dimecres, 29 d’agost de 2012

Diumenge 22 de durant l'any - 2 de setembre

Dt 4, 1-2.6-8; (2ª lectura); Mc 7, 1-8.14-15.21-23


No llavis, sinó cor

Totes les tradicions religioses són camins cap a Déu, cap a la seva casa. ¿Qui podrà arribar-hi i qui podrà estar-s’hi. Al salm d’avui hi trobem una resposta, que també consona amb la lectura del Deuteronomi i amb aquella tan ben resumida que trobem en la tradició profètica:

“Ja t’han ensenyat què és bo,

 què espera de tu el Senyor:

practica la justícia, estima la bondat,

comporta’t humilment amb el teu Déu.” (Miquees 6,8)

Aquesta és la paraula plantada en nosaltres, que prové de dalt, del Pare dels estels. Són els seus decrets i prescripcions, a través dels quals el Senyor es fa proper a nosaltres i ens indica el camí a seguir. Déu mateix es preocupa que puguem trobar-lo i seguir-lo. Caminar cap a Ell no és pas iniciativa nostra, sinó seva.

Tanmateix, tots sabem prou, també, com les tradicions religioses es veuen amenaçades per maneres torçades d’entendre el camí, que són veritables desencaminaments. Tots hem de reconèixer que moltes vegades el camí sembla fer-se fonedís, i perdem el seny i la intel•ligència. Les lectures d’avui ens recorden, per exemple, que podem devaluar la paraula viva que Déu ens adreça i fer-ne simples fórmules mortes, allunyades de la vida real, caricatures grotesques del voler de Déu que ens fa néixer a la vida. Allò que havíem de fer-ne era tenir-la com a font d’inspiració de la nostra praxi de cada dia, expressada en dos poderosos símbols: entendrir-nos compassivament davant la feblesa dels petits (orfes, viudes...) i no contaminar-nos amb la corrupció d’aquest món.

De manera taxativa i lluminosa, l’evangeli ens guia en el mateix sentit. La nostra relació amb Déu (religió) no pot ser un afer de llavis, sinó de cor. No es tracta de jugar, sinó de jugar net, i ser conscients d’on es troba la veritable puresa, i què és allò que pot contaminar la nostra vida. Ben cert que la paraula de l’evangeli és una bona notícia alliberadora, ja que ens deslliura de totes les aparences amb què sovint imaginem justificar la nostra vida, i ens fa tornar, en la nostra veritable mesura humana, a aquell que ho és tot per a nosaltres, amb una relació íntima i sincera, ben lluny dels jocs d’artifici i les disfresses. El cor, el nucli vital de la persona, és la seu del bé i del mal, la terra on arrela el Regne de Déu, creix i s’hi manifesta.

La paraula que rebem és un remei per als nostres mals, ens cura i vivifica. Acollim-la amb alegria i amb tanta sinceritat com puguem: ella ens farà viure.

Andreu Trilla



Diumenge 19 de durant l'any - 12 d'agost

Jesús se’ns dóna com al PA DE VIDA. Rebem aquest do no tan sols per la fe, sinó  també en l’Eucaristia. És l’ensenyament bàsic que hem de treure de les lectures d’avui.
Sempre la fe i l’Eucaristia van renovant les nostres forces en el caminar vers Déu, tal com el Pa que el Senyor envià al Profeta Elies (1ra lectura . R.19, 48). La intervenció de Déu conforta el Profeta que sent la seva presència bondadosa. De la mateixa manera, Pau (2ona lectura: Ef. 4,30), ens exhorta a practicar les virtuts humanes ja que portem dins nostre la marca de l’Esperit que ens invita a viure a exemple del Crist.

Aquestes lectures ens revelen l’Amor del Pare que ens empara amb l’estima i delicadesa d’un Pare, amb mitjans ben humans: “Aixeca’t i menja que tens molt camí a fer”, sense reprotxar-nos la nostra feblesa ... . En l’Evangeli, Joan crida els homes i dones de la seva comunitat, i a nosaltres també, a reflexionar sobre quin és el veritable aliment de la humanitat. . l’Església ha d’enfrontar un gran repte: proclamar avui la Bona Nova en una societat que necessita esperança

Als contemporanis de Jesús, les costava molt entendre aquest llenguatge: “Sóc el Pa vivent baixat del cel”. Amb esperit de fe i la participació a l’Eucaristia, units als germans, nosaltres, agraïts, `podem cantar el salm: “Tasteu i vereu que n’és de bo el Senyor”.



