Diumenge 26 de durant l'any - 26 de setembre de 2021
Mc 9, 38-48
Més «paraules
dures» del Crist...
El contrast de
la paraula del Crist amb les paraules del món, ha estat, és i serà sempre una
pedra d’entrebanc pel pensament humà. Els pensaments divins no són els
pensaments humans!
Déu és Amor. Déu
no vol la mort del pecador, sinó que es converteixi i visqui. La voluntat de
Déu és que tots se salvin. Però la porta es estreta i el camí difícil. Cal
deixar-ho tot per seguir-lo. Per pujar cap als cels, el camí que ha de prendre
el cristià seguint el Cristés un camí de descens: Déu va davallar fins la
terra, va assumir la nostra naturalesa... va davallar fins als inferns per tornar
a aixecar els que hi eren captius. I puja al cel «portant captiva la
captivitat»...
Algú va fer la
següent comparació: Agafem com exemple les paneroles, com un insecte
generalment molt desagradable, baix, molest... Imagineu un home que per
compassió i amor a les paneroles, es
despulla de tota la seva aparença humana i, sense deixar de ser home, assumeix
la naturalesa de la panerola, viu amb elles, s’alimenta del seu aliment,
comparteix els seus desigs, les seves necessitats i manera de fer... a fi que
les paneroles, seguint el seu exemple de compassió i generositat, arribin un
dia a participar plenament de la realitat humana.Ara bé, la diferència entre
Déu i l’home és infinitament més gran que la diferència entre l’home i la panerola,per
tant¿com de magnífic ha sigut el sacrifici voluntari i lliure de Déu per
salvar-nos? I com és de sublim el do que ens fa Déu, que ens ofereix la
participació en la seva vida, Vida divina?
Recordo avui aquestes
paraules, perquè si no intentem,primer de tot, entendre aquests fets, la
baixesa de la nostra realitat en comparació amb la realitat divina, la
incommensurable humiliació de Déu en fer-se home, i quina és la grandesa del do
que Déu ens fa, no podrem entendre la necessitat de la radicalitat de les
paraules del Crist. I correm el risc de que el nostre cristianisme sigui
estèril. Vull dir que no se engendri en nosaltres la nova Vida que Ell ens
ofereix.
Si sabem qui som
nosaltres, qui és el Crist, i quin és el do que ens fa, ¿com ens és tan difícil
renunciar a la mà dreta, al peu o a l’ull, que ens escandalitza, que ens porta
al pecat, que ens barra l’entrada al Regne de Déu? Si sabem quin és el do que
Déu ens té preparat, com no entenem que és preferible ser llençat al mar amb
una roda de molí al coll abans que induir a pecat i apartar del camí del Regne
de Déu els més petits dels que creuen en Crist?
Per una
panerola, l’alternativa entre romandre per sempre panerola o esdevenir panerola
humanitzada –sabent com som ara els humans–podria semblar més o menys
interessant. Si l’alternativa a romandre panerola és esdevenir humà però sense
cap dels mals que afligeixen la naturalesa humana, esdevenir panerola
humanitzada amb només totes les virtuts i capacitats humanes adreçades cap al
bé, la cosa resulta més interessant. Doncs la pobre realitat de la panerola és
infinitament més favorable que la Gehenna–l’infern–, i la humanitat purificada
de totes les seves brutícies i maldats no pot comparar-se amb la grandesa de la
Bondat Divina, el Regne dels Cels.
Els cels i
l’infern.... L’alternativa, totalment radical, que ens presenta l’Evangeli és l’estat
en què ens volem trobar quan Crist torni en glòria a jutjar vius i morts. La
seva Reialesa ho omplirà tot: els que el confessin com a Déu vertader i hagin
deixat enrere tot el que els impedia reconèixer-lo, veuran Déu, i Déu serà per
ells Llum i Amor. Els que voluntàriament estiguin contra Ell perquè vulguin restar
lligats al que és terrenal, no podran suportar la Glòria divina, i per ells
esdevindrà un corc que no mor i un foc que no s’apaga. Aquest és el risc real a
què ens enfrontem, el del cristianisme estèril.
Demanem a Déu
que ens faci dignes de la seva Reialesa!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada