Diumenge 2 de durant l'any - 16 de gener de 2022

 

 Is 62,1-5; Salm 95; 1Co 12,4-11; Jo 2,1-12.

 Relació personal, propera, de Déu amb nosaltres, enriquidora i generadora de vida.

 Pare nostre, que esteu en el cel:

 ...a tu et diran «Jo-me-l’estimo», i a la teva terra, «Té-marit», perquè el Senyor t’estimarà. I tindrà marit la teva terra. El qui t’haurà reconstruït et prendrà per esposa com un jove esposa una donzella; el teu Déu estarà content de tenir-te com el nuvi està content de tenir la núvia (Is). És llenguatge dels qui s’estimen, d’enamorats, familiar; per parlar-nos de Déu, del seu amor, dels seus sentiments, que ho justifica tot: la seva obra salvadora i el sentit de la seva encarnació. Encara seria una reflexió nadalenca, que ens parlaria del compromís del Déu de la Aliança, sempre fidel amb el seu poble, ara, amb Jesús, d’una manera nova i radical.

 Sigui santificat el vostre nom.

Canteu al Senyor un càntic nou, canteu al Senyor arreu de la terra... Anuncieu de dia en dia que ens ha salvat... (Sl). És el nostre cant, la nostra experiència. La nostra espiritualitat?

 Així manifestà la seva glòria, i els seus deixebles  cregueren ell (Jo). Es manifesta ara la proximitat de Déu per l’acció propera de Jesús davant els qui “no tenen vi”(Jo); la nostra caritat manifesta la Providència de Déu. Déu ve a preparat una festa a la que tots els homes i dones hi som convidats: la festa de la vida.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

 «No tenen vi» (Jo). Cal la sensibilitat, la compassió amb els qui no poden fer festa, i els manca el “vi” de l’alegria; els manca el que fa possible la vida (pau, i justícia, i treball, i salut, i companyia...), no participen dels béns de Déu... Finalment, el Regne de Déu és festa de noces.

Maria, imatge de l’Església, que proposa Jesús, presenta Jesús, dóna Jesús per a que no s’acabi la festa..., la festa de la fraternitat.

 Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

 «Feu tot el que ell us digui» (Jo). Fer el que diu i fa Jesús, per tornar a “tenir vi”, alegria, i tots els béns de la vida..., que no s’acabin. És la voluntat de Jesús i de Déu. Per això Jesús treballa, per això Déu continua creant, donant el seu Esperit.

 El nostre pa de cada dia doneu-nos Senyor, el dia d’avui.

 Tantes maneres d’estimació i de servei en la vida i el món, espais i persones, que promouen la vida, ens donen vida. Totes, manifestacions de l’Esperit de Déu que és un Esperit d’amor: ...els dons que rebem són diversos, però L’Esperit que els distribueix és un de sol... Les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú són en bé de tots. ... el do d’una paraula profunda..., el do de desglossar les veritats..., el do de la fe..., el do de donar la salut als malalts..., el do de fer miracles...,el do de profecia..., de distingir si un esperit és fals o autèntic..., el do de parlar llenguatges arcans..., el do d’interpretar-los... (1Co). “L’home no viu només de pa” (Mt 4,4), va dir Jesús. Tantes maneres de promoure la vida, d’alimentar la vida! Sempre és l’amor que dóna la vida.

 Cal ser bones persones; però cal també convertir els mecanismes socials en estructures humanitzadores.

 

 

Mn. Miquel García Bailach

Joan, 2, 1-12.

La vida sencera de la Mare de Déu, des del seu naixement fins a la seva assumpció als cels, tant en cada esdeveniment particular com en el seu conjunt, amb tota justesa pot anomenar-se misteri. «Misteri» és la paraula antiga amb què els cristians anomenaven els sagraments; ientre els cristians aquesta paraula no feia referència a cap secret amagat i reservat per uns pocs, al contrari, es refereix a allò a què tots estem convidats, que és sagrat, santificat per la seva participació en la vida divina. I qui ha participat més plenament de la vida divina sinó Maria, la Santíssima Verge, la Mare de Déu? La seva vida és un model per tot cristià, per cada un de nosaltres i pel conjunt de l’Església de la que el Crist es el Cap.