Maïté Cabié, GERFEC






divendres, 24 d’agost de 2012

ENCUENTRO INTERRELIGIOSO - Dr. Rodrigo Segarra



Introducción


Han pasado tres años desde que lo redacté, tiempo suficiente para modificar, retocar, profundizar. Desde entonces se ha escrito mucho, han tenido lugar conferencias, seminarios, encuentros. Aunque se me ha ofrecido la posibilidad de revisarlo, he preferido dejarlo tal cual lo escribí en su día, pues lo nuclear sigue intacto.

 

Dr. Rodrigo Segarra

Iglesia Evangélica



1. Cuando se me pidió mi modesta colaboración para que aportara mi parecer sobre el diálogo interreligioso, acepté complacido porque el ecumenismo ha sido para mí una actitud asumida con total naturalidad desde que, al estudiar filosofía, aprendí que el diálogo es el único instrumento adecuado para el respeto y la comprensión entre los seres humanos. Quien visita mi biblioteca por primera vez se asombra ante la cantidad de literatura católica, protestante, judía, y, en menor proporción, musulmana, que he logrado disponer, evidente demostración del espíritu ecuménico que me anima.


En este breve escrito no me mueve más pretensión que ofrecer, a quien esté interesado, pinceladas de reflexión, fruto de charlas, diálogos que a nivel de creyentes, más bien de amigos creyentes, he disfrutado –no a nivel institucional, de representantes eclesiales, que no he tenido la ocasión de mantener–, de lecturas, de meditación personal. Pensamientos, en voz alta, desde la convicción que dicta mi conciencia ecuménica. No me referiré, por tanto, a la etimología ni a la evolución del término oikoumene, ni a los diversos intentos de aproximación que por parte de Iglesias o sectores eclesiales se han realizado a lo largo de la historia, ni a cómo, en la actualidad –no soy experto en esta clase de encuentros– debe de ser la manera más idónea de llevar el diálogo interreligioso a buen puerto.


2.1. En la segunda quincena de septiembre de 1453 el cardenal Nicolás de Cusa (1401-1464) escribe De pace fidei, la paz de/en la fe. Aunque responde a concretas circunstancias históricas –el 29 de mayo de 1453 los turcos conquistan Constantinopla por lo que la cristiandad se siente amenazada y en consecuencia comienza los preparativos para detener su expansión– su mensaje, un intento de ecumenismo, irenismo y tolerancia, trasciende su época, lo que nos permite reconocerlo como un adelantado respecto de su tiempo. Siglos después la fe no ha proporcionado la paz que el Cusano consideraba necesaria. Conseguir la paz es la base donde debe cimentarse el diálogo interreligioso.


Lo que entristecía a Nicolás de Cusa era que la mayor parte de las guerras y de la violencia que afligían al mundo eran debidas a la religión. Años después (1517) la paz –Querela pacis. Querella de paz– seguía llorando, lo que hace que Erasmo de Rotterdam clame que los gentiles no combaten con tanta crueldad como se combate entre cristianos, cuando la esencia del cristianismo debe ser buscar, crear y vivir en la paz de Cristo. Por la misma época (1513) Maquiavelo (Discurso sobre la primera década de Tito Livio, I, 11), afirmaba que donde hay religión fácilmente se pueden introducir armas. Es lamentable que en la actualidad, una de las recriminaciones que se sigue haciendo a la religión es que promueve o favorece la violencia.

