dissabte, 29 de setembre de 2012

Diumenge 26 de durant l'any - 30 de setembre

Todo bajo control?


Juan le dijo: Maestro, hemos visto a uno que expulsaba demonios en tu nombre, y tratamos de impedírselo, porque no es de los nuestros.
Jesús contestó: no se lo prohíban, porque nadie que haga un milagro en mi nombre podrá luego hablar mal de mí. El que no está contra nosotros, está a nuestro favor.
Cualquiera que les dé a vosotros aunque sólo sea un vaso de agua por ser vosotros de Cristo, les aseguro que tendrá su premio. A cualquiera que haga caer en pecado a uno de estos pequeños que creen en mí, mejor le sería que lo echaran al mar con una gran piedra de molino atada al cuello.




El Evangelio de San Marcos en el capítulo nueve nos relata un diálogo entre Juan y el Señor Jesús: había “otra gente” llevando el Evangelio, liberando a las personas de maldiciones y demonios.
Los líderes cristianos muchas veces tenemos una actitud similar. No nos gusta que “otra gente” lleve el mensaje de Jesús en nuestra ciudad.

Es positivo que los líderes de las comunidades cristianas tengamos una real preocupación por las personas de nuestro barrio, pero reconozco que a veces me molesta que “otra gente” tenga éxito haciendo lo que yo también hago. Me da vergüenza reconocerlo y es una actitud que debo cambiar.

Jesús dijo “no se lo prohíban”. El Evangelio no tiene copyright. Cuantas más personas expulsemos demonios y llevemos el Evangelio, el Reino se extenderá con mayor velocidad por toda esta tierra. No somos dueños del mensaje, sólo mensajeros.

Cada día somos más los que deseamos que el Evangelio se divulgue y se que muchos líderes cristianos están comprometidos a cambiar esta situación.

Por muchos años nos hemos comportado como un gueto, un espacio donde hay hombres controlando lo que se hace y se dice. Nuestros templos nos han hecho poco accesibles, intransigentes y a veces nos hacen parecer fanáticos. Invitamos a la gente a “venir” a nuestras celebraciones litúrgicas (aburridas, por supuesto) y nos hemos olvidado que Jesús quiere caminar por la calles liberando endemoniados.

Cuanto me alegra saber que muchos sacerdotes católicos, diáconos y pastores evangélicos nos vamos dando cuenta de que el Evangelio tiene que correr sin importar el mensajero, ni el rótulo que le denomina.

Vivimos tiempos donde la gente necesita desesperadamente a Jesús y no hay tiempo para promover entidades ni instituciones religiosas, por más sublimes que éstas parezcan.

No podemos “controlar” el Evangelio; dejémoslo correr en las calles de nuestras ciudades, que salga de los templos y cada creyente lo lleve donde sea.



Fernando Lovero

Centre Betània Castelldefels





divendres, 21 de setembre de 2012

Diumenge 25 de durant l'any - 23 de setembre

 
Les lluites de poder, buscar ser el primer, el benefici propi a costa dels altres,... són situacions que fa temps que venim patint i que ens escandalitzen, sobre tot si es donen entre persones que estan al servei de la comunitat (sigui civil o religiosa).
Les lectures d’avui ens recorden que aquestes situacions són tan antigues com la mateixa humanitat. Sant Jaume ho diu a la seva carta:
“on hi ha gelosies i rivalitats, hi ha pertorbacions i maldats de tota mena”.
El llibre de la Saviesa, més antic encara, ens mostra quins són el plans que fan contra el Just, el Servent per excel·lència:
“Posem-lo a prova: ultratgem-lo i torturem-lo, a veure si es manté serè; comprovem si sap suportar el mal; condemnem-lo a una mort vergonyosa”
Els mateixos deixebles de Jesús, que no entenien que el Mestre havia de patir el que anunciaven els profetes, i encara menys entenien què era això de la Resurrecció, es posen a discutir sobre ser el primer. Després de l’anunci de la Passió, estan parlant de qui serà el primer!!!
Jesús, que els coneix prou bé, els dóna i ens dóna la clau per la nostra vida:
“Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots”
Només des del servei a la comunitat, des del servei a Déu, des del servei als homes i dones, especialment als més petits (v. 37), es pot entendre el govern en favor d’un grup humà, sigui una família, una escala de veïns, un barri o ciutat, una nació, o una comunitat cristiana. El servei ha de ser el carisma que ha d’inspirar els qui governen. Encomanem-los a Déu, perquè siguin bons servidors de la comunitat.




