Diumenge 26 de durant l'any - 25 de setembre de 2022

La continuïtat de la vida després de la mort és (o hauria de ser!) una certesa pel cristià (Quina mena de cristià es pot ser sense aquesta certesa?). La mort és un traspàs a una nova vida, un nou estat d’existència de la nostra ànima. I cal saber que n’hi ha connexió entre aquesta vida i la futura:

«Fill, recorda't que ja vas rebre els teus béns durant la teva vida, i Llàtzer, en canvi, els seus mals; ara, doncs, ell és consolat i tu turmentat.» (25)

Aquella certesa, indubtable pels nostres majors, s’ha anat afeblint, perdent importància fins pràcticament perdre’s. ¿Qui té present, a l’hora de prendre decisions i actuar, que el que farà tindrà una repercussió en la vida després de la mort? En part de la causa d’aquesta pèrdua la trobem en l’excessiu accent de la por al càstig amb què vam créixer... aquell «Déu et castigarà!»... Pot ser sí vam convertir el cristianisme en una mena de competició per obtenir premis i evitar càstigs, i ens vam allunyar de Déu, que és Amor.

Quan per ser bon cristià tot es converteix en advertència de «fixa-t’hi, fes això i allò a fi de no ser turmentat a l’infern», aleshores utilitzem la por com a motor per apropar-nos a Déu. Els Sants Pares ensenyen que la por no és més que una conseqüència del pecat: l’home, pretenent que la seva voluntat fos sobirana, es va separar de Déu –l’única font de vida– i el mateix fet li va fer conscient de la seva mortalitat. Llavors la por a la desaparició total d’aquest ego que volia fer rei i sobirà,la por a morir, el va posseir i, des de les hores, constantment va creant simulacres de vida (plaers, riqueses, tecnologia...) que fatídicament el fan més i més insaciable, mai satisfet i presoner d’aquesta vida mortal i cec a l’altra. Aquest era l’estat de l’home ric de la paràbola, la por no li va abandonar a l’altra món, i amb la por no és possible rebre l’Esperit Consolador:

«Us prego, doncs, pare, que l'envieu a casa del meu pare, on tinc cinc germans, perquè els adverteixi a fi que no vinguin també ells en aquest lloc de turment». (27-28)

L’home pertany a la vegada a la terra i al cel. Fet de fang és terrestre; fet a imatge i semblança de Déu és celeste. En tant que celestes, la nostra activitat és la pregària, la participació als sagraments, la contemplació de l’obra de la Divina Providència; el centre d’aquesta a activitat no pot ser altre que Jesús Crist, el nostre Déu. En tant que terrestres la nostra activitat hauria de tenir com a centre el proïsme, perquè en ell tenim la possibilitat de sortir del nostre ego tancat per la por a la mort i guarir-nos de la ceguesa de l’esperit. I, com diu el Senyor, sempre tindrem al costat pobres a qui socórrer. No podem veure el captaire a la nostra porta si estem dedicats a complaure el nostre ego, la nostra realitat individual, a assegurar-nos la comoditat i el benestar en aquest món. Si el nostre ego és el centre, tampoc la nostra activitat espiritual pot adreçar-se a Déu, sinó que la nostra pregària esdevé com la del fariseu i el nostre cristianisme un compliment purament exterior de normes o costums. La paràbola de l’home ric i el pobre Llàtzer ens pot fer veure la concreció del que expliquem:

«El pobre, doncs, va morir, i fou portat pels àngels al si d'Abraham; va morir també el ric, i el van sepultar. A la regió dels morts, enmig dels turments, va alçar els ulls i va veure Abraham des de lluny, i Llàtzer al seu si. Llavors va cridar: “Pare Abraham, tingueu compassió de mi, i envieu Llàtzer perquè mulli amb aigua la punta del dit i em refresqui la llengua, que pateixo terriblement en aquestes flames”. “Fill, recorda't que ja vas rebre els teus béns durant la teva vida, i Llàtzer, en canvi, els seus mals; ara, doncs, ell és consolat i tu turmentat”».

La paraula «consol» és en grec de la mateixa arrel que la paraula que serveix per anomenar l’Esperit Sant, el Consolador. Així, Llàtzer rep el consol, rep l’Esperit Sant. Tots dos entren a la mateixa vida més enllà de la mort. Quin és el turment que rep l’ànima del ric?Tots entrarem en la mateixa vida. La mort ens iguala a tots. Mirem els sepulcres: qui és el rei, o el súbdit? Qui és el senyor i qui l’esclau? Qui és el ric o el pobre? Però, quin turment deu ser un cop separats del cos, ser incapaços de rebre l’Esperit Sant!

Nostre Senyor mostra sempre una atenció i un amor singular als més desgraciats, als malalts, als marginats d’aquest món. La seva misericòrdia i compassió és l’exemple que ens ofereix per seguir-lo.

Sant Basili ensenyava que qui vol complaure a Déu per por es comporta com un esclau; qui ho fa per obtenir una recompensa, com un mercenari; qui ho fa per amor a Déu, com un fill. El temor de Déu, que no la por, és beneït quan neix del sentiment i la consciència de la pròpia pobresa. Sóc jo el necessitat, el captaire, perquè el meu jo separat de Déu no pot alliberar-se de la mort. Temo Déu perquè no sóc digne del do que em fa, i apropar-me a Ell m’omple de vergonya i esglai, a causa de la consciència de la meva indignitat. I tanmateix no puc deixar de desitjar contemplar el seu rostre, de desitjar rebre la seva mirada compassiva i benvolent.

El ric no va a l’Hades per ser ric ni per fer festes ni banquets. El seu turment és conseqüència de la seva actitud. Ell, que ho tenia tot, no va sentir compassió per Llàtzer, el captaire que hi era a la seva porta i que no tenia res i ni tan sols podia alimentar-se de les engrunes que queien de la taula del ric.

Tot i que encara no siguem capaços de veure en el pobre que és a la nostra porta, l’home estimat per Déu, vegem-lo com la porta i el camí cap a la nostra realització plena en la vida futura i perdurable. Déu, que estima l’home, en farà la resta.

P. Josep