 
Un estudio objetivo de la historia nos enseña que la religión ha sido factor de unión, de equilibrio, de paz y también de desunión, de discordia, de guerra. Esto último, vergonzoso, despreciable, imperdonable para todo creyente, es lo que, de modo urgente, debemos enterrar para siempre.
                                                                                                                                  
 

2.2.  Para que un diálogo sea fructífero es preciso previamente un encuentro de sincera acogida. No puede darse un diálogo auténtico (diálogos, comunicación a través de la palabra, de la razón) sin el convencimiento de su necesidad. Este primer paso, el más difícil, es imprescindible. Por eso prefiero hablar de encuentro más que de diálogo, pues querer dialogar sobre cuestiones teológicas sin la mente y el corazón abiertos al otro es construir castillos en el aire.


Encuentro es ir en busca del otro para emprender una tarea en común: construir un nuevo y mejor mundo donde se respete la dignidad y la libertad de todos. Quien no busca no encuentra. Sólo en el encuentro podemos conocernos y al conocernos, amarnos, y al amarnos, vivir en paz.  Todo aquel –cristiano, judío, musulmán– que dice creer en Dios debe estar comprometido con la paz. Los enfrentamientos, sangrientos o verbales, son o bien originados por intereses políticos, privilegios económicos, hegemonías de poder, o bien resultado de la ignorancia, del desconocimiento.

 
La ignorancia de la mayoría de creyentes en relación con lo que creen otros creyentes es total. Conceptos imprecisos cuando no erróneos, clichés transmitidos de una generación a otra, forman el suelo en que se ha edificado la fe de los creyentes. Por ejemplo, cuando la mayoría de cristianos hablamos de iglesias cristianas, lo reducimos a católicos y protestantes. ¿Y los ortodoxos? Para la mayoría son inexistentes. ¿Se esfuerzan la mayoría de católicos en saber cómo viven la fe los protestantes? ¿Muestran la mayoría de protestantes voluntad de entender la fe de los católicos? ¿Conocemos la mayoría de cristianos cómo vivían los diferentes grupos judíos la fe en tiempos de Jesús? Sin conocer sus raíces judías es imposible entender el cristianismo. ¿Sabemos cómo viven la fe los judíos actualmente? ¿Conocemos la mayoría de cristianos cómo viven la fe los musulmanes, que muchos identifican interesada y maliciosamente con los terroristas islámicos? ¿Las diferentes formas de misticismo que se dan en las tres religiones monoteístas, son conocidas, tenidas en cuenta como formas auténticas de expresión de fe o son marginadas por considerarlas falsas formas de espiritualidad? Las mismas preguntas pueden ser, obviamente, formuladas desde las otras religiones.


Para que este encuentro sea efectivo es imprescindible la superación de discriminaciones, segregaciones, persecuciones, hostilidades, crueldades, prejuicios, estereotipos, incomprensiones, malentendidos. Aunque, en algunos casos, sean justificados los recelos y las desconfianzas. Por ejemplo, el anticatolicismo visceral del protestantismo español ante la secular marginación social, económica y política en que ha estado, y sigue, sometido. Ello exige una nueva y radical actitud: la de perdón y reconciliación. Un nuevo punto de partida, un nuevo lenguaje que debe traducirse en una cultura de la paz. La paz de / en la fe.


Entre las confesiones cristianas ello no debería ofrecer problemas insolubles si es que los cristianos hemos entendido, aceptado, asumido el mensaje de amor y perdón del príncipe de paz. Si el Cusano, en su convulsa época, consideraba posible lograr la concordia por medio del diálogo y del respeto mutuo, resulta inaceptable en el siglo XXI ni tan sólo intentarlo, no solamente entre las confesiones cristianas sino entre las llamadas religiones abrahámicas, que son las que han cimentado, con sus luces y sus sombras, la construcción de Europa.
                                                                                                                                       

Es inadmisible que, en ocasiones, sea más difícil el entendimiento entre cristianos de diferentes confesiones, que entre cristianos y creyentes de otras confesiones no cristianas. Penoso que sea tan complicado, a veces, el entendimiento dentro de los diferentes sectores del catolicismo o entre las distintas denominaciones protestantes.


