dimarts, 24 de febrer de 2009

Diumenge 1 de Quaresma - 1 de març- Evangeli de Marc

(Comentari bíblic interconfessional publicat en el Butlletí d'informació parroquial "Diàleg" del temps litúrgic de Quaresma de la parròquia de Sant Pere de Gavà)

Mc 1, 12-15

Uno de los relatos más interesantes de la vida del Señor, es sin duda este pasaje del evangelio de Marcos; en los otros evangelios incluso se nos dice que más que inspirado, fue llevado por el espíritu al desierto para ser tentado por Satanás, dando a entender que eso de la tentación, no solo es inevitable, sino necesario en la vida de todo cristiano, y aun más, me atrevería a decir que imprescindible, algo así como parte de la terapia para nuestra propia formación; Jesús vino para hacer una obra en la tierra, vivir una vida sin pecado, y acto seguido asumir los pecados de la humanidad, clavarlos en la cruz, y allí vencer a Satanás, pero como hombre que era, tenía ya que vivir una vida de luchas continuas, podríamos decir que en la cruz culminó una victoria que empezó precisamente aquí en el desierto; todo creyente debería saber que una de los propósitos más importantes de Dios para su vida, es sin duda, la batalla que debemos aprender a librar contra Satanás y sus huestes, una batalla inevitable, ¿ para qué uno se preguntará? Pues para que nuestra fe en Dios sea probada, nosotros decimos creer en Dios, pero nos puede pasar como pasa con el oro, que todos los metales que se le parecen, tienen que ser probados con el fuego, pasando por la prueba del fuego es la única manera de saber si es o no oro autentico, así nosotros, solo las luchas, las pruebas, las tentaciones; es la manera en probar nuestra confianza en Dios, y cuanto más fuertes sean las tentaciones, mas fuertes nos hacemos cuando las superamos, el apóstol San Pablo, tenía tal obsesión por parecerse a Cristo, que aun quería ser semejante a él en su muerte(flp.3:10); Jesús es nuestro ejemplo, nuestro espejo, aquél a quien debemos parecernos en todo, no solo en lo bueno, sino también en los sufrimientos, y aun si fuere necesario en la misma muerte, a él sea honra y gloria por los siglos amén.

Pastor Manel Hernández
Església Evangèlica

Diumenge 1 de Quaresma - 1 de març - Segona lectura

(Comentari bíblic interconfessional publicat en el Butlletí d'informació parroquial "Diàleg" del temps litúrgic de Quaresma de la parròquia de Sant Pere de Gavà)

1Pe 3, 18-22

El text de la primera carta de Pere que llegim en aquest primer diumenge de Quaresma reprèn l'exemple de Noè que ens mostrava la primera lectura, per cridar als creients a la confiança emmig de les proves. Aquesta carta recull antics himnes i confessions baptismals per tal d'encoratjar a uns cristians que viuen temps de persecució.
Crist, per la seva entrega a la creu i la seva resurrecció, és el gran motiu d'esperança en aquests moments difícils. Ell ha triomfat sobre la mort i ha dut una proclama definitiva als “esperits empresonats”. Es refereix als “àngels caiguts”, que segons la tradició jueva havien instigat la humanitat vers el mal en temps de Noè. Si en aquell temps uns pocs es van poder salvar d'aquell món pervers per la força de les aigües, ara els cristians hem conegut la salvació per l'aigua del Baptisme, i som cridats a viure amb rectitud de consciència gràcies al Crist que ha vençut el mal.
Els cristians de totes les èpoques ens hem de fer nostra aquesta crida a triar el nostre cami emmig de les proves que el dia a dia ens porta. I la rutina, l'apatia no són pas perills que puguem obviar. Noè en temps del diluvi, Crist davant les temptacions, ens mostren que el camí que no ens fallarà és el camí de la fidelitat a Déu. Perquè Éll és sempre fidel, en ell podem confiar. I aquest temps de Quaresma que encetem és un temps privilegiat per renovar aquesta confiança.