Cada episodi de la vida de la Santíssima Mare de Déu podem comparar-lo amb un nus format pels diferents fils que van teixint la vida espiritual: la humilitat, l’afermament de la fe, l’obediència, la mansuetud, la renúncia a la pròpia voluntat, la confiança plena en Déu, l’escolta de Déu en nosaltres... infinitud de fils, infinitud de reflexions pel nostre esperit, i un sol nus, un sol nucli de força que misteriosament ens toca i ens obre el cor.

Són poques, ho sabem, les perles recollides en els Escriptures referents a la vida de la Mare de Déu, però totes són rellevants com a finestres obertes a un gran misteri. L’objectiu del miracle del Senyor a Canà era confirmar els seus deixebles en la fe. Calia que es revelés a ells abans que a les multituds. Quan el Crist canvia l’aigua en vi, s’obren els ulls dels deixebles; però fou també un canvi en la vida de la Mare de Déu. El Senyor havia estat subjecte a ella en obediència a la llei; però des de les hores, ella quedà subjecta a Ell, a la vegada com a la seva Mare i com a la seva Serventa.

Són paraules de Zacharias Zacharou, pare espiritual del Monestir Ortodox de Sant Joan Baptista, a Essex, Anglaterra, i deixeble de Sant Sophrony Athonita, en el capítol del seu llibre Recorda el teu primer Amorque dedica a comentar el fragment de sant Joan de las Noces de Canà. Li deixem a elll la paraula:

A les Noces de Canà, la Mare de Nostre Senyores va apropar al seu Fill,amb discreció i humil com a Santa Verge, i li va dir: «No tenen vi». En el seu cor havia nascut el pensament de què potser havia arribat el moment en què el Senyor fes conèixer la seva glòria, ja que aquell temps considerava dins seu tots els grans esdeveniments dels que, des de l’Anunciació,ella mateixahavia estat testimoni. [...] La Santíssima Mare de Déu havia estat al bell mig dels esdeveniments més extraordinaris i miraculosos: la concepció i el naixement del Fill de Déu; després del naixement, l’adoració dels Mags; l’aparició dels cors dels Àngels; el somni de Josep, per mitjà del qual Déu apartà qualsevol dubte del seu esperit; la fugida a Egipte; la protecció de Déu durant la massacre per part d’Herodes de milers d’infants; la crida als primers deixebles després del Baptisme del Senyor. Tots aquests fets duien el testimoni de Déu mateix tant respecte a la persona del Crist com de la seva Santa Mare. Durant trenta anys havia considerat totes aquestes coses dins el seu cor, i després de què l’Esperit davallà i reposà sobre el Senyor quan fou batejat per sant Joan –tot manifestant-se en forma de colom a fi de revelar que pertanyia al Fill des de tota l’eternitat– el cor de la Mare de Déu començà a sobreeixir amb una santa expectació. Havia estat esperant el moment oportú per a què Ell revelés la seva Glòria. I per això Maria, la Mare de Déu, s’apropa al seu Fill, en certa manera amb timidesa, com una filla més que una mare, i diu: «No tenen vi».

El mateix P. Zacharias en altres comentaris a passatges de l’Evangeli ens fa veure com les converses amb el Senyor no segueixen les pautes d’una conversa ordinària. Pensem en la Samaritana, el jove ric, la dona cananea, Zaqueu i tants d’altres. Nostre Senyor coneix les intencions dels nostres cors millor encara que nosaltres mateixos, i quan ens escolta ve fins el lloc, o millor l’estat espiritual, en què ens trobem i amb la seva resposta ens atrau, humil i respectuós amb la nostra llibertat, cap a Ell.

