divendres, 27 de març de 2015

Diumenge de Rams - 29 de març


LA ENTRADA TRIUNFAL EN JERUSALÉN

Antes de llegar a la capital el Señor comisiona a dos de sus discípulos para que en la aldea de Betfagé le consigan una montura. Era algo profetizado (Zacarías 9:9) y desde luego los dueños del animal consintieron con ello (Lucas 19: 33 y 34).

Jesús no iba a hacer su entrada triunfal en Jerusalén como un rey político o militar, por eso no hubieron caballos blancos o vestiduras de monarca. Muchos hubieran querido que fuera así, entonces le hubieran tenido por digno de ser llamado “Hijo de David”; Él, prescindió de aquel glorioso pasado y quiso llegar sólo como lo que era: un rey-siervo… un siervo-rey.

Cuando ya bajaban del monte de los Olivos (Lucas 19:37), camino del Torrente de Cedrón, muchísima gente le honró a su paso tendiendo sus mantos ante Él. Durante la Pascua (faltaban sólo 4 días) la ciudad se llenaba de gente venida de muchos lugares; cada año era un tiempo propicio para tener la expectativa de un Mesías. Y… aquel hombre…!.

Muchas ramas de palmera se cortaron para poderlas agitar o tirarlas a su paso (Juan 12:13). Era una forma de salutación y reconocimiento… ¿”Quién es éste?” (Mateo 21:10). Esa fue la gran pregunta que muchos se hicieron en aquella fecha señalada… y que es una gran pregunta tremendamente también válida para el día de hoy, en pleno siglo XXI… porque, dependiendo de la respuesta que le demos a esa pregunta podemos (como se hizo entonces) cambiar nuestros gritos de júbilo (“Bendito el que viene en nombre del Señor”) en aquellos otros de: “crucifícale, crucifícale”… en solamente cuatro días.

Las masas son llevadas con facilidad a NO PENSAR. Por eso es imprescindible saber en Quién hemos creído (2ª Timoteo 1:12)… Y así SIEMPRE “gritaremos” lo mismo: Bendito el que viene en el nombre de Dios: nuestro amado JESUCRISTO.


Luis Brull

dilluns, 23 de març de 2015

Diumenge 5 de Quaresma - 22 de març


Jr 31, 31-34     Ps 50, 3-4.12-15         R/. 50,12a
He 5, 7-9                    
Jo 12, 26         Jo 12, 20-33

L'evangeli d'avui recull com un eco el del diumenge passat: "Jo, quan seré enlairat, atrauré tothom cap a mi". Jesús se sent percaçat a causa de la persecució a què el sotmeten els poderosos i que pot acabar amb la seva mort. Jesús sap que, si fuig, tota la seva vida resultarà estèril, en canvi, si afronta la mort com a conseqüència inevitable de la seva lluita contra el mal i l'opressió, àdhuc l'opressió religiosa, la seva vida quedarà avalada pel seu sacrifici i la seva missió seguirà endavant a través dels seus seguidors, perquè no hi ha altra glòria de Déu que la salvació de l'home. La salvació passa per la lluita contra tota opressió i la lluita comporta dolor i mort a causa de la maldat dels homes.
Jesús contempla la seva mort amb total confiança en el Pare i amb l'esperança que la seva vida no es perdrà definitivament. El fet mateix de la mort ja és de la seva glorificació, perquè serà la confirmació de la derrota del mal. El seu sacrifici el consagra sacerdot, únic sacerdot, únic mitjancer entre Déu i l'home, font de salvació eterna per a tots els qui el reconeixen.      
La creu esdevé lloc de referència per a tothom, perquè Ell s’ha donat a tothom sense excepcions i nosaltres som responsables que la creu pugui ser vista a través de la nostra actuació, de la nostra vida. Una creu que consisteix no pas en la mort sinó en una manera de viure que comporta la mort de l’ego superb i insolidari i el sorgiment d’un ego humil i oblatiu.
Què hem de fer en aquest moment històric en què han triomfat els contravalors del diner fàcil, de la prepotència, del consumisme salvatge? Què hem de fer davant la violència religiosa d’uns descerebrats? Què hem de fer davant del sexe sense amor, del menyspreu de la tendresa, del creixement del feticidi? Què hem de fer en un món en què l’exercici del compromís responsable pels valors del Regne de Déu és vist com una bajanada? Jesús ho tenia difícil, però nosaltres déu-n’hi-do.
No hi ha més que una possibilitat: Hem de posar el nostre esforç a sostenir el nostre compromís de deixebles de Jesús d’humanitzar el món. Som grans de blat colgats en la terra del món, com llavor de la qual ha de néixer el regne de Déu, pel poder de Déu, encara que la nostra llavor estigui tarada.