A este encuentro se debe asistir con la actitud apropiada: humilde disposición de escuchar al otro, sin arrogantes y despreciativas superioridades excluyentes–proclamadas (extra ecclesiam nulla salus) o creídas sin manifestar–convencidas de poseer en exclusiva La Verdad. Y con la predisposición de que es posible lograrlo con el único empleo del diálogo en profundidad, de la autocrítica purificadora y de la reflexión –re-flexión, es decir, flexionar el pensamiento endurecido durante tantos siglos de cerrazón mental, imposición, intransigencia, intolerancia, dogmatismo, fanatismo, violencia-constructiva.

 

2.3.         Dialogar es un voluntario tender la mano, un acercamiento no impuesto ni para imponer. Supone intercambio: dar y recibir; asumir las razones de los otros, olvidar descalificaciones –“infieles”, “herejes”, “apóstatas”, “deicidas”...-, superar viejas enemistades. Los enemigos no se acercan, se distancian; no dialogan, luchan. Pero curar las heridas, enterrar los odios no interesa a algunos representantes –predicadores cristianos fundamentalistas, radicales rabinos politizados, fanáticos mullahs islámicos– o instituciones que viven de estos enfrentamientos.

Dialogar supone un riesgo y este riesgo provoca miedo . Miedo de no ofrecer respuestas válidas y coherentes a las preguntas radicales que nos puedan hacer las otras iglesias y confesiones. Miedo a que puedan convencernos de que algunos principios o dogmas que creíamos certezas indudables, no lo son. Miedo a dudar de nuestras verdades aprendidas y memorizadas pero no puestas a prueba. Miedo a perder la identidad, principalmente en las confesiones minoritàrias, como el protestantismo en España, o el catolicismo en enclaves de imposición protestante.


Deben promoverse espacios de encuentro y diálogo entre los miembros de diferentes sectores de una misma comunidad eclesial, a veces con posturas aparentemente irreconciliables, y de éstos con sus representantes. Diálogo entre diferentes denominaciones (caso del protestantismo, donde se dan en su seno tantas discrepancias). Diálog entre las confesiones cristianas. Diálogo entre éstas y las otras tradiciones religiosas. Diálogo entre las religiones y las instituciones socioculturales y políticas.


Para poder entablar encuentros con las otras confesiones es condición previa lograr la armonía y la paz en el seno de cada una de ellas. Primero deben resolverse los problemas internos y los conflictos que las tensiones, dentro y fuera de las comunidades, provocan. El ecumenismo nunca será efectivo por más que las instituciones dialoguen entre sí a nivel de representantes, si no se acercan y dialogan los creyentes “de base”.


Un diálogo que, sin negar ni anular las identidades, que sería absurdo el solo hecho de plantearlo, permita descubrir la herencia común, las influencias recíprocas recibidas en el pasado, los valores compartidos en el presente.


2.4 Consciente de las dificultades pero también de la necesidad de lograr una solución al conflicto, el ingenuo sueño de Nicolás de Cusa, era lograr una fides in rituum varietate, una sola fe en la diversidad de los ritos. Es evidente que lo que distingue a las religiones no son sólo los ritos –éstos son reflejo de sus contenidos teológicos. El ecumenismo no trata de buscar una sola religión mundial o universal, una religón global que absorba y funda aportaciones de diferentes confesiones de modo parecido a la pretensión de encontrar una ética común de mínimos. La finalidad del ecumenismo no es conseguir conversiones ni que una Iglesia o confesión triunfe sobre las otras –son los “hermanos separados” los que han de volver al redil. No es  tampoco el resultado sincretista de sumar dispares creencias teológicas. Es buscar la fraternidad ecuménica –no la uniformidad ni la subordinación a una autoridad superior– que nos permita entendernos y convivir fraternalmente como hijos de Dios. Los hijos somos iguales ante y para Dios, pero somos distintos en nuestra manera de amar, de alabar, de dar gracias al Creador. Ita quod nullum omnia in omnibus vincat, ninguna religión puede superar a todas en todos los aspectos, afirma Nicolás de Cusa. Hay diferencias ineliminables –no debemos olvidar que cada religión nace y se desarrolla en una cultura determinada– en el modo de vivir nuestra relación con Dios, de acercarnos al Misterio. Éste nos sobrepasa. Nadie tiene la exclusiva.