I Jesús li parla adreçant-se directament al més profund del seu cor: «Dona, què hi ha entre jo i tu?  Encara no és vinguda la meva hora». Cal que recordem que el Senyor s’adreçà a la seva Mare com a «dona» quan era penjat a la Creu: «Dona, vet aquí el teu fill» (Jo 19, 26). La resposta és ara potser més aviat severa, però és noble: «Dona, què hi ha entre jo i tu? No puc complir els desigs de la meva mare: tinc una missió a realitzar, i la meva hora no ha arribat encara».[...]

D’aquesta manera el Senyor,desoint els desigs de la seva mare, els talla. Si no ho hagués fet, més tard no hauria dit: «Si algú ve a mi, i no avorreix el seu pare i mare, muller i fills, germans i germanes, i fins la seva vida, no pot ser deixeble meu» (Lc 14, 26). [...] Durant trenta anys havia viscut en obediència als seus pares, segons l’Evangeli de sant Lluc. Però havia arribat el moment de deixar-ho tot enrere per la seva celeste missió de salvar el món.

La Mare de Déu va acceptar la resposta del seu Fill amb una gran fe. Una vegada més, aquest va ser un acte de kenosi, de buidament de si mateixa, i va deixar de banda el seu propi desig. Fou capaç d’esperar contra tota esperança, com ho va fer Abraham (Ro 4, 18). Potser no comprenia perquè el Senyor la rebutjava, però estava segura que qualsevol cosa que Ell fes era correcta. D’aquesta manera a Canà acceptà la humiliació del seu Fill i, plena de fe, digué als servents: «Feu tot el que Ell us digui» (Jo 2, 5).Quan ho feren, l’aigua fou canviada en vi. El Senyor honorà la seva Mare i el majordom de la festa va elogiar el nuvi tot dient: «Tothom posa primer el bon vi, i quan ja han ben begut, l’inferior; però tu has guardat fins ara el bon vi» (Jo 2, 10). Els Pares ens ensenyen que Déu sempre guarda el «bon vi» pel final. Primer venen patiments i afliccions, i només al final ens és donat el bon i de la seva gràcia. [...]Trobem la mateixa mena de kenosi en les vides de molts Sants i també en les vides de molts fidels cristians. A l’hora de l’abandonament, el dolor i la tribulació, posen tota la confiança en el Senyor, i encara que hi siguin a l’abisme de la foscor i la destrucció, fan un salt i, de manera inesperada es troben en la llum del Regne. [...]Així com la kenosi de la Mare de Déu facilità l’arribada de l’hora del seu Fill, en la que revelà la seva glòria a fi de confirmar en la fe els seus deixebles, de la mateixa manera en les vides dels Sants, la fermesa de la fe i l’esperança contra tota esperança fan avançar l’hora de la gran misericòrdia del Senyor. De vegades no entenen el que els està passant, però saben que una cosa és segura: la justícia i la rectitud pertanyen només a Déu, Aquell que és estimat i beneït per sempre. [...] no ens correspon preguntar: «Per què em passa això a mi? Per què em fas això a mi, Senyor?». Per nosaltres, la veritable saviesa consisteix en preguntar: «Com, Senyor, puc actuar ara si he d’evitar caure en el pecat i en l’oblit de les teves promeses?».

L’objectiu de la nostra vida és mostrar plenament la glòria de Déu. El Senyor ens va crear per a la seva glòria, ens guarda per a la seva glòria, i quan morim, morim per a glòria seva, a fi de compartir la seva glòria i romandre-hi per sempre. El Senyor va participar de la vida humana com un estranger, com un convidat, i a causa de la seva aparença humil que va poder establir el seu Regne. Va ser un convidat a les noces de Canà, però va aprofitar l’ocasió per a establir la seva pròpia família divina, l’Església, el seu Regne a la terra, a partir de la seva Puríssima Mare i els seus deixebles.

Va fer servir aigua per a crear una abundor incontenible del millor vi. I quan ve a la nostra vida hi vessa la seva pròpia Vida, embellint i fent noves totes les coses, i omplint-les de significat. Com Ell mateix digué: «Jo he vingut per tal que tinguin vida, i la tinguin abundosa» (Jo 10, 10).

 

P. Josep Moya