Diumenge 29 de durant l'any - 18 d'octubre de 2020

 

Is 45,1.4-6; Salm 95, 1 i 3. 4-5. 7-8. 9-10a i c.

1 Te 1,1-5b.

Mt 22,15-21.

 

La pregunta, que varen formular a Jesús: ¿és permès o no de pagar tribut al Cèsar?, era una pregunta que avui anomenaríem enverinada. Una resposta negativa podia ser interpretada com contraria a Roma, amb qui els sacerdots del temple havien pactat l’impost; però una contestació favorable era posar-se en contra dels molts jueus, especialment els zelotes, que consideraven que pagar el tribut al Cèsar era un acte d’idolatria, ja que tan sols Déu podia ser considerat rei d’Israel com proclama el Salm 95: El Senyor és el Déu sobirà, rei de reis per damunt de tots els déus [...] Ell és el nostre Déu. Jesús, digui el que digui, podrà ser acusat davant els romans, en un cas, o davant els jueus nacionalistes, en l’altre.

 

És una pregunta sobre qüestions temporals, té a veure amb el poder polític i els impostos; però la resposta de Jesús canvia el focus d’atenció i situa la qüestió en un pla més elevat: doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu. Introdueix la dimensió espiritual, assenyalant la primacia de Déu per sobre de l’autoritat de l’emperador, gravada en el denari que va servir a Jesús per elaborar aquesta sentència.Pensamentproperal que el mateix Mestre de Natzaret ensenyava quan deia que no és possible servir alhora a Déu i el diner (o qualsevol altre valor aliè al Regne de Déu).

 

Jesús no respon de manera “políticament correcte” amb un depèn.Jesús fa aparèixer un concepte nou que no formava part de la pregunta. Situa Déu en l’equació. Ara bé, no com dos autoritats que es reparteixen diferents àrees d’actuació de l’ésser humà. No es tracta tant que una part de la vida (les qüestions materials) pertanyin a l’esfera secular i que una altra part (les qüestions espirituals) pertanyin a Déu. El missatge de Jesús és que en la dinàmica del seu regne tot el que comporti situar el Cèsar (com a símbol de persones o situacions) davant Déu és idolatria. Jesús ens invita a alliberar-nos dels excessos delconsum d’una societat materialista i ocupar-nos de les coses de Déu que pertanyen a la gratuïtat.

 

La idolatria ha estat un perill pels homes i dones, fins i tots creients, al llarg de la història. Avui i entre nosaltres, ja no es tracta tant de l’adoració d’ídols, pròpia de pobles pagans; sinó de retre culte, amor excessiu, a una persona, a una cosa.Quan idolatrem els diners, la posició social, el poder; quan retem culte al propi cos, a un esportista, a un cantant... estem posant aquestes coses, situacions i persones davant Déu.

 

Xavier Melloni escriu al respecte que la idolatria crea víctimes (el propi idòlatra esdevé esclau del que idolatra), a les que cega i tanca cada cop més, empetitint-les en un món que de mica en mica es va tornant més estret i asfixiant, atrapant-les en allò en què s’han capficat; en canvi, el Déu veritable obre cada cop a més realitat i a més alteritat, ens descentra de nosaltres mateixos i ens fa més capaços d’entregar-nos als altres, i alhora més lliures per continuar creixent.

 

Jaume Triginé

Cristià de tradició protestant

Membre de Junta Directiva del Centre Ecumènic de Catalunya