Mn. Josep Vicenç Moragues Pastor
Parròquia de Sitges

Diumenge 1 de Quaresma - 1 de març - Primera lectura

(Comentari bíblic interconfessional publicat en el Butlletí d'informació parroquial "Diàleg" del temps litúrgic de Quaresma de la parròquia de Sant Pere de Gavà)

Gn 9, 8-15


Aquest text és situat en el temps de l’Exili: davant d’una dada de l’experiència i de l’existència del mal en el món i dels desordres socials, en un moment en que la fe d’Israel s’interroga sobre l’actitud de Déu davant d’aquest fet.

És l’aliança d’una reconciliació definitiva i universal de Deu amb el món: l’aliança que Déu fa amb Noè i els seus fills després del diluvi.
És certament una aliança universal que més que mai és desigual i unilateral = només Déu es compromet a ser eternament fidel sense exigir res a canvi! “Jo faig la meva aliança amb vosaltres...” “Jo faig amb vosaltres aquesta aliança meva: ...”.
És una aliança no només amb Noè i els seus fills sinó també amb tots els éssers animats... per totes les generacions.
El projecte de Déu passa per una nova humanitat, purificada per les aigües. El diluvi retorna el cosmos als caos inicial i el descens de les aigües suposa una nova creació en la que Déu renova la benedicció de la fecunditat.
Aquesta segona aliança, -la primera fou amb Adam, la tercera amb Moisès en el Sinaí- es caracteritza per la universalitat: “amb vosaltres, amb els vostres descendents i amb tots els éssers animats que hi ha amb vosaltres” i per tota l’eternitat.

L’ARC IRIS: “Posaré el meu arc en els núvols com a signe de la meva aliança entre jo i la terra”.
Un senyal que va de la terra al cel i recorda a Déu el seu pacte amb tots els vivents i amb tots els animals. Es tracte de la promesa d’una reconciliació definitiva de Déu amb el món. Les nuvolades amenaçadores del càstig immisericordiós han desaparegut definitivament del cel, és un passat que no retornarà.
Aquest pacte, certament, no ha estat mai abolit per Déu amb cap altra aliança, i, a nosaltres ¿ens recorda la voluntat de Déu d’estar per sempre unit a nosaltres per un pacte d’amor?


Griselda Cos i Boada, OSB

dimecres, 18 de febrer de 2009

Diumenge 7 de durant l'any - 22 de febrer

Marc 2, 1-12

De l’Evangeli, en trec dues actituds importants: l’afany i el deseiximent dels quatre companys del paralític que no vacil·len a fer un forat al sostre per baixar la llitera allà on Jesús es trobava rodejat d’una gran multitud... L’estimació que portaven al malalt venç tots els obstacles. Jesús mateix admira la fe d’aquests cinc homes i diu: “Fill, et són perdonats els pecats”.
Tot i que el text no ho diu, ben segur que aquests bons homes es queden frustrats, no volien això sinó la guarició del company. A més els mestres de la Llei hi veuen una blasfèmia : “ Qui pot perdonar els pecats, sinó Déu?”
I també m’impacta la persona de Jesús que Marc ens fa descobrir a través d’aquestes paraules: “Què és més fàcil, dir al paralític : et són perdonats els pecats, o, pren la llitera i camina? Ara sabreu que el Fill de l’home té el poder de perdonar els pecats aquí a la terra!” I mirant el paralític li diu : “T’ho mano, aixeca’t, pren la llitera i camina!” I així va ser.
A l’evangeli, els miracles no són tan sols obres de misericòrdia, Són signes que revelen qui és Jesús. En guarir el paralític, en perdonar-li els pecats, Jesús es manifesta com a Fill de l’home enviat per Déu per a inaugurar el Regne. Significa que Déu poderós i bo és present dintre de la història dels homes. Ell vol la nostra salut espiritual.
Com la gent que es va quedar admirada, cada nou dia estem invitats a encontrar Jesús, el Crist, a renovar l’esperança en el viscut quotidià, i a ser testimonis de les seves obres tot vencent obstacles, si és que cal.



