui no vol escoltar-los, no canviarà ni tan sols si algú d'entre els morts torna per amonestar-lo.

Amen

Anna Moya, o.v.