Jb 38,1.8-11; Salm 106; 2Co 5,14-17; Mc
4,35-41.
El
Déu-Amor es fa generador d’esperança, i de vida.
Sigui santificat el vostre nom.
Que
reconeguin els favors del Senyor, els
prodigis que ha fet en bé dels homes (Sl). Que és copsar tot l’amor de Déu en
tot el que ens envolta i en la pròpia naturalesa humana feta per estimar; i en
totes les manifestacions de bondat, bellesa, veritat..., que són manifestacions
del seu Amor.
Vingui a nosaltres el vostre Regne.
Aquells
qui viuen en Crist són una creació nova; tot el que era antic ha passat, ha
començat un món nou (2Co). Sempre és l’Esperit de Déu el
creador que bufa al fang i en treu vida, i ens fa ser; ara és l’Esperit manifestat
en Jesús, també per nosaltres, que ens farà fills com ell Fill, a imatge i
semblança d’ell. Això és el Regne de Déu ara, creació nova, de pau, justícia,
veritat, amor..., Amor de Déu.
«Passem
a l'altra riba»... Jesús que ens convida anar més enllà,
amb esperança, en la construcció del Regne, més enllà de tot conformisme, de
tota dificultat, de tota marginació... Mentrestant
s'aixecà un temporal de vent tan fort que les onades queien sobre la barca i
s'anava omplint. Jesús era a popa, dormint.... Un Jesús aparentment
absent i silenciós, però proper i company de les nostres pors, inseguretats que
amenacen la vida. Ells el criden i li diuen:
«Mestre, no veieu que ens enfonsem?» Jesús es desvetllà, renyà el vent i digué
a l'aigua: «Calla i estigues quieta.» El vent amainà i seguí una gran bonança. És
el Jesús vencedor en el mar del sofriment que fa les persones vulnerables i
fràgils..., vencedor amb la força de l’amor, de l’Amor, i d’. Després els digué: «Per què sou tan porucs? Encara
no teniu fe?» Ells, plens de gran respecte, es preguntaven l'un a l'altre: «Qui
deu ser aquest, que fins el vent i l'aigua l'obeeixen?» (Mc). El
que fa avançar la barca de Jesús (el seu somni) és la força de la fe.
Faci’s la vostra voluntat, així a la
terra com es fa en el cel.
... perquè
els qui viuen no visquin ja per a ells mateixos, sinó per a aquell que ha mort
per tots i ha ressuscitat... (2Co). La voluntat de Déu és la d’estimar-nos, ens vol estimar...; i
fer la seva voluntat serà estimar, estimar-lo, estimar sempre...; no és complir
manaments, preceptes, disposicions i nomes..., és estimar-lo, estimar. Així és
com morim amb Crist per ressuscitar amb ell, i units a ell.
Ans deslliureu-nos de qualsevol mal.
En
les seves penes cridaren el Senyor, i els salvà d'aquell perill: apaivagà el
temporal i vingué la bonança,
es
calmaren les onades del mar. I
els va dur fins al port, plens de goig per la calma retrobada. Un Déu sensible, atent,
compassiu... davant els sofriments dels seus fills, i mariner expert...; Déu és
Amor i es diu de mil maneres, amb tantes imatges...; Déu espai de salvació, de
vida, regenerador de la vida. Que
reconeguin els favors del Senyor, els
prodigis que ha fet en bé dels homes (Sl). Cal fer l’experiència de l’amor
transformador de Déu en la pròpia pell, capaç en les nostres tempestes posar-hi
calma, serenor, pau...; naixerà la gratitud, l’amor immens.
La fe ens fa anar més enllà, a
l’altra riba, de tota adversitat, de tota crisis.
Mn. Miquel García Bailach
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada