dilluns, 23 d’octubre de 2017

Diumenge 30 de durant l'any - 29 d'octubre del 2017


El primer manament (Mt 22,34-40)

El fariseus eren membres de la comunitat judeo-hebrea que vivien seguint el compliment estricte i rigorós de la llei mosaica , i entre ells destacaven els anomenats "mestres de la llei" que eren experts en llegir, interpretat i actualitzar l'Escriptura, per això intenten deixar en evidència Jesús amb una pregunta capciosa: "Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?".

Jesús, de forma magistral, respon simplificant la multitud de preceptes de la llei en un doble i únic manament "estimar". Primer: "Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot el pensament". I segon: "Estima els altres com a tu mateix". Una simplicitat en la qual resta amagada la gran complexitat del misteri de l'Amor de Déu.

El homes hem d'estimar primer a Aquell que ens ha estimat primer, perquè només així serem capaços d'obrir el nostre cor a l'Esperit de Veritat que il·luminarà el nostre pensament, la nostra intel·ligència, i ens guiarà a trobar el tresor de la salvació. De tots els bens i tresors d'aquest món, només hi ha un que com més es reparteix més gran es fa "l'Amor".

Només un cor agraït pot donar als altres, generosament, allò que ha rebut de franc. L'amor al proïsme ens resulta difícil en la societat que hem construït perquè, per començar, hem oblidat estimar-nos a nosaltres mateixos. No ens estimem, no veiem la grandesa que resideix en el nostre interior, la grandesa d'Aquell en que  hem estat fets a imatge i semblança.

Jo et convido a tancar els ulls i mirar vers el teu interior, amb els ulls de la fe. Mira i escolta el silenci que et parla. Escolta i sent el seu Amor, i deixa't portar per aquest amor en cada mirada, en cada paraula i en cada un dels teus actes, perquè siguin els teus actes testimoni fidedigne de la teva capacitat d'estimar. Perquè com deia sant Jaume: "Tu tens fe i jo tinc obres; mostra'm, sense les obres, que tens fe, i jo, amb les obres, et mostraré la meva fe".(Jm 2,14-18).

Paqui Rodríguez Báñez


dissabte, 21 d’octubre de 2017

Diumenge 29 de durant l'any - 22 d'octubre del 2017


Is 45,1.4-6; Salm 95; 1Te 1,1-5b; Mt 22,15-21.

La política de Déu és la de l’amor sempre, també a ell.

Pare nostre, que esteu en el cel:

... Jo sóc el Senyor, no n’hi ha d’altre. Fora de mi no hi ha cap Déu... (Is). Un Déu-Pare-i-Mare, un Déu-Amor.

... la comunitat de Tessalònica, reunida per Déu Pare i per Jesucrist, el Senyor... No deixem mai de recordar davant Déu, Pare nostre... (1Te). Com els fills a casa, generats tots per un mateix Amor que ens fa germans.

Sigui santificat el vostre nom.

Canteu al Senyor un càntic nou... tributeu al Senyor l’honor del seu nom... Adoreu el Senyor, s’apareix la seva santedat... (Sl). La nostra només pot ser una resposta agraïda a Aquell que ens ha estimat primer.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

... com la vostra fe treballa per propagar-se, la vostra caritat no es cansa de fer el bé, i la vostra esperança en Jesucrist, el nostre Senyor, aguanta les adversitats... És l’acció de l’amor que cerca el bé, és la fe que neix de l’amor, i no es cansa.  ... no predicàvem només de paraula, sinó amb obres poderoses, amb dons de L’Esperit Sant, i amb tota convicció  (1Te). Paraules i obres, carisma i compromís personal pel Regne de Déu.

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

"... que dieu sempre la veritat..., ... ni que ens costi, ni que tinguem que fer-nos violència, ni que costi trobar-la; dir la veritat és una també manera d’estimar..., és un servei: “... i la veritat us farà lliures...” (Jo 8,32). ... i que ensenyeu de debò els camins de Déu..., que són camins de fraternitat, de servei, de solidaritat..., són els camins de l’amor, de l’Amor. ... sense mirament per ningú, sigui el que sigui..., com pesa el què diran!, ens condiciona..., cal guardar les aparences que ens fa una mica hipòcrites. ... ja que no obreu per complaure els homes" (Mt). És Jesús que cerca de fer la voluntat de Déu. Aquest text és una descripció de Jesús, com era i com hauríem de ser també nosaltres, és el repte de l’autenticitat.

