Sagrada Família: Jesús, Maria i Josep - 29 de desembre de 2019

Aquest diumenge som encara embolcallats per la llum de la Nativitat del Crist. L’Evangeli ens recorda la Sagrada Família: Maria, Josep amb el nen Jesús, i segurament Jaume, “el germà del Senyor”, futur Apòstol i primer bisbe de Jerusalem representat la icona bizantina. Podríem dir que són el primer bressol de l’Església perquè van ser els primers escollits pel Crist. Sant Mateu ens els presenta emprenent un difícil viatge fins a Egipte, fugint de la fúria d’Herodes, a qui el temor de veure amenaçat el seu poder el feia incapaç d’alegrar-se de la vinguda del Rei d’Israel, el Messies, el Salvador.

Avui, sabent ja que el Regne del Messies, de Jesús Crist, no és un regne d’aquest món, els poderosos no tenen per què amoïnar-se, ja que el Nadal no representa cap amenaça com ho creia Herodes. Però l’Evangeli és lletra viva i que vivifica, no un relat que explica una història passada. Com podríem doncs aplicar l’ensenyament d’aquest episodi a les nostres vides? A qui l’inquieta avui el naixement de Déu en la carn?

A primera vista, aquells valors que caracteritzen la predicació cristiana, els que sant Pau demana als cristians de Colosses, la misericòrdia, la compassió, la bondat, la humilitat la mansuetud, la paciència..., podem pensar que són avui ideals acceptats per una majoria, i que per bé que la societat hi sigui lluny de portar-los a la pràctica de manera general i convincent, som en el camí correcte per assolir-los. El món d’avui no es mostra cruel contra qui predica aquestes coses. La societat en general, i també molts cristians, ha adoptat una visió de les festes de Nadal que no va més enllà d’una simple lectura del missatge de l’Àngel als pastors (Lc 2, 14) Pau a la terra i als homes bona voluntat. Ara bé, el Naixement del Crist, l’Encarnació de la Segona Persona de la Santíssima Trinitat, és un misteri que no s’esgota amb els bons desitjos amb què ens esforcem per omplir els nostres cors.

Si seguim llegint la mateixa Epístola de sant Pau trobem una porta que ens permet anar una mica més a fons: perdoneu-vos, cas que algú tingui res a dir d’un altre. Així com Crist us perdonà, feu-ho també vosaltres. En aquest mateix món que repeteix el Bon Nadal! escoltem sovint allò de “ni oblit ni perdó!” El món té necessitat de justícia, i en situacions concretes i importants les persones ens veiem obligades a situar-nos al costat dels justos, dels “bons” i en contra dels injustos, dels “dolents”, i reclamem que la justícia castigui els culpables. En aquest punt del perdó, el missatge cristià i el món no estan gaire d’acord!

Si volem seguir les paraules de sant Pau ens cal recordar en primer lloc com ens va perdonar el Crist i en segon com i a qui hem de perdonar nosaltres, tan lluny com som de la mesura del Crist.

Com va perdonar el Crist? Els qui tenen necessitat de ser redimits, salvats de la mort, són els que estan esclavitzats, sotmesos al poder de la corrupció que du a la mort, és a dir al pecat. El pecat sempre és, en primer lloc un pecat contra Déu: Només contra Tu he pecat i he fet el mal sota els teus ulls (Sl 51), i No hi ha cap home que visqui i no pequi, només Tu ets sense pecat. Déu voluntàriament es va fer home, va patir, morir i ser sepultat per salvar de la mort, no als que l’estimaven i seguien fidelment els seus designis, sinó als que s’havien apartat d’Ell, el negaven i transgredien els seus manaments.

Nosaltres a qui i com hem de perdonar? El nostre perdó només té sentit donar-lo a qui considerem que ens ha ofès, qui ens ha perjudicat, això vol dir a qui jutgem que ha actuat malament en contra nostre, i a més intencionadament. Només podem exercir el perdó envers a aquell qui considerem culpable d’un mal.

Podem perdonar posant-nos per damunt de l’altre, jutjar la seva injustícia o la seva maldat i ser benvolents amb ell. Aquesta benvolença molt humana segueix considerant l’altre culpable, no l’allibera de la falta, no el fa igual a nosaltres. Perdonar com Crist ens ha perdonat, és una altre cosa: el Crist esborra la nostra culpa, ens restaura a la situació en què érem abans de la transgressió dels primers pares fins al punt de fer-nos germans seus, fills del seu Pare!

Tornem a la pregunta de l’inici: A qui l’inquieta avui el naixement de Déu en la carn? Qui sent amenaçat el propi poder quan volem rebre el Crist, fer la seva voluntat? Per perdonar com Crist ens ha perdonat és necessari renunciar a alguna cosa a la que donem molt valor, el poder que exercim de judicar els altres.

Si el nostre perdó ha de redimir l’altre, esborrar la seva culpa, tornar a veure’l com un germà, igual a nosaltres, només pot ser un perdó des del reconèixer que som nosaltres qui fem enemic a l’altre en quant el jutgem. Sant Silvà l’Atonita ens diu que per a nosaltres és impossible estimar els enemics, que és quelcom només diví; i al mateix temps diu que per saber fins a quin punt acomplim els manaments de Déu hem de calibrar fins on arriba els nostre amor als enemics! Aquest és el perdó igual al perdó del Crist, la possibilitat que Ell ens dona d’acomplir la fita més alta de l’amor: l’amor als enemics.

Fa pocs dies celebràvem Sant Esteve, el primer i màrtir. Diu el llibre dels Fets dels Apòstols: I apedregaren Esteve, mentre que ell pregava i deia: Senyor Jesús, rep el meu esperit. I posat de genolls, cridà amb gran veu: Senyor, no els prenguis en compte aquest pecat. (Act 7, 60)

Anar més enllà del sentiments de bona voluntat que omplen aquestes dates per tal de viure el Misteri del Déu fet home i veure en el nostre cor els que hem fet enemics nostres i demanar a Déu el perdó per ells, potser sí que d’entrada ens fa sentir aquesta por a perdre el nostre poder que l’Evangeli ens ensenya a través d’Herodes. I si tenim el goig de rebre aquesta gràcia, per ínfima que sigui, guardem-la lluny dels Herodes que ens la voldran fer perdre, anem a Egipte, al silenci i esperem poder proclamar-la a la llum en el moment que Déu així ho vulgui.

P. Josep