Josep Anton Clua
diaca



dissabte, 15 de setembre de 2012

Diumenge 24 de durant l'any - 16 de setembre

Isaïes 50, 5-9a; Jaume 2, 14-18; Marc 8, 27-35


Trobo que els tres textos d'aquest diumenge en llencen tots tres el mateix repte:
"El Senyor, Déu sobirà, m'ha parlat a cau d'orella, i jo no m'he resistit ni m'he fet enrere." (Is. 50,5) Aquí parla Jesús, el nostre exemple i mestre i qui va obeir al Pare en tot encara que per això li van rebutjar, tenir per boig, acusar falsament i fins i tot matar en la creu.
I nosaltres? Li obeïm a Déu, o li resistim? De quines coses de Déu ens hem fet enrere?
Sant Jaume diu, "Així passa també amb la fe: si no es demostra amb les obres, la fe tota sola és morta." (Jm. 2,17) A vegades escolto dir , "Soc creient, però no practicant." No obstant i segons Sant Jaume això és una fe morta i que no serveix per res. És tan inútil com la fe dels dimonis (v.19)!

I nosaltres? Som cristians perquè creiem en la existència de Déu? Perquè anem a l'església cada setmana?

O, perquè realment intentem fer les obres de Jesús tots els dies?
"Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l'evangeli, la salvarà," diu Jesús (Mc. 8,35) Quin repte més radical!

Quines coses hem perdut nosaltres per Jesús? Quines coses hem perdut tu i jo per l'evangeli? Què estem fent més, preocupant-nos per les nostres pròpies vides o per la causa de Jesús?
Pare Sant, reconeixem que hem resistit la Teva paraula i ens hem fet enrere a l'hora d'obeir-te al cent per cent. Perdona'ns i omple'ns de nou de la gracia i el poder de l'Esperit per seguir l'exemple del nostre estimat Senyor Jesús. Amén.

David Rhoton

Comunitat Cristiana La Vinya – Gavà

dijous, 6 de setembre de 2012

Diumenge 23 de durant l'any - 9 de setembre

Evangeli de Marc 7, 31 – 37.


Després del miracle que Jesús havia fet a la regió de Tir i Sidó, amb aquella dona a la qual havia guarit la seva filla, expulsant del seu cos un dimoni que la tenia posseïda –recordem que aquestes són dues poblacions fenícies i, per tant, fora del territori d’Israel; i, per tant, poblades amb gent no beneficiària de les promeses que Déu havia fet a Abraham– Jesús torna a Galilea, però fa una gran volta per arribar-hi. Primer entra per la regió de Decàpolis –que tampoc era territori de la promesa– i finalment arriba a al llac de Genesaret.

La curació d’un home sord i mut es dóna en un context de gran admiració pels habitants de Galilea. No feia pas gaires dies que Jesús havia donat menjar a unes deu mil persones; i ara veien un altre miracle: un home sord-mut era restaurat al nivell de qualsevol persona normal. Sabem que una persona que neix sorda, també serà muda, ja que no pot aprendre a parlar perquè no sent la parla dels qui l’envolten. Aquest és un exemple de com arriben les persones a aquest món quant a la seva condició espiritual. “... que tenen ulls per a veure-hi però no hi veuen; que tenen orelles per a sentir-hi però no hi senten, perquè són una casa rebel.” Ezequiel 12, 2. I el profeta Jeremies no és menys clar pel que fa a l’estat d’incapacitat del poble de Déu, que només ho és de filiació nominal, no efectiva. Vegeu: Jeremies 5, 21. “Escolteu ara això, poble neci i estúpid, que té ulls i no hi veu, que té orelles i no hi sent.” Fixem-nos en la gravetat d’aquests comportaments de tossuda rebel•lia contra la Paraula de Déu. Tant l’un profeta com l’altre retreuen al poble que la seva sordesa és volguda (no com el cas físic de l’home sord), ja que Jeremies diu, també, “Però aquest poble té un cor obstinat i rebel; han apostatat i se n’han anat.” Jer. 5, 23.

I què en direm de la llengua? Instrument perfecte per lloar Déu, sí, però n’hi ha tants i tants que el maleeixen i blasfemen el seu nom. La blasfèmia, fa molts anys, semblava que era característica només dels carreters; avui ja és prerrogativa de qualsevol ofici o activitat humana, o de qualsevol classe social. Això ens indica que la llengua està afectada per la mancança primera que hi ha a l’oïda. L’home no escolta la veu de Déu, d’aquí ve que tampoc no pot reproduir un llenguatge que agradi al Creador.
Trista condició la dels qui es creuen poble de Déu i viuen enganyats. Oh! si volguéssiu reaccionar davant d’un futur tan fosc com el que us espera si no us acolliu i confieu en la mà guaridora de nostre Senyor Jesucrist. Tant de bo que expresséssiu una pregària al Salvador nostre dient-li: “Senyor i Déu meu, obre’m les orelles i deslliga la meva llengua, i faré com el teu servent David que deia: “La meva llengua proclamarà la teva justícia i lloarà el teu nom per sempre.” Salm 35, 28.



Manel Alonso Figueres

Església Evangèlica