Diumenge 1 d'Advent - 27 de novembre

Is 2, 1-5; Sl 121; Rm 13, 11-14; Mt 24, 37-44

 

Tot esperant el Nadal.

Isaïes ens posa davant els ulls ja la Nova Jerusalem, i ens diu “caminem a la llum del Senyor”. David pregava: “Alço els ulls a les muntanyes... el guardià d’Israel mai no s’adorm, sempre vigila”. Sant Pau diu als romans: “Ja és hora que us desvetlleu... la nit és avançada i el dia ja s’acosta...”. I el mateix Senyor, quan anunciava els darrers temps als deixebles, els deia: “Vetlleu!”.

Israel esperava la vinguda del Messies. Tot l’Antic Testament és una preparació i un anunci de la vinguda del Crist, del Messies. El Nou Testament anuncia i prepara la segona vinguda del Senyor.La vida del cristià és una espera. La Litúrgia del temps, el calendari de l’Església, s’ordena per ajudar-nos a aprofitar el temps en aquesta espera, i per fer d’aquesta espera un temps actiu, no una expectació passiva. La setmana prepara el diumenge. El cicle de l’any prepara la Pasqua de Resurrecció.Cada gran esdeveniment de la història de la nostra salvació ve precedit per un temps d’espera activa. El temps d’Advent és el temps de la intensificació d’aquesta espera, de la preparació per a la contemplació del misteri de la primera vinguda del Crist, de l’Encarnació de Déu, del Nadal.

Espera activa vol dir preparació, vetlla, vigilància, atenció.“Com escau a ple dia, comportem-nos dignament, sense orgies ni borratxeres, sense luxúries ni disbauxes, sense baralles ni enveges... i no us preocupeu de satisfer els desigs terrenals” (Rm 13, 13-14).

La ira, l’enuig, la mandra, la gola, el defalliment, l’autocomplaença, el menyspreu, la vanitat... abans de manifestar-se en actes o paraules, apareixen dins el cor. Però, som capaços de vigilar els pensaments que arriben al nostre cor? El nostre vigilant dorm mentre les imatges que ens arriben pels sentits i les fantasies nascudes a la nostre ment, entren dins casa nostra, al nostre cor i, sense que ens adonem, governen les nostres obres. Després la nostra consciència ens retreu el comportament i segurament ens penedim. Però incapaços de dominar des del seu inici aquest mecanisme, tornem a caure una i altra vegada.

La nostra ment, naturalment activa sempre, vagareja sense parar aquí i allà. El nostre esperit la major part del temps es com un sentinella dormit a la seva garita de vigilància. Cal despertar-lo! Guardar la llengua de males paraules que poden ferir al altres; vigilar els pensaments que ens embruten, tancar els ulls i les orelles a imatges i sons que busquen només complaure el nostre ego o incitar-nos a mals pensaments, enveges o desigs i passions que ofeguen la vida de l’esperit... Posar porta i panys a les xerrades buides i solen acabar amb un sentiment de tristor o depressió... I, molt especialment quan es presenten problemes, estar molt alerta perquè són els moments en què es posen de manifest les pitjors inclinacions que viuen dins el nostre cor.

Potser comencem aquest “dejuni” d’Advent amb força i bona resolució i fermesa... i aconseguim veure com som d’impotents davant aquestes coses, com tenim arrelats hàbits de comportament llunyans als manaments del Crist i com el nostre esperit dorm i no sap despertar. Si és així, no em de defallir, no pensem que és impossible: «L'ajuda em vindrà del Senyor,que ha fet el cel i la terra.Que no deixi relliscar el teu peuni s'adormi el qui et guarda.El guardià d'Israel mai no s'adorm,sempre vigila.El Senyor et guarda, el Senyor t'emparaal teu costat mateix». (Sl 121, 2-5) «Revestiu-vos de Jesús Crist» (Rm 13, 14).

La vigilància –també anomenada sobrietat espiritual o guarda del cor – «és un mètode espiritual que, practicat seriosament durant un llarg període de temps, ens allibera, amb l’ajut de Déu, dels pensaments i les paraules passionals i dels actes dolents. Porta, tant com és possible, a un coneixement del Déu, ens ajuda a complir els manaments divins i ens aporta totes les benediccions del segle futur. És, en el fons, la puresa del cor, un estat beneït per Déu, quan diu a les benaurances: benaurats els que tenen el cor pur perquè veuran Déu». (Sant Hesiqui del Sinaí)

Amb l’ajut de Déu! No són les nostres forces les que venceran en aquest combat. És el mateix Déu qui fa una guerra espiritual en el nostre nom; la fa dins nostre, al nostre cor, sempre que li ho obrim amb humilitat i sinceritat: «Senyor, Jesús Crist, Fill de Déu, tingues pietat de mi, pecador!»

Caminem amb l’armadura de la llum, la pregària dins el cor, a la llum del Senyor cap a la seva santa muntanya, on contemplarem el misteri del naixement segons la carn del Déu infinit.

P. Josep


 

Per Griselda Cos i Boada

 Monja de Sant Pere de les Puel·les

 

COM UN SENTINELLA EN LA NIT

 

Amb la mort i la resurrecció de Jesucrist va començar l’etapa definitiva de la història. Déu inicià el temps de la més alta plenitud, i aquesta és per a nosaltres el gran motiu de la nostra esperança.

ADVENT: Temps de vetlla! Lluny, però, de restar només uns atents espectadors, ens cal estar vigilants com els sentinelles a la nit en espera de la llum com cantà el  salmista en el salm 129.

El text d’Isaïes,amb que avui hem començat l’Advent, sense deixar de ser poètic,ha estat un bell anunci de la pau de Déu.“El Senyor posarà pau entre les nacions”,sí, però serem els pobles els qui forjarem relles de les espases i falç de les llances. Déu ens ha invitat a ser uns patners de la seva obra.

I el text d’Isaïes ha acabat amb un important imperatiu: “Veniu, caminem a la llum del Senyor!” I hem encès la primera espelma de la Corona d’Advent.

“Siguem conscients dels moments que vivim”, ens ha dit sant Pau ben enèrgicament:“Prou de dormir, aixequem-nos, despullem-nos, revestim-nos l’armadura del combat, comportem-nos dignament...”

Jesús a l’Evangeli també ens ha dit: “Vetlleu, estigueu a punt!”Quins imperatius! Deixem-los ressonar dins nostre. Ells són la militància amb que Sant Benet va escriure la seva Regla.

Els creients hem de prendre consciència que vivim en un període històric que es caracteritza per la proximitat de la vinguda del Fill de l’home, com el sentinella espera que arribi el matí. Sí, però vivim encara en una nit fosca de la història.

Teilhard de Chardin, escriví al seu llibre El Medi diví: “Els primers cristians van ser uns perpetus expectants. Semblaria que el Nadal hauria d’haver fet girar les nostres mirades enrere per a concentrar-nos en el passat. I en canvi no ha fet més que orientar-les cap el futur. El Messies s’ha deixat veure i tocar però només per perdre’s de nou (...)en l’abisme insondable del futur. Ha vingut. Però ara hem d’esperar-lo més que mai...”

Amb aquest esperit, comencem amb joia el nostre Advent d’enguany.

Monestir de Sant Pere de les Puel·les

Comentaris