Diumenge 16 de durant l'any - 18 de juliol de 2021

 Mc 6, 30-34

La Vida d’un cristià , i la Vida de l’Església, segons ens han ensenyat els Sants Pares és acció i contemplació. Sense una o altra la Vida cristiana queda coixa i no pot avançar. És més, segons alguns Pares, tan es necessiten l’una a l’altra que no són realment més que una de sola.Ho veiem així en aquest breu fragment de l’Evangeli d’avui.

N’hi ha diversos moments a l’Evangeli en què el Senyor es retira lluny de la multitud que vol veure’l i escoltar-lo, atreta per la fama dels seus miracles i els seus ensenyaments. Aquests moments de retir solen ser moments singulars i que sovint precedeixen episodis especialment rics. Citaré tres en concret:els Evangelis ens fan saber que abans de pujar al Taborper transfigurar-se davant de Pere, Jaume i Joan,hi ha una setmana en la quèel Senyor roman en silenci, no ens relaten cap miracle ni cap paraula. Abans de la seva Passió, Jesús es retira, sol, a l’hort de Getsemaní per a pregar. Abans d’escollir els Dotze deixebles, va a pregar tot sol a un lloc desert. I aquest d’avui, abans de la multiplicació dels pans i els peixos, on convida als deixebles a anar a un lloc desert i privat o íntim.

Quan pensem en la vida contemplativa, pensem en primer lloc en la pregària, la pregària personal, íntima, els temps que dediquem exclusivament a Déu; el nostre diàleg interior, íntim, secret, amb el Senyor.

Quan pensem en la vida activa, primer se’ns presenta l’activitat envers els altres, envers el proïsme: la caritat, l’ensenyament, l’almoina, la cura dels malalts, l’assistència als necessitats.

Els deixebles venen de predicar, de guarir, de consolar; Jesús els convida a anar a un lloc desert, lluny de les multituds. Ells expliquen al Mestre tot el que han fet i ensenyat; Ell els convida al silenci, al repòs. Compte! no pensem en un repòs només del cos o de la ment com si fos un deixar tota activitat, com quan estem cansats del dia i volem apagar tots els nostres sentits per una estona! Precisament quan cessa l’activitat exterior, la nostra ment pot “reposar”,  o millor “recollir-se”, desenganxar-se de tot el que en el món la manté ocupada i preocupada, i tornar a entrar dins nostre –al nostre cor, com diu la tradició del monacat oriental–. Allà pot dedicar-se amb total llibertat a la pregària, a palar amb Déu, i encara més a escoltar Déu. Això sí, cal que trobi aquest lloc desert i privat, aquest silenci interior.

I el més bonic, si em permeteu l’expressió, es veure i entendre la relació que s’estableix entre la pregària –la conversa en solitari, el diàleg interior, amb Déu– i l’acció vers els altres, vers el proïsme. Avui llegim:Es va commoure perquè eren semblants a ovelles que no tenen pastor.

El cristià que es queda en l’acció sense buscar ni atendre el necessari “repòs” de la pregària no és un veritable cristià, camina coix. Fixeu-vos que els que no tenen Fe també s’ocupen d’ajudar, de fer caritat, d’atendre als necessitats. Diria que qualsevol persona té aquest impuls innat, com una necessitat–gràcies a Déu!– i busca, en major menor mesura, donar-li sortida en la seva vida. I també és cert que el Senyor, en veure que la multitud ha arribat abans que ells i l’esperen, no diu: marxeu que ara és el temps de la pregària, de la contemplació  i si m’ocupo de vosaltres no puc parlar amb Déu! El Senyor, amb una frase plena de sentit, ens diu encara més... eren semblants a ovelles que no tenen pastor.Sabeu què els passa a les ovelles sense pastor? No saben on anar, no són capaces de trobar pastures per ellessoles; no saben orientar-se;passen gana i estan a la mercè dels llops.

Per tant, sí, que la nostra prioritat sigui atendre els necessitats, però que la nostra acció vingui precedida per la nostra pregària íntima a Déu, de manera que la nostra almoina, la nostra obra de caritat contingui secretament la veu del Pastor que és capaç de donar aliment d’eternitat. Amén!

P. Josep