Diumenge 21 de durant l'any - 22 d'agost de 2021

 

Jo 6, 60-69 i Ef 5, 21-32

Les “paraules dures” del Senyor

Una vegada vaig llegir que un artista, un investigador científic o un economista poden mirar amb la mateixa atenció un mateix assumpte, però cadascú tindrà una visió i un judici diferent; el primer segons la seva bellesa, el segon per les relacions causals que hi trobi, el tercer segons els profits que se’n puguin treure... Molts anem a escoltar la paraula del Crist; segur que més d’una vegada ens semblen paraules dures, i segur que les sentim en funció del nostre cor, del tresor que ens hi anem construït i pel que seríem capaços de donar la vida... Les paraules del Senyor són sempre un judici al que ens sotmetem en escoltar-les.

Quan, en els dies que visqué a la terra entre nosaltres, a la sinagoga de Cafarnaüm, el Senyor digué als que l’anaven seguint que Ell era el pa que havia davallat del cel, el pa de vida eterna, i va parlar de la necessitat de menjar aquest pa, el seu Cos i la seva Sang, que Ell donaria per la vida del món a fi que tinguessin vida eterna, aleshores molts s’escandalitzaren i fins i tot molts es feren enrere i ja no hi anaren més amb Ell!

Aquell llenguatge, dur pels seus contemporanis, no ho sembla pas avui per a nosaltres. Sabem que menjar el Cos i la Sang del Crist és l’Eucaristia, el nucli de la vida de l’Església; els cristians fem de la Sagrada Comunió amb el Cos i la Sang del Crist el principal esdeveniment de la nostra vida. (però, compte!, tanmateix no hem deixat de «murmurar» sobre el què i el com i el per què d’aquest misteri...)

Podria ser que per a cada generació les paraules dures siguin diferents. Així, a les nostres orelles són avui altres les paraules que sonen dures, i pel que sembla no sonaven així als contemporanis de sant Pau:

«Sotmeteu-vos els uns als altres per reverència a Crist.Dones, sotmeteu-vos als vostres marits, tal com tots ens sotmetem al Senyor,perquè el marit és cap de la seva muller, igual que el Crist és cap i salvador de l'Església, que és el seu cos.Per tant, així com l'Església se sotmet al Crist, també les mullers s'han de sotmetre en tot als marits.»

Davant d’aquest fragment de la carta als Efesis, les paraules de sant Joan les podem fer avui ben nostres:

«Llavors molts dels seus deixebles, després de sentir-lo, van dir:--Aquest llenguatge és molt dur. ¿Qui és capaç d'acceptar-lo?».

Ens escandalitzem i pensem: Si el Senyor va predicar l’Amor i ens va alliberar, com podem escoltar avui «sotmeteu-vos»? Si en Crist no hi ha ni jueu ni gentil, ni baró ni muller, com podem escoltar avui: «Dones, sotmeteu-vos als vostres marits, tal com tots ens sotmetem al Senyor, perquè el marit és cap de la seva muller.»?

Molts el van deixar, diu l’Evangeli. Però fixem-nos que els que es van quedar amb el Crist no van elaborar explicacions per donar sentit a aquelles paraules dures. En boca de sant Pere, van dir:

«Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna, i nosaltres creiem i sabem que tu ets el Sant de Déu».

Si creiem i sabem que Jesús, el Crist, és Déu que ha davallat del cel per donar-nos la vida eterna i que sense Ell no hi ha salvació, aleshores confiarem en la seva paraula, i podrem descobrir que la duresa que sentim és senzillament proporcional a la duresa dels nostres cors: ¿què ens impedeix escoltar les paraules del Senyor, sinó el rebuig a sotmetre la nostra voluntat, rebuig que tant ardentment sentim dins nostre? I aquest rebuig radical a sotmetre’ns, ¿no és el desig de no posar la nostra autoritat per sota de cap altra, fins i tot del mateix Senyor?

Si és això, ¿quina raó de ser té aquest rebuig si ens hem de sotmetre tots, homes i dones, barons i mullers, a l’autoritat de l’Amor, l’autoritat del Crist, cap i Salvador de l’Església, l’Esposa, a qui va estimar fins a morir per ella, per tots nosaltres?És aquesta l’autoritat a la que sant Pau demana que la dona que pren marit es sotmeti, l’autoritat d’un marit que dona la vida fins a morir per la seva muller. Per això el matrimoni és un sagrament [misteri, en grec] que es refereix a Crist i l’Església. Paraules dures per cors endurits. En canvi, pels cors tendres, purs com els dels infants, les paraules de l’Evangeli, paraules del Crist, de qui és la Paraula /el Verb de Déu, «són Esperit i són Vida» eterna.

«Si no us convertiu i esdeveniu com infants, no entrareu al Regne dels cels. La estructura del cor d’un infant és un model per a tots. Els infants, abans que no apareguin les aspiracions egoistes, són un model a imitar. Què veiem en ells? Una fe total, que no busca raons; l’obediència sense contesta; un amor sincer, la manca d’inquietud i de pau sota a l’abric dels pares; la vivacitat i la frescor de la vida, amb el dinamisme i un desig d’aprendre i esdevenir més i més perfectes.» (Sant Teòfanes el Reclús)

I tots els cristians, en Església, casats i no casats, ens preparem sota l’autoritat del Crist,  amb la pedagogia dels sagraments i sobretot amb la medicina de l’Eucaristia, a presentar-nos «sense taques ni arrugues ni res de semblant, purs i immaculats», davant del tron del Rei:

«Aquesta preparació per a rebre el Rei del Cel davant del seu terrible tribunal, després de la mort, és essencialment la preparació de la persona tot a llarg de la seva vida. Aquesta preparació significa un canvi de tot el seu ésser, a fi d’esdevenir blanca i pura com la neu, netejant tot allò que embruta el cos i l’esperit, a fi de guarnir-se amb totes les virtuts: penediment, mansuetud, humilitat, gentilesa, senzillesa, integritat, compassió, sobrietat, contemplació espiritual, i un amor ardent a Déu i al proïsme. La nostra preparació per rebre el Rei del cel, i per heretar la vida eterna als cels, hauria de consistir en aquestes coses. El Rei del Cel vol ànimes guarnides amb la virtut immutable, ànimes preparades per a què el Senyor mateix pugui habitar en elles.» (Sant Joan de Kronstadt)

Revestir-se de les virtuts i heretar el Regne dels cels, és el destí volgut per Déu per a cada un de nosaltres, sense accepció de persones, per tots i cada un dels nascut de dona. I per tant cap cristià hauria d’escandalitzar-se en sentir les paraules de sant Pau als efesis, sinó meditar dins el cor com rebre-les per ser dignes d’acceptar l’herència que Déu es té reservada. No mirem amb ulls de «carn que no serveix de res», elevem els nostres cors i contemplem el misteri de la unió de Crist i l’Església, i potser aquesta llum de dalt ens podrà anar transformant a fi que la nostra vida de matrimoni creixi a imatge i semblança d’aquell misteri superior.

 

P. Josep