I no permeteu que nosaltres caiguem a la temptació.

«¿És lícit o no de pagar tribut al Cèsar?... Doncs, retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu» (Mt). Fe i política. Quina relació? “Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen, com si fossin amos...” (Lc 22,25). Jesús també és “indignat”; i també nosaltres. “Però entre vosaltres no ha de ser pas així. Qui vulgui ser important... que es faci el vostre servidor” (Lc 22,26). Les coses temporals i les eternes, com compaginar-les? Què hem de donar-li a Cèsar i a Déu? La moneda amb la imatge del Cèsar representa les coses temporals necessàries, el bon funcionament social, la política necessària que és  l’art de la convivència; i, així, què li hem de donar a Cèsar? El meu vot, que és la meva opinió, i la meva veu crítica, i els impostos per construir espais comuns de vida compartida amb la resta de ciutadans... A Déu li donarem...: “Estimaràs Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima...” (Lc 10,27), “facis la vostra voluntat...” (Mt 6,10), “...allò que fèieu a un d’aquest germans meus..., m’ho fèieu a  mi...” (Mt 25,40). Amor a Déu i als germans és l’espiritualitat de Jesús, les dos cares inseparables de la mateixa moneda.
Fe i política. Una cosa i l’altra no estan contraposades: la fe viscuda en la vida, una fe que no oblida la realitat i els problemes de la gent i les seves condicions de vida insuficients; i una política des de Déu, des de la fe; la fe donarà a la política ànima, forma, valors, sentit, compromís, lluita... per la dignitat i els drets de les persones. L’Evangeli donarà a l’acció social el Regne de Déu.

També una política al servei de les persones (de la democràcia) i no de la ideologia preconcebuda.


Mn. Miquel García Bailach

divendres, 13 d’octubre de 2017

Diumenge 28 de durant l'any 15 d'octubre del 2017


Mt 22,1-14

En aquesta paràbola Jesús utilitza el símbol del banquet festiu preparat pel Senyor on totes les persones estem invitades.
El Senyor organitzar un banquet i resulta que els convidats no volen anar. No volen saber res del banquet que ha preparat.  Per tant, el Senyor demana que vagin a buscar altres convidats, aquests sí que venen, ja que anar a una festa o un banquet no s’acostuma a deixar de banda, perquè és la manera d’expressar l’alegria i goig que sentim i volem compartir.
El que sorprèn en aquest relat és l’actitud final del rei.  Aquest rei representa Déu. Per què fa fora una persona invitada que s’havia oblidat de posar-se el vestit adequat? Déu no fa fora ningú, acull i perdona tothom, per tant ¿serà una persona que va amb cara de pocs amics i és ella mateixa qui s’exclou?
Ens hem de preguntar si podem anar a un banquet amb mala cara o de mala gana. Perquè realment Déu no fa fora ningú, som nosaltres mateixos els que no volem entrar a la festa. Està a les nostres mans voler participar en el banquet de la vida a la que Déu ens invita, però hem de saber portar el vestit per l’ocasió que és el de: fraternitat, somriure, justícia, compassió...


M. Pilar Lozano

dilluns, 9 d’octubre de 2017

Diumenge 27 de durant l'any 8 d'0ctubre del 2017



Mt 21, 33-43

Sovint quan llegim aquest text podem pensar que no va amb nosaltres. És clar!, Jesús parla contra les autoritats jueves que han maltractat els profetes enviats per Déu i, a la fi acabaran també amb Ell, el seu Fill, que morirà a mans del poble jueu i els seus dirigents.

Ell, l’enviat últim de Déu, el seu Fill, mor a mans de les autoritats del poble jueu. Nosaltres no hi tenim res a veure. Nosaltres som aquells últims vinyaters als quals l’amo (Déu) l’arrendarà la vinya després de l’homicidi del seu Fill; i som els qui donem els fruits al seu temps. I ens quedem tranquils i satisfets amb la nostra seguretat i amb la nostra certesa.

Però potser hauríem de reflexionar una mica més seriosament i ser una mica més humils, ja que … no som nosaltres també, de vegades, com aquells vinyaters malvats i injustos que maten els enviats de l’amo de la vinya? Potser no llevem la vida a ningú, però tal vegada el menyspreem perquè no pensa com nosaltres, no actua com nosaltres, o no és del nostre grup. Potser no matem ningú físicament, però si que ho fem amb les nostres intransigències, imposicions i seguretats excloents.

