Diumenge 5 de Pasqua - 10 de maig de 2020

Evangeli Joan 14,1-12

La gran esperança cristiana resideix en la resurrecció i la vida eterna. Els dos últims articles de la professió de fe expressen una creença antiquíssima en un fet decisiu que, parafrasejant a Martin Buber, és a la vegada un esdeveniment i un encontre. Sense això, la nostra predicació és buida i buida és també la [n]ostra fe (1 Co 15, 14) amb la que acollim la Revelació de Déu en Jesucrist (Jn 1, 18; Col 1, 15).

Des d’antic la mortalitat ha estat un dels temors constants de la humanitat, com en el cas de la immortalitat de l’ànima de la filosofia platònica, la qüestió escatològica jueva, el non omnis moriar d’Horaci o els intents de l’alquímia per descobrir el secret de la pedra filosofal. La nostra fe és una alternativa i una resposta a tots aquests temors, com també a la resignació per la finitud constatada de la vida present. Contràriament al pensament heideggerià, el nostre no és un ésser-per-a-la-mort (Sein zum Tode), sinó que la mort ja no té l’ultima paraula, la nostra existència es projecta més enllà. Es tracta, per tant, d’una virtut que al·ludeix directament a allò sobrenatural, no subjecta als criteris purament terrenals (Mt 5, 1-12), ni reductible a les pretensions immediates.

La fe fa referència al Misteri, a allò que no es pot abastar plenament amb la raó –limitada-, amb una lògica merament humana; és per això que a la lectura –com en altres passatges (Mc 5, 36)- apareix com un imperatiu: confieu en Déu, confieu també en mi [...] creieu-me [...] us ho dic amb tota veritat. Hem estat salvats, però només en esperança [...] nosaltres esperem allò que no veiem, i ho anhelem amb constància (Rm 8, 24-25). Malgrat que pugui semblar una paradoxa, la fe implica una forma especial de coneixement, de certesa -jo sé que el meu Redemptor viu (Jb 19, 25-27)-, que excedeix el que és demostrable empíricament i té unes grans conseqüències pràctiques –parteix d’un principi de realitat-: esdevé criteri de vida (Rm 14, 8), d’acció –jo sóc el camí, la veritat i la vida-.

En primer terme, requereix de nosaltres una resposta tangible, una aposta en paraules de Pascal. Així mateix, ens impel·leix a recórrer un camí -un combat o una cursa (2 Tm 4, 7)- i a donar raó de la nostra esperança (1 Pe 3, 15). Així, la certesa de la fe, lluny de referir-se a únicament a dades de fet, fonamenta i dóna sentit a la nostra existència, la porta a una plenitud que va més enllà de les limitacions temporals (Jn 16, 22; Rm 8, 31-39), tant aquelles físiques (Rm 8, 18), com les inquietuds espirituals -que els vostres cors s’asserenin- (Sl 23, 4). Els temors de Tomàs i Felip troben una resposta serena en Jesús, gràcies al qual la mort no té l’última paraula.

Àlex Sans Dalmau

Parròquia de Santa Maria de Vilafranca del Penedès