Maïté Cabié-Gerfec (Vedruna)
Responsable GERFEC Espanya
(Grup Europeu de recerca per la formació dels educadors creients)

dijous, 12 de febrer de 2009

Diumenge 6 de durant l'any - 15 de febrer

Sed imitadores de mi, así como yo de Cristo
1 Corintios Cap. 10:31; 11:1
En estos versículos de la primera carta a los Corintios, encontramos una maravillosa enseñanza y ejemplo de Pablo, quien ya había experimentado la gracia el amor y poder del Señor, esto es lo que deseaba que todos le conocieran (a Cristo) y por esto pudieran vivir sin ser causa en ningún y bajo ninguna circunstancia tropiezo para otros mas débiles en la fe o inconversos como dice en el v.32. Expresa el deseo de que todos puedan tener un único sentir, vivir para dar la gloria a Dios, sirviendo a los demás.Vivir sin egoísmo, siempre mirando el bienestar del hermano y que los inconversos por el testimonio propio de cada uno puedan acercarse al Señor.De esta manera, única manera, nuestro testimonio, hoy muchas almas pueden conocer verdaderamente al Señor y hacer su voluntad, no pienses querido lector que esta enseñanza era solo para aquellos tiempos, es para hoy y particularmente para ti, procuremos el beneficio de muchos y no tan solo el nuestro, el mundo de hoy, la sociedad es lo que esta enseñando, el egoísmo, aunque parezca lo contrario. Cuantas veces por la actitud negativa en tu vida una persona se puede haber alejado de Cristo, o cuantas veces hemos podido socorrer a nuestro prójimo y no lo hemos hecho, en el capitulo 11:1 de 1ª de corintios leemos así “Sed imitadores de mi, como yo de Cristo” acaso Cristo no se preocupo del necesitado, del débil y hambriento. Si, lo hizo y dio su vida por todos nosotros, ahora la pregunta es ¿puedes pronunciar tu esta palabras como Pablo lo hizo?, ¿Estas tu imitando a Cristo en tu diario vivir? Si, es posible hacerlo. Que el Señor te Bendiga te de fuerzas para hacerlo
Pastor Arturo Barisich
Església Evangèlica

dimecres, 4 de febrer de 2009

Diumenge 5 de durant l'any - 8 de febrer

Mc 1, 29-39


Si llegim el primer verset de la “introducció” al sermó de la muntanya de l’evangeli de Mateu (4, 23), veurem que l’activitat messiànica de Jesús està centrada en tres pilars fonamentals: ensenyar (a les sinagogues), anunciar (el Regne de Déu) i guarir (tot tipus de malalties).

Els versets d’aquest diumenge, dins de l’evangeli de Marc, continuen reflectint, en el començament del ministeri de Jesús a Galilea, la jornada d’un dissabte a Cafarnaüm. Després de la guarició, a la sinagoga, d’un home posseït (diumenge passat), Jesús va a casa de Simó i Andreu. I aquí, Marc, possiblement, parla des d’un record del mateix Pere. Ens referim a la guarició de la sogra de l’apòstol. Aquesta bonica imatge de Jesús, agafant-la de la mà i aixecant-la, és tot una al·legoria de la humanitat aixecada (redimida) del pecat pel Salvador.

Jesús s’apropa contínuament a la ferida del dolor humà. Ell ens dóna (és) la salut integral de la persona, que ensenya, anuncia i guareix per sempre. Aquesta activitat s’emmarca, a l’evangeli de Marc, dins del “secret messiànic”, on només els dimonis reconeixen la seva veritable identitat: “...també va treure molts dimonis i no els deixava parlar, perquè sabien qui era.” La expectativa d’un messianisme malentès pel poble fa que la descoberta no arribi fins al moment de la resurrecció.

L’activitat de Jesús està impregnada de pregària, de donació confiada al Pare. Primer, el silenci, la solitud, que és presència i diàleg amb Déu. D’aquesta Font brolla tota la resta. Cal deixar Cafarnaüm i seguir complint la voluntat de Déu: “I anà per tot Galilea, predicant a les seves sinagogues i traient els dimonis.”

Mn. Xavier Artigas, diaca