En esta Europa aparentemente alejada de las cuestiones religiosas, el encuentro no sólo entre las Iglesias y comunidades sino entre las tres religiones monoteïstas es urgente. El compromiso ecuménico, logra la paz de /en la fe, és, para ,los creyentes, imperatiu inaplazable  en el siglo XXI. De no lograrlo, todos seremos culpables.

 
 

                                     Rodrigo Segarra

                                    Doctor en Filosofia

                                    Església Evangèlica

Diumenge 21 de durant l'any - 26 d'agost


(Jo 6, 60-69)

Després d’escoltar l’Evangeli de sant Joan ens trobem potser en la mateixa situació que aquells que van dir: “són paraules dures les paraules del Senyor, qui pot escoltar-les?” És Sant Joan Crisòstom que fa els següents comentaris: Per què deien que les seves paraules eren dures? Per què prometia la resurrecció i la vida eterna? Per què deia que havia descendit del cel? Per què ensenyava que ningú no es podia salvar si no menjava la seva carn? No té gaire sentit això. Què significava doncs la paraula “dures”? Alguna cosa difícil d’entendre, que superava la seva força i la seva intel·ligència, que els espantava, que els feia por… Creien que Jesús Crist els parlava d’Ell mateix en termes massa elevats.  
I més endavant: Qui l’escolta amb un esperit carnal i terrestre no compren res i no obté cap fruit. Que la carn no aprofita en res, no es pot referir a la seva carn, doncs, ¿no parla de què cal menjar la seva carn per viure? Com doncs no pot aprofitar? Escoltar carnalment és entendre al peu de la lletra, segons els paràmetres de les coses que veiem amb els nostres ulls de carn, segons les lleis naturals; tot el que es misteri cal entendre-ho amb els ulls de l’ànima, és a dir espiritualment. Es carnal creure en Ell com a fill de Josep i dubtar que havia davallat del cel. El que diu Jesús cal escoltar-ho espiritualment. En efecte, mirar-lo com el fill de Josep seria mostrar que no hem entès res del que havia dit; per això diu que veuran el fill de l’home pujar al cel don havia davallat… només entenent que havia davallat del cel i que havia de tornar a pujar podien entendre la seva paraula.
Avui no és fàcil preguntar-se què vol dir escoltar amb un esperit carnal o amb escoltar espiritualment? A què es referien exactament els Apòstols i els Pares de l’Església quan feien servir aquestes expressions?
El comentari que a continuació fa Sant Joan Crisòstom ens ajuda a meditar aquestes preguntes: El Senyor no constreny, pregunta als deixebles si també ells marxaran, els allibera de tota necessitat, els dóna llibertat de fer el que voldran. Els dóna testimoni de que no vol que romanguin amb Ell per obligació ni per força i que més valdria marxar que restar així. Quan Pere en nom del dotze li diu que Ell té paraules de vida eterna i que “hem sabut i hem conegut que ets el Fill de Déu”, ¿no veieu clar amb aquesta resposta que no eren les paraules del Crist el que escandalitzava als oients, sino la seva pròpia mandra, la corrupció i la maldat? Si hagués guardat silenci, els que li demanaven només l’aliment corporal i que estaven  únicament lligats a la terra no haurien deixat d’escandalitzar-se. Uns i altres, tots han escoltat el que Jesús Crist els diu, però els veritables deixebles, estan en una disposició contrària; va dir Pere: "A qui anirem" Aquestes paraules ens indiquen un gran afecte i una devoció veritable. Els Apòstols fan saber que el seu Mestre era més car que qualsevol altra cosa, que els seus pares, les seves mares, les seves propietats, i que aquells que se separen de Jesús no tenen refugi. Llavors, perquè ningú pensi que Pere havia dit "a qui anirem?" perquè ni ell ni els seus companys no tenien on anar a partir d’aquell moment, immediatament afegeix el motiu pel qual volen romandre amb Ell: "Tu tens paraules de vida eterna". Perquè uns escoltaven la paraula divina amb un esperit carnal i terrestre, però els altres escoltaven espiritualment, posant tota la seva confiança en la fe.

