Dijous Sant

 

Proclamació 1 Pasqua Èxode

Aquella nit Jesús reuní els deixebles per a celebrar el el sopar pasqual.

Celebrar la pasqua, és anunciar un salt, un salt cap a l’alliberament d’un poble del poder opressor i de l’imperi de la mort.

La pasqua és un anunci, però també és ja l’inici, el primer pas.

És el primer de tot, doncs és fundacional, és abans de la llei del sinaí, no és doncs part d’una legislació sinó més aviat la constitució de tota ella.

Així, la pasqua és creadora d’un nou poble, un poble que surt fora.

La pasqua crea a partir d’un sacrifici, del sacrifici del anyell que haurà de menjar, i això és important, absolutament tot el poble, no només un sacerdot, no només uns ministres escollits, sinó tots aquells i aquelles que han de fer un salt, que sortiran cap a la llibertat.

Grans i petits, homes i dones.

La única condició, no pot sobrar pas res, s’han de fer grups familiars per assegurar-se que tot serà consumit, i les restes després cremades.

No en menjarà una família més que un altre, es calcularan les racions.

Res no es pot malbaratar, res no és pot acumular.

Jesús celebra aquesta pasqua, amb els seus deixebles, fent una família més enllà de la sang, posant-se ara ell mateix com l’anyell, en forma de pa, i la sang que cobriria la llinda i els muntants, l’ofereix en una copa.

Jesús ens convida a participar-hi, anunciant la seva mort, i morint a nosaltres mateixos, formem part d’un nou pacte segellat amb sang, un nou pacte que no pot trencar-se, doncs no depèn en res de nosaltres, si no que es mantingut intacte per la sang, la vida, de Jesús.

Jesús, doncs, transforma la pasqua, portant-la cap a fer un salt, doncs ens proposa no només un alliberament dels poders malignes i opressors d’aquest món, sinó també ara, un alliberament de nosaltres mateixos per començar a viure la promesa de la reconciliació, de la pau, a tots els nivells, pau amb Déu, pau amb el proïsme, pau amb mi mateix.

Però, alhora, la pasqua de Jesús no deixa d’interpel·lar-nos.

Especialment a un món i a una religió que s’encarrega de fiscalitzar el cos i la sang del Crist, vigilant qui la menja indignament i sense discernir el cos del Senyor, assassinant així el mateix cor de la Pasqua que és precisament la seva inclusivitat, per transformar-la en un ritu per a suposats sants i escollits.

I és aquest un missatge especialment rellevant pel nostre segle, doncs mengem indignament i sense discernir el cos del Senyor quan els que més tenen no esperen per sopar als que no tenen res, perquè no volen compartir ni el pa ni la taula.

Quan els que més tenen, tenen tant que mentre un té gana, un altre fins i tot s’embriaga.

Com li demanarem a un nen, a una persona amb discapacitats o amb disfuncions intel·lectuals, que discerneixin el cos de Crist?

Doncs molt fàcil, compartint amb ells el pa i la copa que Jesús ens ofereix, doncs compartir el pa en la mateixa taula és un gest universal d’acollida, d’oferiment de llar i de seguretat, que tot cor pot entendre.

La pasqua és fundacional pel poble, no podrem participar-hi des de la nostra individualitat occidental, necessitem la família per fer-ho, doncs a ningú no li pot faltar, i ningú tampoc no ha de tenir de sobres.

La pasqua és un salt, un salt que primer farà Jesús per tots nosaltres, però que a tots nosaltres ens afecta ja ara, perquè encara que la pasqua sigui primer anunci de la seva mort, és també el primer pas per la vida, per la llibertat, per ser família, per tenir un Pare i Mare que ens aculli a tots nosaltres.

 

Pr. Jonathan Navarro

Pastor de la 1a Església Protestant a Rubí (IEE-EEC)

President de l?Església Evangèlica de Catalunya

 

 

Dijous Sant

 

 

L’Església conserva en la seva memòria dos gestos grans i inoblidables de Jesús: el primer és la fracció del pa, i el segon és el lavatori dels peus als deixebles. Tots dos constitueixen la tradició que hem rebut del Senyor. De la fracció del pa ens en parlen els tres evangelis sinòptics i l’apòstol sant Pau en la seva primera carta als cristians de Corint. Sabent Jesús que havia arribat l’hora de passar d’aquest món al Pare es va treure el mantell i es va cenyir una tovallola i, tirant aigua en un gibrell, es va posar a rentar els peus als seus deixebles. Joan no menciona la fracció del pa, i Marc, Mateu i Lluc no diuen res de lavatori dels peus; però l’un complementa els altres i viceversa, perquè tant el lavatori dels peus com la fracció del pa apunten al fet que Jesús ens estima fins a l’extrem i ens dóna la seva vida al Calvari. Tots dos gestos signifiquen també que els deixebles de Jesús s’han d’estimar els uns als altres, com Ell ens ha estimat. Per a nosaltres, aquestes dues frases són la clau de volta de la fe cristiana: «Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu tal com jo us ho he fet», «Feu això per celebrar el meu memorial». El que Jesús va fer a l’Última Cena és per a nosaltres, els cristians, un indicatiu i un imperatiu: l’expressió de l’amor de Jesús a la humanitat i el manament d’estimar-nos els uns als altres.

El senyal distintiu dels cristians és l’amor: «En això coneixeran que sou deixebles meus», l’amor fins a l’extrem de donar la vida pels amics i també pels enemics. El de la Cena de Jesús és l’entrega de la seva vida a la creu el dia següent. ¿De què ens servirà menjar un mateix pa i beure un mateix vi, prendre el Cos i la Sang de Crist com aliment, si després ens traiem el pa els uns als altres o ens fem indiferents a la manca d’aliment del nostre proïsme? Combregar amb Jesucrist és comprometre’ns amb la seva causa, incorporar-nos a Ell per lliurar-nos amb Ell a tothom.

Si no som capaços d’estimar-nos i d’estimar tothom, aleshores no som cristians de debò. Ningú no ens podrà pas reconèixer com a deixebles de Jesús, perquè haurem perdut les nostres senyes d’identitat, i ningú ja no donarà crèdit a les nostres paraules i a la nostra missió. Si us plau, no separem pas el culte de la vida. El nostre culte consisteix només en oferir-nos amb Jesucrist al Pare per amor a tothom. No podem separar de cap manera el culte de la vida, l’amor a Déu de l’amor al proïsme.

 

Mn. Joaquim Meseguer García,

rector de Sant Pere de Rubí.