Diumenge 19 de durant l'any - 9 d'agost de 2020

 

1R 19,9a.11-13a / Salm 84 / Rm 9,1-5 / Mt 14,22-23

La fe al cor en el Déu-Amor ens dóna vida.

Pare nostre, que esteu en el cel:

Elies arribà a l’Horeb... i passà la nit en una cova... Portem dins un espai lluny de fora, un espai per a nosaltres mateixos i d’encontre amb Déu mateix, per discernir la vida... El Senyor... li digué: «Surt fora i estigue’t a la muntanya, a la presència del Senyor que ara mateix passarà.» Llavors vingué una ventada tan forta que esberlava les muntanyes i esmicolava les roques davant el Senyor, però el Senyor no hi era. Tot seguit vingué un terratrèmol, però el Senyor tampoc no hi era. Després vingué foc, i el Senyor tampoc no era en el foc. Finalment vingué el so d’un aire suau. Així que Elies el sentí, es cobrí la cara amb el mantell, sortí a fora i es quedà a l’entrada de la cova (1R). Ni la força ni la violència, ni el poder ni la destrucció són atributs de Déu; ell es mostra en les manifestacions més humanes i tendres de la vida.

 Com a israelites, és d’ells la gràcia de fills, la glòria de la presència de Déu, les aliances, la Llei, el culte i les promeses; són d’ells també els patriarques, i finalment, com a home, ha sortit d’ells el Crist, que és Déu per damunt de tot. Sigui beneït per sempre, amén (Rm). És la paternitat fidel de Déu revelada en la història del poble d’Israel.

 Vingui a nosaltres el vostre Regne!

 La fidelitat i l’amor es trobaran, s’abraçaran la bondat i la pau; la fidelitat germinarà de la terra, i la bondat mirarà des del cel... La bondat anirà al seu davant, i la pau li seguirà les petjades (Sl). Els valors del Regne de Déu al cor dels pobles també. Un Déu salvador que només porta pau i bondat.

 Quan la gent hagué menjat, Jesús obligà els deixebles a pujar tot seguit a la barca i avançar-se-li cap a l’altra riba... Jesús ens envia per davant, després arriba ell; la primera percepció, el primer anunci, la primera impressió del Regne, de l’Església... som nosaltres. Ell ens ha embarcat..., perquè ens ha engrescat! ... mentre ell acomiadava la gent... (Mt). Jesús detallista i atent; posa gestos senzills però significatius i personals en les relacions humanes; dóna un Regne de Déu personalitzat, a mida de cada persona.

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

Després d’acomiadar tothom, pujà tot sol a la muntanya per pregar. Al vespre encara era allà tot sol (Mt). Sentir Déu en el silenci i la pregària; Jesús sabia trencar l’activisme; cal aturar-se, ens cal una mica de sensibilitat humana en el nostre món d’avui. Si tanquéssim els ulls... sentiríem la vida, sentiríem Déu... Jesús prega, necessita pregar, necessita del Pare, del seu Amor, alimentar la seva vida d’aquell que és l’Amor, per viure la vida amb tota la seva intensitat, amb totes les seves dificultats.

Ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

La barca ja s’havia allunyat bon tros de terra, però les ones la destorbaven d’avançar, perquè el vent era contrari. En el camí de la vida trobem tantes adversitats que no ens deixen avançar, ens fan sentir insegurs, desorientats, abocats a la mort... Jesús hi anà caminant sobre l’aigua. Quan els deixebles el veieren, s’esveraren pensant que era un fantasma, i cridaren de por. Jesús ens surt a l’encontre però, si ens manca l’amor incondicional per ell, resta llunyà i desconegut. Però Jesús els digué de seguida: «No tingueu por, que sóc jo». Jesús ve a compartir el drama humà; Jesús no ens estalvia les dificultats, les comparteix; i superar amb ell les pors que ens paralitzen. «Senyor, si sou vós, maneu-me que vingui caminant sobre l’aigua... Ja pots venir... Senyor, salveu-me». Jesús no ens porta solucions fàcils..., i l’única resposta és el compromís en el seguiment; «Quina poca fe! ¿Per què dubtaves? La fe ens dóna dignitat, “surem”, contràriament ens enfonsem. «Realment sou el Fill de Déu» (Mt). És la nostra fe madura, personal i des de l’amor per Jesús. Un text de catequesi que ens ensenya la fe.

Cultivar des de dins la vida, lo millor de la vida; és el que ens dona vida, per dins i fora.

    Mn. Miquel García Bailach

 

 

 LA BARCA: la casa comuna

Per Griselda Cos i Boada,

Monja de Sant Pere de les Puel·les

 

Mateu parla sovint de la barca, amb Jesús i els seus deixebles, i quasi sempre acostumem a fer-ne una lectura amb referència eclesial. Tertul·lià ja comparava l’Església a una barca sacsejada per l’aigua, no obstant això avuiel papa Francescparla de la barca dient que és la casa comuna, tot referint-se a tots els pobles del món.Diu:“Tots anem a la mateixa barca”. Jo però ara en faré encara una lectura eclesial.

Jesús i tota la gentada acabaven de viure un fet espectacular, la multiplicació dels pans, i Jesús no volia que aquella experiència fos el que lligués la gent a ell. Per això obligà els deixebles a anar a l’altra riba, acomiadà tothom, i ell es recollí en la solitud per a pregar. L’oració era essencial per a Jesús i fa els plans necessaris per poder-se trobar sol amb el Pare. Mentre, la barca i els deixebles lluitaven contra una forta tempesta i els mancava Jesús.

Sovint és dins la nit d’una tempesta que creix la fe del creient. Pere, demanà un signe a Jesús que el reafirmés en la seva fe. Sí, amb la mirada fixa en Jesús, caminà uns moments sobre l’aigua però el vent tempestuós pogué més que la fe,i començà a enfonsar-se. “Quina poca fe, perquè dubtaves?” li diu Jesús.

La fe és una barreja de confiança i de risc. Cal fer ben nostre l’imperatiu que ens fa Jesús: “Coratge, sóc jo, no tingueu por”.Responent amb els mots “Sóc jo” Jesús fa seu el nom de Déu amb què l’Èxode va definir Jahvè. M’agrada subratllar que aquesta frase surt vàries vegades als Evangelis, i sempre és en boca de Jesús.

Jesús en  allargar la mà a Pere mostra que Ell és la mà de Déu que salva el món. Aquest és per a mi el moment fort de l’escena. Certament, hi ha “tempestes” que ens fan difícil de confiar només en Déu. Però cal que confiem amb senzillesa i humilitat que també a nosaltres Déu ens agafarà de la mà.

Si doncs,com diu el Papa Francesc,pensem que la barca és la humanitat sencera, no costa gaire d’acceptar que la fragilitat, la por i la pobresa són el que ens constitueix; però Jesús és sempre amb nosaltres a la barca, com a Senyor. L’episodi culmina dient: “Els qui eren a la barca es prosternaren i deien:“Realment sou Fill de Déu”.

 

MONESTIR DE SANT PERE DE LES PUEL·LES