Diumenge 11 de durant l'any - 13 de juny de 2021

 

Mc 4, 26-34

El misteri com a categoria, com una «Realidadtotalmenteotra en relación con todo lo mundano [...]»[1] és una de les realitats més complexes a l’hora d’emprendre la reflexió sobre la Paraula de Déu. L’alteritat del misteri que interpel·la l’home el porta a percebre el que se li anuncia com una «insensatesa», com un«escàndol» (1 Co 1, 23), precisament perquè no segueix els criteris de la lògica mundana «La meva reialesa no és d’aquest món» (Jn 18, 36).

Els mateixos deixebles, així com també altres contemporanis de Jesús, donen mostres d’una comprensió desencertada de la predicació sobre el Regne de Déu –«No veus les coses com Déu, sinó com els homes» (Mc 8, 32-33)-, d’una capacitat limitada per aprehendre el que tenen davant (Jn 1, 50) o de l’accés des d’uns esquemes, paràmetres o coordenades desajustats: «El Regne de Déu no vindrà en un moment previsible, ni tampoc podran dir: “És aquí” o “És allà”. El Regne de Déu és enmig vostre» (Lc 17, 20-21). En aquest context, la teologia parla d’una «tensió»[2].

Una descripció del que passa ens la dóna Isaïes: «Les meves intencions no són les vostres, i els vostres camins no són els meus. Ho dic jo, el Senyor. Estan tan lluny els meus camins dels vostres, les vostres intencions de les meves, com el cel és lluny de la terra» (Is 55, 8-9).; també ho fa el Salmista: «[...] la nit us és tan clara com el dia: llum o fosca us són igual» (Sl 139, 12) o la segona Carta de Pere: «[...]hi ha una cosa que no heu d’ignorar: per al Senyor, un dia és com mil anys, i mil anys, com un dia» (2 Pe 3, 8).

Sovint, es pot caure en la temptació de reduir la paradoxa aparent a sistemes racionals més practicables o es pot entrar en una tendència a ignorar el propi nucli del misteri. En aquest context, la paràbola es revela com el mitjà òptim per transmetre la centralitat del missatge de Jesús: «A què podem comparar el regne de Déu? Quina paràbola li escauria?».La imatge del gra de mostassa, com moltes altres a les que recorre, pretén acostar tot aquell que hi accedeix a una realitat a voltes difícil d’entendre, que passa desapercebuda, donades les «disposicions de cadascú».Les referències al gra o a la sembra són abundants a l’Evangeli (Jn 12, 24; Lc 8, 4-15).La imatge o la paràbola mateixa exemplifica precisament tota la dinàmica de la salvació (encarnació, mort, resurrecció): l’assumpcióde la condició humana, de la naturalesa, pertal d’elevar-la[3] i portar així el compliment de la voluntat de Déu.

 

Àlex Sans Dalmau

Parròquia de Santa Maria de Vilafranca del Penedès

---

[1]Martín Velasco, Juan de Dios (1978). Introducción a la fenomenología de la religión. Cristiandad, Madrid, pàg.130, citat a Sánchez Nogales, José Luis (2003). Filosofía y fenomenología de la religión. Ediciones Secretariado Trinitario, Salamanca, pàgs. 366-377.

[2]Ratzinger, Joseph (2007). Escatología. La muerte y la vida eterna. Herder, Barcelona; Joseph Ratzinger/Benet xvi (2007). Jesús de Natzaret. Primera Part: Del Baptisme en el Jordà fins a la Transfiguració. Claret, Barcelona, pàgs. 55-68 i 169-177.

[3]En aquest sentits’expressa la litúrgia:«Santifiqueu, oh Déu, aquesta ofrenaamb la potencia de la vostra benedicció, feu-la perfecta i digna de vós […] continueu creant tots els béns, els doneu vida, els beneïu, els santifiqueu i ens els doneu» (Pregària Eucarística I).