Mn. Josep Esplugas


dilluns, 16 de març de 2015

Diumenge 4 de Quaresma - 15 de març


 2Cr 36,14-16, 19-23; Salm 136; Ef 2,4-10; Jo 3,14-21.


Pare nostre, que esteu en el cel:

... perquè li dolia de perdre el seu poble... (2Cr). El patiment del pare és que pateixin els seus fills. També aquests són els sentiments, les entranyes, del cor de Déu. Finalment, l’amor de Déu és més gran i més fort que les nostres injustícies i violències.

... Déu, que és ric en l’amor, ens ha estimat tant que ens ha donat la vida juntament amb Crist... I juntament amb Jesucrist ens ha ressuscitat i ens ha entronitzat en les regions celestials..., és un do de Déu (Ef). Som fills, hereus en el Fill, amb la mateixa dignitat i condició; és la revelació que Déu ens fa: que ell és pare, nosaltres fills (i, per això, germans).

Sempre Déu amor, amor immens.

Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic, ... que tinguin vida eterna (Jo). El Pare Déu ens ha posat Jesús com un referent, un paradigma, un germà, com un mirall on ens mirem i veiem la nostra realització en el seu amor.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

La salvació ... No és fruit d’unes obres, perquè ningú no pugui gloriar-se’n. Som obra seva: Ell ens ha creat en Jesucrist, per dedicar-nos a unes bones obres, ... perquè visquem practicant-les (Ef). És una nova manera de ser i de viure..., en Crist, que és gràcia, do, amor, i llibertat personal també.

«... també el Fill de l’home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen en ell tinguin vida eterna... (Jo).
És Jesús, el condemnat, el crucificat, d’on ens ve la salut, la salvació, i finalment l’esperança; és d’ell de qui ens ve l’amor incondicional.
És ara ja la humanitat centrada en Crist.
Vida eterna: allò que no passa, vida de veritat, que fa les persones; que és ser en Jesús per ser com Jesús.

Déu envià el seu fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell (Jo). És l’acció de Déu en favor de l’home, Déu és salvador, l’important és salvar l’home, de la injustícia, la violència, del patiment..., l’important és la seva realització. Déu ho fa amb el compromís de la encarnació en la història.

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

... els qui viuen d’acord amb la veritat, sí que busquen la plena llum... (Jo). L’amor de Déu, la seva paternitat,  ens interpel·la, ens qüestiona sobre quina és la nostra actitud davant la vida, les persones, la societat..., els germans i germanes, si estem a la recerca de la llum o de les tenebres, de l’amor o l’egoisme, la solidaritat o la indiferència...

Ens condemnem nosaltres mateixos, quan ens tanquem a l’amor, a la vida, als valors...; preferim la foscor, les obres de mort, en lloc de les que donen vida, a nosaltres i als altres.
Ens salva la fe en l’amor, ... en l’Amor.

Ens cal promoure la cultura i entrar en diàleg amb la cultura actual, que ens envolta..., construir ponts amb els homes i dones d’avui, en qüestions que ens agermanen en el camí de la història, dels drets humans; és el camí de l’evangeli avui, de diàleg, de respecte, de proposta; ja l’Evangeli brilla amb llum pròpia. I després recórrer el camí ineludible del tracte personal amb els homes i dones concrets, de la problemàtica concreta de cadascú..., el camí de la caritat encarnada, personal, atenta i solidaria.


