Diumenge 1 d'Advent - 27 de novembre
Is 2, 1-5; Sl 121; Rm 13, 11-14; Mt 24, 37-44
Tot esperant el Nadal.
Isaïes ens posa davant els ulls ja la Nova Jerusalem, i
ens diu “caminem a la llum del Senyor”. David pregava: “Alço els ulls a les
muntanyes... el guardià d’Israel mai no s’adorm, sempre vigila”. Sant Pau diu
als romans: “Ja és hora que us desvetlleu... la nit és avançada i el dia ja
s’acosta...”. I el mateix Senyor, quan anunciava els darrers temps als
deixebles, els deia: “Vetlleu!”.
Israel esperava la vinguda del Messies. Tot l’Antic
Testament és una preparació i un anunci de la vinguda del Crist, del Messies. El
Nou Testament anuncia i prepara la segona vinguda del Senyor.La vida del
cristià és una espera. La Litúrgia del temps, el calendari de l’Església,
s’ordena per ajudar-nos a aprofitar el temps en aquesta espera, i per fer
d’aquesta espera un temps actiu, no una expectació passiva. La setmana prepara
el diumenge. El cicle de l’any prepara la Pasqua de Resurrecció.Cada gran
esdeveniment de la història de la nostra salvació ve precedit per un temps d’espera activa. El temps d’Advent és el
temps de la intensificació d’aquesta espera, de la preparació per a la
contemplació del misteri de la primera vinguda del Crist, de l’Encarnació de
Déu, del Nadal.
Espera activa vol dir preparació, vetlla, vigilància, atenció.“Com
escau a ple dia, comportem-nos dignament, sense orgies ni borratxeres, sense
luxúries ni disbauxes, sense baralles ni enveges... i no us preocupeu de
satisfer els desigs terrenals” (Rm 13, 13-14).
La ira, l’enuig, la mandra, la gola, el defalliment,
l’autocomplaença, el menyspreu, la vanitat... abans de manifestar-se en actes o
paraules, apareixen dins el cor. Però, som capaços de vigilar els pensaments
que arriben al nostre cor? El nostre vigilant dorm mentre les imatges que ens
arriben pels sentits i les fantasies nascudes a la nostre ment, entren dins
casa nostra, al nostre cor i, sense que ens adonem, governen les nostres obres.
Després la nostra consciència ens retreu el comportament i segurament ens
penedim. Però incapaços de dominar des del seu inici aquest mecanisme, tornem a
caure una i altra vegada.
La nostra ment, naturalment activa sempre, vagareja sense
parar aquí i allà. El nostre esperit la major part del temps es com un
sentinella dormit a la seva garita de vigilància. Cal despertar-lo! Guardar la
llengua de males paraules que poden ferir al altres; vigilar els pensaments que
ens embruten, tancar els ulls i les orelles a imatges i sons que busquen només
complaure el nostre ego o incitar-nos a mals pensaments, enveges o desigs i
passions que ofeguen la vida de l’esperit... Posar porta i panys a les xerrades
buides i solen acabar amb un sentiment de tristor o depressió... I, molt
especialment quan es presenten problemes, estar molt alerta perquè són els
moments en què es posen de manifest les pitjors inclinacions que viuen dins el
nostre cor.
Potser comencem aquest “dejuni” d’Advent amb força i bona
resolució i fermesa... i aconseguim veure com som d’impotents davant aquestes
coses, com tenim arrelats hàbits de comportament llunyans als manaments del
Crist i com el nostre esperit dorm i no sap despertar. Si és així, no em de defallir,
no pensem que és impossible: «L'ajuda em vindrà del Senyor,que ha fet el cel i
la terra.Que no deixi relliscar el teu peuni s'adormi el qui et guarda.El
guardià d'Israel mai no s'adorm,sempre vigila.El Senyor et guarda, el Senyor
t'emparaal teu costat mateix». (Sl 121, 2-5) «Revestiu-vos de Jesús Crist» (Rm
13, 14).
La vigilància –també anomenada sobrietat espiritual o
guarda del cor – «és un mètode espiritual que, practicat seriosament durant un
llarg període de temps, ens allibera, amb
l’ajut de Déu, dels pensaments i les paraules passionals i dels actes
dolents. Porta, tant com és possible, a un coneixement del Déu, ens ajuda a
complir els manaments divins i ens aporta totes les benediccions del segle
futur. És, en el fons, la puresa del cor, un estat beneït per Déu, quan diu a
les benaurances: benaurats els que tenen el cor pur perquè veuran Déu». (Sant
Hesiqui del Sinaí)
Amb l’ajut de Déu! No són les nostres forces les que
venceran en aquest combat. És el mateix Déu qui fa una guerra espiritual en el
nostre nom; la fa dins nostre, al nostre cor, sempre que li ho obrim amb
humilitat i sinceritat: «Senyor, Jesús Crist, Fill de Déu, tingues pietat de
mi, pecador!»
Caminem amb l’armadura de la llum, la pregària dins el
cor, a la llum del Senyor cap a la seva santa muntanya, on contemplarem el
misteri del naixement segons la carn del Déu infinit.
P. Josep
Per
Griselda Cos i Boada
Monja de Sant Pere de les Puel·les
COM UN SENTINELLA EN LA NIT
Amb la mort i la
resurrecció de Jesucrist va començar l’etapa definitiva de la història. Déu inicià
el temps de la més alta plenitud, i aquesta és per a nosaltres el gran motiu de
la nostra esperança.
ADVENT: Temps de vetlla!
Lluny, però, de restar només uns atents espectadors, ens cal estar vigilants com
els sentinelles a la nit en espera de la llum com cantà el salmista en el salm 129.
El text d’Isaïes,amb
que avui hem començat l’Advent, sense deixar de ser poètic,ha estat un bell anunci
de la pau de Déu.“El Senyor posarà pau
entre les nacions”,sí, però serem els pobles els qui forjarem relles de les
espases i falç de les llances. Déu ens ha invitat a ser uns patners de la seva obra.
I el text d’Isaïes ha acabat
amb un important imperatiu: “Veniu, caminem
a la llum del Senyor!” I hem encès la primera espelma de la Corona
d’Advent.
“Siguem
conscients dels moments que vivim”, ens ha dit
sant Pau ben enèrgicament:“Prou de
dormir, aixequem-nos, despullem-nos, revestim-nos l’armadura del combat,
comportem-nos dignament...”
Jesús a l’Evangeli també
ens ha dit: “Vetlleu, estigueu a punt!”Quins
imperatius! Deixem-los ressonar dins nostre. Ells són la militància amb que
Sant Benet va escriure la seva Regla.
Els creients hem de
prendre consciència que vivim en un període històric que es caracteritza per la
proximitat de la vinguda del Fill de l’home, com el sentinella espera que
arribi el matí. Sí, però vivim encara en una nit fosca de la història.
Teilhard de Chardin, escriví
al seu llibre El Medi diví: “Els
primers cristians van ser uns perpetus expectants. Semblaria que el Nadal hauria
d’haver fet girar les nostres mirades enrere per a concentrar-nos en el passat.
I en canvi no ha fet més que orientar-les cap el futur. El Messies s’ha deixat
veure i tocar però només per perdre’s de nou (...)en l’abisme insondable del
futur. Ha vingut. Però ara hem d’esperar-lo més que mai...”
Amb aquest esperit, comencem amb
joia el nostre Advent d’enguany.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada