Diumenge de Rams - 24 de març

Eva    Evangeli de Lluc 22, 14 – 23, 56

No ens podem sostreure a mirar dins aquest interior profund de Jesús quan exclama, amb paraules que ultrapassen l’emoció per la commemoració de l’alliberament de l’esclavitud a Egipte en els dies de Moisès: “Com desitjava menjar amb vosaltres aquest àpat pasqual (pasca) abans de la meva passió. Perquè us asseguro que ja no el menjaré més fins que la Pasqua trobi el seu compliment en el Regne de Déu.”

Tots els israelites des de Moisès, i tots els creients en Crist després, sabem que la Pasqua era el pas de l’àngel exterminador passant per davant de les  cases dels israelites, sense entrar-hi, en aquelles portes on s’havia aspergit la sang del sacrifici d’un anyell –de l’anyell pasqual–  per tal de no haver de patir la mort de cap fill primogènit de la família. Però, en canvi, per als egipcis, va ser la mort de tota vida primogènita dins de cada família i de tota bestia primera. Això va passar, començant per la casa del faraó fins a la família més pobra del país, i arribant al darrer animal primogènit. Quin gran clam de dolor es va sentir pertot Egipte!

Per al poble de Déu, això era l’alliberament de l’esclavitud; per als que no eren poble de Déu, significava la mort de tot primer fill i el desconsol més amarg. D’aquesta manera tan terrible aquell poble era castigat, tot sencer, per la duresa del cor del seu principal. Per contra, Israel era alliberat. De manera que uns dos mil anys després, en els dies de Jesucrist, aquell fet històric, i convertit en tradició mil·lenària continuava commemorant-se per mitjà d’una celebració que atreia a Jerusalem israelites (dits jueus) procedents d’arreu del món. I avui dia, el món dit cristià continua commemorant la Pasqua, en la majoria dels casos sense ni saber el perquè.

La institució de la santa cena, o cena del Senyor, juntament amb el bateig, són els dos sagraments que els creients hem rebut des dels dies de nostre Senyor ençà. El bateig de Joan el Baptista, avalat per Jesús mateix; la cena, instituïda pel Senyor mateix. I, no caldria dir-ho, amb l’aval i la recomanació, sobretot, per l’ensenyança de l’apòstol Pau, a part dels testimonis escrits dels quatre evangelistes. (A propòsit que citem la cena del Senyor, em permetreu que faci l’observació que, en català, de cap manera ni mai, no n’hem de dir “sant sopar”, tal com fan molts, que canvien el nom d’aquest acte pensant-se que, dient “santa cena”, aquesta expressió no és correcta en català. Doncs, sí que és correcta.*  El sopar és l’àpat que la gent fem al vespre, i res més. La cena del Senyor, en canvi, agafa aquest nom específic per causa del tractament singular i solemne que té. Vegeu 1 Cor. 11, 23–34, on l’apòstol fa la distinció entre el sopar i la cena. I, encara és més: Fixem-nos que els textos que parlen de les noces de l’Anyell, la festa amb l’àpat (deipnou) que s’hi desenvolupa és al vespre). Un cop al Cel, però, igualment com el bateig, deixarà de ser un sagrament. 

En el regne de Déu, en la glòria que ens està reservada, com deia l’apòstol Pau, tots els signes que són figura de les realitats espirituals hauran desaparegut. La fe no serà necessària, tot i la gran importància que té aquí a la Terra, perquè sabem que sense fe és impossible agradar Déu.  La versió de Casiodoro de Reina (1573), en espanyol, a la carta als Hebreus 11, 1 diu: “Es pues la Fe, la sustancia de las coses que se esperan, la demostracion de las coses que no se veen.” Això vol dir que els elements indicadors d’allò que hem de rebre, ja els comencem a assaborir aquí.

I, és clar, això no serà tot. El gaudi que ens té reservat el Senyor mateix, quan el veurem tal com ell és, no té manera de ser comparat amb res, ni de la Terra, ni del cel físic, ni tan sols del Cel espiritual. Sant Joan mateix diu: “Ara som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat allò que serem...” i això enllaça amb que: “... serem semblants a ell perquè el veurem... I tothom qui té aquesta esperança en ell es torna pur, tal com Jesucrist és pur.”  Amén.

                                                     Manel Alonso Figueres

                                                     Església Evangèlica