dilluns, 15 d’abril de 2013

Diumenge 3 de Pasqua - 14 d'abril


Jn 21,1-19

GALILEA : RETORN A LES FONTS

Ens cal retornar a les fonts de les nostres experiències religioses primigènies, ens cal retornar als llocs on hem begut l’aigua que raja i que ha fet i fa el riu de la fe. I no pensem pas que aquests llocs són únicament físics o geogràfics perquè el lloc físic és l’embolcall que guarda l’esdeveniment interior.

Ho va fer Elíes, retornant a l’Horeb (Sinaí) i ho fem cada cristià amb els ritmes i cadències que l’Esperit ens ofereix. Aquest retorn té, sovint una dimensió de conversió, de refer la ruta del seguiment o discipulat del Senyor.

Així podem entendre  “ como si presente me hallare “ aquest final de l’evangeli de Joan.  Tant el començament com la cloenda presenten resumits o recapitulats els trets bàsics de la vida quotidiana del cristià, són com l’obertura i final d’un poema musical ( la bellesa de la fe esperançada es manifesta en caritat del dia a dia, si no fos així, la vida seria soroll insuportable, timbals que ensordirien, ja ho diu St. Pau, i que ens impedirien sentir el “ventijol suau” que sentí Elies ).

Galilea dels pagans, cruïlla de grans rutes, barreja de pobles, llocs de trobada, mercats i intercanvis convenients  per tots, mestissatges normals per uns, arriscats per altres i condemnats pels de més enllà, segur pels de Jesusalem.

I és ací, on Ressucitat vol trobar-se amb ells perquè novament tinguin l’experiència de la pròpia pobresa i que el do de la Paraula del Senyor és aliment agraït , perquè l’ evidència es tradueix en silencis eloqüents i adoradors (“és el Senyor!”), on la crida i el seguiment esdevenen radicals (“ m’estimes més que tot i tots ?) i on la profecia és promesa : quan més profund és el discipulat més veritable és el no ser amo de sí mateix (“els altres et portaran..”).

Tot  és Galilea.

                                                                       Lluís-Anton Armengol

dimarts, 2 d’abril de 2013

Diumenge de Pasqua de la Resurrecció del Senyor - 31 de març



Pasqua de la Resurrecció del Senyor

Jn 20, 1-9

Diumenge matí, segons el jueus, primer dia de la setmana. Passat sàbat, passada la festa de la Pasqua jueva. Tot torna a la normalitat per al món jueu, però no pas per al grup (potser no massa nombrós) dels seguidors d’un tal Jesús anomenat el Natzarè. Estan tristos, enfonsats, ... Jesús de Natzaret, a qui ells creien el Messies és mort (ha estat condemnat pels jueus i executat pels romans) i sepultat.

Però ... vet aquí la fe i la compassió d’una dona. Una dona, Maria Magdalena, que vol acabar, de manera acurada i amorosa l’amortallament del seu Mestre, que degut a la proximitat del sàbat no va poder (juntament amb altres dones) acomplir de manera cabal.

De bon matí va al sepulcre i se’l troba buit. No sap que fer, corre a avisar els apòstols: “s’han dut al Senyor”. Encara no entén, encara no comprèn el prodigi de la resurrecció.

Dos dels apòstols, Pere i l’altre, aquell que Jesús estimava, (Joan?) surten corrents. El més jove arriba primer però, sense entrar, mira, veu el llençol on havien dipositat el cos de Jesús (Santa Sindone de Torí?), i el mocador que li van posar al cap (Sant Sudari d’Oviedo?) i creu. No entén (no és un acte de l’enteniment, de la intel·ligència) sinó que creu (acte de fe, acte d’amor) que Jesús ha ressuscitat.

Pere arriba després, però entra abans, com a cap dels apòstols. Al relat no es diu però Pere també va creure.

Una dona va ser qui va donar la veu d’alerta (en moltes ocasions passa el mateix) gràcies a aquell sisè sentit que fa albirar coses meravelloses. Però és Pere el primer que entra. Ell serà l’encarregat (malgrat les seves limitacions i les seves negacions) de confortar i enfortir la fe dels seus germans.

Alegrem-nos tots en aquesta Pasqua de Resurrecció, creguem com Pere i Joan i estiguem disposats com Maria Magdalena a cercar el Senyor, però no al sepulcre sinó a la vida.

Donem gràcies a Déu per aquesta Pasqua de Resurrecció i preguem pel Papa emèrit Benet i, com no! pel Papa Francesc, tal com va demanar el dia de la seva elecció. Que Crist ressuscitat el guiï i enforteixi per què pugui ser un veritable guia per a tots els qui avui celebren la Pasqua de nostre Senyor Jesucrist.

