Diumenge 13 de durant l'any - 26 de juny de 2022

 Lc 9, 51-62 i Gal 5, 1 i 13-18

 

És per a la llibertat que el Crist ens ha alliberat. Podem començar per plantejar-nos una pregunta: De què ens havia d’alliberar? O el que és el mateix: Què ens impedia ser lliures, què ens feia esclaus?

Quan sant Pau declara que Crist ens ha fet lliures, afirma també que abans no ho érem. Ara bé, en el món moltes persones diuen ser lliures i no confessen el Crist, és més, afirmen no tenir cap necessitat del Crist per exercir la seva llibertat, o encara més, alguns estan convençuts que seguir el Crist és perdre llibertat. ¿Què en pensem?

I una altra precisió per la lectura del text:Sant Pau no diu que nosaltres aconseguim ser lliures confessant el Crist, com un mèrit nostre, sinó que és el Crist qui ens ha alliberat, independentment de que fem o creiem nosaltres!

La humanitat abans de la vinguda del Crist –i no només el poble d’Israel!– podria sentir-se o no lliure, però el que és segur és que no podia confessar el Crist, simplement perquè no s’havia encarnat ni havia viscut entre nosaltres. La primera llibertat que ens dona el Crist, pel fet de fer-se home, és la de seguir-lo o rebutjar-lo. Aquesta seria, simplement, una opció més en la nostra vida, que abans de Crist no es tenia.

Però aquesta decisió que només pot plantejar-se a partir de la vinguda del Crist, no és gens irrellevant, sinó que modifica la nostra llibertat i, millor encara, ens transforma.  El que s’ofereix no és una possibilitat més per escollir en la nostra vida. La vinguda del Crist, l’Encarnació de Déu, el fet que Déu –l’Ésser transcendent, etern, immutable, incomprensible, que és més enllà del temps i de l’espai i de tota capacitat humana– se’ns reveli, es faci un com nosaltres i visqui a la terra, es deixi veure, escoltar i tocar, això inaugura un nou món.

Tan important és seguir o rebutjar el Crist per la llibertat de cada un? Qui no confessa el Crist i se sent lliure, quina llibertat guanyaria confessant-lo?

Escoltem les paraules de sant Mateu (11, 27): ningú no coneix el Pare sinó el Fill, i aquell a qui el Fill el vulgui revelar; i les de Joan (1, 18):Déu, mai ningú no l’ha vist; i (12, 44): Qui creu en mi, més que en mi, creu en el qui m’ha enviat; i qui em veu a mi, veu el qui m’ha enviat. Abans de Crist es podia parlar de Déu, elucubrar, imaginar, filosofar... sobre Déu; però no es podia conèixer Déu. Déu en fer-se home es posa límits a Ell mateix a fi de fer-se accessible a nosaltres, construeix un pont sobre el abisme que ens separava d’Ell. I aquí es fa possible la nostra llibertat!

Entenem ara què és el que ens tenia privats de llibertat: la privació de conèixer Déu.

 

Un home, una dona, poden estar esclavitzats i no saber-ho. Els casos més evidents són els de les dependències de drogues i de sectes; és força evident, excepte per qui està sota el poder d’aquests tirans, que aquests són estats de privació de llibertat. Si qui ens domina s’amaga a la nostra consciència pot arribar a exercir el domini absolut sobre nosaltres. I la millor disfressa per no ser detectat és vestir-se de nosaltres mateixos i fer que cada decisió que prenem es faci en nom de la nostra llibertat individual. Vivim un món que cada vegada se sembla més a això: el meu cos és meu i puc decidir sobre ell, la meva vida és meva i puc fer amb ella el que més em convingui... En nom de la nostra llibertat deixem també que altres prenguin decisions, perquè és més fàcil o més còmode, o més pràctic o guanyem temps... Ens acostumem a pensar i actuar cada vegada més d’aquesta manera “políticament correcta”, que ens garanteix agradar al món que ens envolta i “sentir-nos lliures”...  

Doncs bé, sant Pau, i amb ell tota l’Església, ens ensenya que aquests estats que acabem de descriure no són exemples de llibertat, sinó més aviat solen ser el contrari. Qui rebutja conèixer Déu, qui rebutja el Crist, perd la llibertat que el Crist l’ha donat. En llenguatge bíblic: Us ben asseguro que tothom qui peca és esclau(Jo 8, 34). Per això el relat de la caiguda d’Adam al Paradís, ens il·lustra la pèrdua d’aquest estat de llibertat, de coneixement i comunicació amb Déu, que la humanitat gaudia des del moment de la creació, així com el començament d’aquest altre estat d’esclavitud del que només l’Encarnació de Déu ens podia alliberar.

I ens ha alliberat per a la llibertat, no perquè tornem a l’esclavitud! Com  guardar aquesta llibertat que el Crist ens dona? La resposta la a continuació en el mateix sant Pau: per l'amor, feu-vos servents els uns dels altres. ¿Veiem de quina manera els pensaments de Déu ultrapassen totes les nostres consideracions i la nostra lògica? Guardem la llibertat fent-nos servidors –o esclaus, en llenguatge bíblic– dels altres, per l’amor. Al contrari, perdem la llibertat fent-nos servidors, o esclaus, de nosaltres mateixos, de les nostres apetències, desigs i inclinacions –del que en llenguatge bíblic s’anomena la carn.

Iaixò per amor, amor extrem, també als nostres enemics: Jaume i Joan van dir-li: Senyor, ¿vols que diguem que baixi foc del cel i els consumeixi? Però Jesús es va girar i els renyà. I per l’amor del qual l’única font és el Crist: Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l'home no té on reposar el cap. [...] Deixa que els morts enterrin els seus morts; tu vés i anuncia el Regne de Déu. [...] Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l'arada no és bo per al Regne de Déu.

p. Josep (Moya)