Mn. Miquel Garcia Bailach

dimecres, 4 de març de 2015

Diumenge 3 de Quaresma - 8 de març


Jn 2,  13-25
Aquest evangeli queda emmarcat en la primera arribada de Jesús a Jerusalem per celebrar la Pasqua acompanyat dels seus deixebles i com tot  pelegrí jueu fa parada al Temple.  En  entrar, Jesús, es troba amb un espectacle lamentable que li fereix el cor. La casa del seu Pare s’ha convertit en un negoci llaminer.
El Temple ha quedat reduït en un mercat on tothom busca el seu negoci: mentre els sacerdots busquen bons ingressos, la gent intenta comprar els favors de Déu amb ofrenes. Davant d’aquest panorama és molt natural la indignació de Jesús.  Amb aquesta acció posa de manifest les paraules del profeta  Osees “el que jo vull és amor i no sacrificis”.
Déu és amor i l’amor no es compra sinó que es transmet amb una total gratuïtat. L’amor no té fronteres ni parets que separin. Els autèntics Temples de Déu no són les grans edificacions sinó les persones i aquest és el nou missatge que Jesús vol transmetre als seus.
Per l’encarnació, el cos de Jesús esdevé la presencia de Déu enmig de nosaltres i després de la resurrecció es converteix en el centre del nou culte en esperit i en veritat. Amb la mort i resurrecció de Jesús, la seva  vida i el seu esperit s’han escampat per tot l’univers. Tota realitat ha de ser digne de respecte i d’estimació ja que en ella Déu hi és present.  El món és el gran temple, la casa que el Pare ha bastit per a tots els seus fills.
Avui, però, estem convertint el mon en un gran mercat on hi regna l’afany pel diner i el comerç interessat, fins i tot sovint correm el perill de convertir-hi les nostres relacions, mirant de treure’n el màxim profit.
Per tot això ens cal tenir molt present la gratuïtat de Déu que ens va donar el seu fill com a testimoni de l’amor gratuït i sense límits. Ens cal doncs seguir els passos de Jesús i viure el seu esperit de Solidaritat i Justícia com el signe més autèntic de l’amor fratern.  Només així podrem arribar a trencar algun dia els esquemes de mercadeig entre els  homes i els pobles amb l’esperança d’aconseguir fer un món ric en humanitat i solidaritat on regni una relació fraterna basada únicament amb el cor i en coherència amb la gratuïtat de Déu que varem experimentar amb Jesús, designi de salvació per amor.

Pere Pujol Pons  - diaca permanent -
 
 

Diumenge 2 de Quaresma - 1 de març

Gn 22,1-2.9a.10-13.15-18; Salm 115; Rm 8,31b-34; Mc 9,2-10.



Déu estableix aliances..., des d’Abraham..., i amb Jesús de Natzaret.

Pare nostre, que esteu en el cel:

La relació amb Déu és un pacte de confiança i amor i, per això, de vida: «Deixa estar al noi, no li facis res...» (Gn); i així la nostra resposta és sempre confiada, passi el que passi...: «Aquí em teniu» (Gn).

... i del núvol estant va sortir una veu: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo» (Mc). Déu revela la seva paternitat en Jesús, i és fraternitat per a tots; Déu ens dóna el seu Fill per dir-nos qui és i qui som.

Sigui santificat el vostre nom.

La grandesa de Déu apareix en el seu desig de vida: t’ompliré de benediccions i faré que la teva descendència sigui tan nombrosa (Gn); i l’acollim agraïts...: Us oferiré una víctima d’acció de gràcies (Sl).

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

... els seus vestits es tornaren fulgurants... «Rabí, que n’estem de bé aquí dalt!...» (Mc). Transfiguració és plenitud, divinització de la nostra humanitat, meta del Regne que ja construïm; Jesús, el seu compromís, avança el Cel i torna l’harmonia inicial, ... i pel camí de la creu; ... el que li dóna credibilitat.

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

«Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo» (Mc). Escoltar el pare/mare en el fill; els fills són expressió de l’amor, la voluntat i tot l’ésser dels pares, en porten els gens. Jesús..., creació de Déu.

El nostre pa de cada dia doneu-nos Senyor, el dia d’avui.

Déu manifesta el seu amor incondicional quan ens dóna el seu Fill, ... fins a la creu.  Ell que va entregar el seu propi Fill..., ¿com no estarà disposat a donar-nos-ho tot...? (Rm). Són tots els béns que fan el nostre viure: pa i tota la resta..., que és pau, justícia, solidaritat, veritat, diàleg, respecte..., el seu amor; i resurrecció: ... i discutien entre ells què volia dir això de ressuscitar d’entre els morts» (Mc).

I perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors.

És Déu qui els declara innocents..., Jesucrist..., intercedint per nosaltres (Rm). Ja som estimats, ja estem perdonats abans, Déu s’anticipa sempre...; i respecta la nostra llibertat, el nostre procés de creixement.

I no permeteu que nosaltres caiguem a la temptació.

...per posar a prova Abraham..., «Pren..., Isaac..., sacrifica’l en holocaust» (Gn). La temptació en situacions límit és ja no creure ni esperar, i dir: “on està Déu?”; és el moment, més que mai, de confiar: Crec amb tot el cor, tot i que deia: «Que en sóc de dissortat» (Sl).

Ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

...al Senyor li doldria la mort dels qui l’estimen... Vós em trencàreu les cadenes (Sl). L’experiència de Déu en nosaltres és creadora de vida, restauradora. ...si tenim Déu a favor nostre, ¿qui tindrem en contra? (Rm). La resposta de Déu al mal és el seu amor incondicional fins a la mort; el mal és vençut.

Al nostre voltant veiem famílies tocades per la crisi, immigrants amb pocs recursos...: són els nostres veïns...; ja no tenen cap altra esperança, només la nostra solidaritat; cal una transfiguració de les relacions.

 Mn. Miquel Garcia Bailach