 
P. Josep

Diumenge 21 de durant l'any - 26 d'agost


Evangeli de Joan 6, 60-69
 

Acabem de veure un altre dels prodigis que Jesús havia fet davant d’aquella multitud delerosa –aparentment– de conèixer i de veure els miracles que un dia sí i l’altre també tenien lloc davant dels seus ulls. En aquesta ocasió va ser donar pa i peix a una gentada d’una desena de milers. Certament, les paraules del Fill de Déu són clares per a unes ments obertes a la comprensió de l’obra que havia vingut a realitzar. Però, el missatge sobre la seva mort vicària –és a dir, en substitució dels pecadors– era un discurs fosc, incomprensible, als contemporanis del Salvador. Avui dia també ho és, si no fos per la mica de cultura bíblica que la gent ha adquirit gràcies a l’obra evangelitzadora de les esglésies arreu del món. Cuitem a dir que aquest coneixement, però, de cap manera és eficaç per portar les persones al penediment dels pecats i a la fe...  Heus ací el primer sermó de Jesús: “Penediu-vos i creieu l’evangeli.” Mc 1, 15.
Quan tota aquella gent i a més a més molts deixebles, però cap dels dotze escollits, s’escandalitzen per les paraules de Jesús, que els parla de menjar la seva carn i de beure la seva sang amb tota claredat, amb tota cruesa, s’ho prenen en el sentit literal; és a dir, una invitació a practicar el canibalisme menjant-se’n el cos i bevent-ne la sang. Quin horror!, si tinguéssim la ment tancada com ells. Encara no els havia aclarit Jesús el significat d’aquestes paraules, que exclamen: “Aquest llenguatge és molt dur. Qui és capaç d’acceptar-lo?” I Jesús els respon: “És l’Esperit qui dóna vida, la carn no serveix de res. Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida.” Quan participem de la Cena del Senyor fem un acte d’eucaristia (εύχαριστίαν), un acte d’acció de gràcies, que aquest és el significat de la paraula. Els creients tenim el Crist en nosaltres, i remarquem aquest “en”. “Perquè totes les promeses són en Crist Sí i Amén, per mitjà de nosaltres, a lloança i glòria de Déu.” 2a Cor. 1, 20. I, per tot això, l’acció de gràcies per Jesús, Salvador nostre, no pot ser, ni és, motiu de desunió entre els fills de Déu. Si això passa, ara és hora que ens mirem amb més atenció la Paraula, i que no ens faci por la reprimenda de Déu, perquè el Senyor castiga aquells que estima. Proverbis 3, 12 i Apocalipsi 3, 19.
Per això molts es van fer enrere, i van deixar de seguir-lo. Era natural que fos així. Els seus cors no havien estat convertits, eren cors de pedra (Ezequiel 36, 26-27), no s’hi havia produït cap transformació espiritual, malgrat que havien vist i experimentat tantes manifestacions del poder i l’amor de Déu. Hem de pensar, i creure, que ningú no anirà mai a Crist en cerca de perdó pels seus pecats, i de redempció, si no li és concedit de Déu Pare. I són tan pocs els qui en tenen ganes...! “També vosaltres em voleu deixar?, va dir Jesús als seus.” Gràcies donem a Déu que ens ha obert els ulls de l’enteniment per creure i declarar amb Simó Pere: “Senyor, a qui anirem? Tu tens paraules de vida eterna, i nosaltres creiem i sabem que tu ets el Sant de Déu.
 