Potser alguna vegada (o moltes) ens sentim superiors als altres perquè nosaltres som els escollits, i no pensem que potser el Senyor ens traurà la vinya i la hi donarà a altres servents més humils, no tant segurs de sí mateixos i més confiats en el Senyor que li donin més i millors fruits.

Preguem Déu perquè augmenti en nosaltres la humilitat de saber-nos només uns treballadors de la seva vinya i demanem-li que la nostra feina sigui fructífera i agradable als seus ulls.


                                                Mª Angustias Rodríguez

dilluns, 2 d’octubre de 2017

Diumenge 26 de durant l'any 1 d'octubre del 2017


 Ez 18,25-28, Salm 24, Fl 2,1-11, Mt 21,28-32.


La vida..., ... respon a una Voluntat d’amor, d’Amor...

Pare nostre, que esteu en el cel:

Recordeu-vos, Senyor, de la vostra pietat i de l’amor que heu guardat des de sempre..., vós que estimeu tant. El Senyor, bondadós i recte, ensenya el bon camí als pecadors. Encamina els humils per sendes de justícia, els ensenya el seu camí (Sl). És com és Déu, és la seva metafísica, ... una ontologia d’amor.

... Jesucrist: [ell, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no-res, fins a prendre la condició d’esclau. Havent-se fet semblant als homes, i començant de captenir-se com un home qualsevol, s’abaixà i es féu obedient fins acceptar la mort, i una mort de creu. Per això Déu lha exalçat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom... (Fl). Déu trinitat, família, que surt fora com fa sempre l’amor, fins a l’extrem, fins a les últimes conseqüències. Al final només és significatiu l’amor, l’Amor.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

... Per això Déu lha exalçat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom, perquè tothom, al cel, a la terra i sota la terra, doblegui el genoll al nom de Jesús, i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare (Fl). Jesús, a la creu també, és paradigma, referent últim del Regne.

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

És la pregària d’avui: qui fa la voluntat del Pare del cel? Ell vol que siguem constructors del Regne.
.... per tot el que trobeu en Crist de fortalesa d’ànima, d’amor que consola, de dons de l’Esperit, d’afecte entranyable i de compassió, us suplico que em doneu plenament el goig de veure-us units per uns mateixos sentiments i per una mateixa estimació dels uns pels altres, unànimes i ben avinguts. No feu res per rivalitat ni per vanaglòria. Mireu els altres amb humilitat i considereu-los superiors a vosaltres mateixos. Que ningú no es guiï pels propis interessos, sinó que miri pels altres (Fl). És el Regne de Déu en les relacions personals.

Un home que tenia dos fills va dir al primer: Fill meu, vés a treballar a la vinya, avui.Ell respongué: No hi vull anar.Però després sen penedí i hi anà. El pare digué això mateix al segon i aquest li respongué: Hi vaig de seguida, pare.Però no hi anà... Se’ns convida a treballar pel Regne de Déu; i se’ns diu qui hi treballa i qui no. Es construeix el Regne no amb paraules solament, sinó amb un vertader compromís. Quin d’aquests dos va fer el que el pare volia? Al final, el que compta, és qui fa i no qui diu de fer; les aparences enganyen; el que compta no són les paraules sinó els fets; l’obrar ens dóna el criteri d’autenticitat.  ... els publicans i les dones de mala vida us passen al davant cap al Regne de Déu (Mt). Aquests no el professen però pot ser sí el viuen, i això és el que val. Estiguem atents als qui viuen el Regne.  

I perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors.

No us recordeu dels pecats..., compadiu-vos de mi, vós que estimeu tant... El Senyor, bondadós i recte, ensenya el bon camí als pecadors. Encamina els humils per sendes de justícia... (Sl). El perdó també és alliberament ofert: per un mateix, pels altres, ....finalment de Déu.

Ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

Si el just deixa d’obrar el bé, comet el mal i mor, morirà per culpa seva. Però si el pecador es converteix, deixa de fer el mal i obra amb justícia i bondat, salvarà la seva vida. Només que reconegui el mal que havia fet i es converteixi, viurà i se salvarà de la mort (Ez). No oblidem la llibertat que tenim de fer el bé o el mal.

No som constructors de la veritat; en som contemplatius.



Mn. Miquel García Bailach