Diumenge 7 de durant l'any - 20 de febrer de 2022

 

1S 26, 2.7-9.12-13.22-23; Lc 6, 27-38

Déu posa en mans de David la vida de Saül. Malgrat que es perseguit per aquest, a fi de matar-lo, la reacció de David mostra la seva generositat i el desig de pau i d’obediència. Té el moment perfecte per desfer-se del seu enemic que el vol destruir, però no veu que la venjança entri mai en els plans de Déu: “Avui el Senyor t’havia posat a les meves mans, però jo no he volgut fer mal a l’ungit del Senyor” (1S 26, 23b). Tot i aquest episodi, veiem que la naturalesa de Saül, continua amb el seu objectiu i no es predisposa en el mateix nivell del qui es mou en la voluntat de Déu, sinó que va, més aviat, per un perfil, marcat per la set d’ambició i de poder.

Jesús ens mostra el camí de la vida. Ell és la llum de Déu. Després de l’elecció dels Dotze, va baixar de la muntanya, en un indret pla, davant una gran gentada, s’adreça als seus deixebles i exposa un “programa” vital pel qui vol ser realment el seu deixeble i ho enceta amb les benaurances afegint les malaurances, que trobem només en l’evangelista Lluc. En aquest context, els versets d’aquest diumenge continuen aquest ensenyament de llum i de vida. El Senyor obre una drecera, que exigeix un amor en plenitud, que no ve limitat pels nostres gustos humans, sinó que ens fa descobrir un “espai” desconegut que ens interpe.la. Ens desinstal·la d’un tipus d’amor interessat, en el que té una frontera molt estreta: “Si estimeu els qui us estimen, qui us ho ha d’agrair? També els pecadors estimen aquells qui els estimen!” (Lc 6, 32).

Jesús ens ensenya el veritable camí de l’amor, que està en completa concordança amb la voluntat de Déu. Aquesta voluntat que Déu ens posa al nostre abast és un amor que subratlla la gratuïtat. Això, és veritat, ens exposa a la intempèrie, a no aferrar-nos a cap seguretat humana. El món, justament ens vol acorralar a no sortir del nostre ego, de les nostres males inclinacions. Què ens diu el món si no contestem quan ens agredeixen? Que som febles i covards. I és molt fàcil caure en aquest parany. El Senyor, amb l’ajut del seu Esperit Sant ens pot donar la fortalesa del seu amor i de la seva misericòrdia. Com sabem, no és pas un viarany còmode, però qui el trepitja amb esperança, sentint-se acompanyat per qui ho ha donat tot per nosaltres, el fa fill i filla estimada del Pare del cel i destinatari del seu Regne: “Però vosaltres estimeu els vostres enemics, feu bé i presteu sense esperar res a canvi: llavors serà gran la vostra recompensa, i sereu fills de l’Altíssim, que és bo amb els desagraïts i amb els dolents. Sigueu misericordiosos com ho és el vostre Pare.” (Lc 6, 35-36).

¿Quan parlem de germanor i d’amor fratern en les nostres comunitats, ha de ser un amor tancat, exclusiu, o més aviat un amor inclusiu i gratuït, que s’obre a tota confessió cristiana i encara més enllà, en les perifèries on Déu és un desconegut?

 

                                                               Xavier Artigas, diaca