       Manel Alonso Figueres
      Església Evangèlica

dilluns, 13 d’agost de 2012

Diumenge 20 de durant l'any - 19 d'agost


Pr 9, 1-6  
Ps 33, 2-3.10-15 
Ef 5, 15-20                     
Jo 6, 51-58


El sermó de pa de vida és un paradigma de la manera de catequitzar de Joan. Ell posa constantment en joc dos nivells de comprensió de la realitat. El nivell de la perspectiva humana i el nivell de la perspectiva de Jesucrist, que és la perspectiva de Déu. Parteix d’una realitat de la vida material per explicar la vida de l’Esperit. Trobem molts exemples. L’aigua del pou de Jacob i l’aigua que dóna la vida en el cas de la samaritana, néixer de la mare i néixer de l’Esperit en al cas de Nicodem, rentar els peus i rentar l’interior en el cas del lavatori dels peus…
El sermó parteix d’un fet material: la multiplicació dels pans i dels peixos. La multitud queda satisfeta d’haver pogut menjar de franc tant de pa i tant de peix com li ha abellit a cadascú. El fet provoca en els “jueus” una gran admiració. Jesús, que dóna el pa de franc, ha de ser el profeta o el messies esperat. A partir de la situació creada amb el miracle Jesús fa el salt de l’aliment del cos, o pa de la terra, a l’aliment de l’esperit, o pa del cel. El pa del cel s’assembla al pa de la terra perquè és aliment però els seus efectes són molt diferents. El pa de la terra no evita la mort, en canvi el pa del cel dóna vida per sempre perquè dóna la vida de Déu. Encara millor, el pa del cel és Jesucrist mateix, que és presència de Déu en el món, i Déu, que és etern, dóna vida eterna al món perquè dóna el que Ell mateix és.
Al final del sermó, versets 60-71, l’evangelista constata una deserció considerable de la gent que seguia Jesús. “Aquest llenguatge és molt dur”, diuen. Per què és molt dur? Doncs perquè aquella pobra gent es mantenien al nivell de la perspectiva humana, tancats en els prejudicis mundans, no eren capaços de respondre a la invitació de la Saviesa (Pr 9, 3-6), mentre Jesús es trobava a anys-llum. Ara el que importa és on ens trobem nosaltres?
Lamentablement, l’eucaristia és un dels temes de desunió més evidents entre les confessions cristianes per a vergonya de tots. Tant de bo la lectura de tot el sermó del pa de vida amb actitud de pregària ens ajudi a tots a aproximar-nos els uns als altres. Potser ens convé un atac d’humilitat per mirar què vol de nosaltres el Senyor (Ef 5,17) en aquesta hora difícil.



Mn. Josep Esplugues





.

divendres, 3 d’agost de 2012

Diumenge 18 de durant l'any - 5 d'agost

Jn 6, 24-35


Continuem aprofundint en el capítol 6 de l’evangeli de Joan. En aquesta catequesi de l’evangelista on parla de Jesús, com el Pa de vida. La setmana passada es va narrar el signe de la multiplicació dels pans. Un dels trets característics de Joan és que parla de “signes” o “senyals”i ens convida a anar més enllà del fet,  per cercar el missatge que està al darrera, amagat. L’àpat que comença amb la humilitat de cinc pans i dos peixos, es transfigura en preludi del banquet messiànic, que festeja el Messies de Déu, el veritable Pastor que guia el seu poble pel camí de la Veritat.

Amb tot, ja es deixava ben clar el diumenge passat, que la gentada no el va entendre. Els darrers versets ens ho remarcaven: “Jesús s’adonà que venien a emportar-se’l per fer-lo rei, i es retirà altra vegada tot sol a la muntanya.” Jesús es retira i torna al silenci. I en els versets d’aquest diumenge queda prou clar, que la gent continua sense entendre res. De fet, la primera lectura ens fa un avenç: “Tant de bo la mà del Senyor ens hagués fet morir tots al país d’Egipte, quan encara sèiem al voltant de les olles de carn i menjàvem tant de pa com volíem. Ens heu fet sortir cap aquest desert perquè tot aquest poble mori de fam.” Aquesta era l’exclamació del poble d’Israel, en el desert, a Moisès, quan surt de l’esclavatge d’Egipte.

Joan aprofita aquest moment per deixar anar la superioritat de Jesús, davant Moisès. L’aliment que Jesús dóna al món, ve directament del Pare. L’aliment és ell mateix, el Fill únic, que dóna als qui creuen en ell, la plenitud de la salvació del Pare. Jesús és Pa de Vida, Pa celestial, Pa baixat del Cel, Amor de Déu que es dona a la humanitat caiguda en la tenebra del pecat i es redimida en el lliurament a la creu, el cim definitiu d’aquesta entrega amorosa: “Jo sóc el pa que dona la vida: els qui venen a mi no passaran fam, els qui creuen en mi no tindran mai set.”  



Xavier Artigas