BONA PASQUA!

Mª Angustias Rodríguez (feligresa)

Diumenge de Rams - 24 de març


Eva    Evangeli de Lluc 22, 14 – 23, 56


No ens podem sostreure a mirar dins aquest interior profund de Jesús quan exclama, amb paraules que ultrapassen l’emoció per la commemoració de l’alliberament de l’esclavitud a Egipte en els dies de Moisès: “Com desitjava menjar amb vosaltres aquest àpat pasqual (pasca) abans de la meva passió. Perquè us asseguro que ja no el menjaré més fins que la Pasqua trobi el seu compliment en el Regne de Déu.”

Tots els israelites des de Moisès, i tots els creients en Crist després, sabem que la Pasqua era el pas de l’àngel exterminador passant per davant de les  cases dels israelites, sense entrar-hi, en aquelles portes on s’havia aspergit la sang del sacrifici d’un anyell –de l’anyell pasqual–  per tal de no haver de patir la mort de cap fill primogènit de la família. Però, en canvi, per als egipcis, va ser la mort de tota vida primogènita dins de cada família i de tota bestia primera. Això va passar, començant per la casa del faraó fins a la família més pobra del país, i arribant al darrer animal primogènit. Quin gran clam de dolor es va sentir pertot Egipte!

Per al poble de Déu, això era l’alliberament de l’esclavitud; per als que no eren poble de Déu, significava la mort de tot primer fill i el desconsol més amarg. D’aquesta manera tan terrible aquell poble era castigat, tot sencer, per la duresa del cor del seu principal. Per contra, Israel era alliberat. De manera que uns dos mil anys després, en els dies de Jesucrist, aquell fet històric, i convertit en tradició mil·lenària continuava commemorant-se per mitjà d’una celebració que atreia a Jerusalem israelites (dits jueus) procedents d’arreu del món. I avui dia, el món dit cristià continua commemorant la Pasqua, en la majoria dels casos sense ni saber el perquè.

La institució de la santa cena, o cena del Senyor, juntament amb el bateig, són els dos sagraments que els creients hem rebut des dels dies de nostre Senyor ençà. El bateig de Joan el Baptista, avalat per Jesús mateix; la cena, instituïda pel Senyor mateix. I, no caldria dir-ho, amb l’aval i la recomanació, sobretot, per l’ensenyança de l’apòstol Pau, a part dels testimonis escrits dels quatre evangelistes. (A propòsit que citem la cena del Senyor, em permetreu que faci l’observació que, en català, de cap manera ni mai, no n’hem de dir “sant sopar”, tal com fan molts, que canvien el nom d’aquest acte pensant-se que, dient “santa cena”, aquesta expressió no és correcta en català. Doncs, sí que és correcta.*  El sopar és l’àpat que la gent fem al vespre, i res més. La cena del Senyor, en canvi, agafa aquest nom específic per causa del tractament singular i solemne que té. Vegeu 1 Cor. 11, 23–34, on l’apòstol fa la distinció entre el sopar i la cena. I, encara és més: Fixem-nos que els textos que parlen de les noces de l’Anyell, la festa amb l’àpat (deipnou) que s’hi desenvolupa és al vespre). Un cop al Cel, però, igualment com el bateig, deixarà de ser un sagrament. 

En el regne de Déu, en la glòria que ens està reservada, com deia l’apòstol Pau, tots els signes que són figura de les realitats espirituals hauran desaparegut. La fe no serà necessària, tot i la gran importància que té aquí a la Terra, perquè sabem que sense fe és impossible agradar Déu.  La versió de Casiodoro de Reina (1573), en espanyol, a la carta als Hebreus 11, 1 diu: “Es pues la Fe, la sustancia de las coses que se esperan, la demostracion de las coses que no se veen.” Això vol dir que els elements indicadors d’allò que hem de rebre, ja els comencem a assaborir aquí.

I, és clar, això no serà tot. El gaudi que ens té reservat el Senyor mateix, quan el veurem tal com ell és, no té manera de ser comparat amb res, ni de la Terra, ni del cel físic, ni tan sols del Cel espiritual. Sant Joan mateix diu: “Ara som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat allò que serem...” i això enllaça amb que: “... serem semblants a ell perquè el veurem... I tothom qui té aquesta esperança en ell es torna pur, tal com Jesucrist és pur.”  Amén.

                                                     Manel Alonso Figueres
                                                     Església Evangèlica