divendres, 29 d’octubre de 2010

Diumenge 31 de durant l'any - 31 d'octubre - Evangeli

"Avui ha entrat la salvació en aquesta casa" (Lc 19, 9)


Aquestes paraules de Jesús són la culminació del procés que l’evangelista Lluc ens explica de Zaqueu, el publicà.

Zaqueu, un home petit: una imatge, referida a la seva alçada física, però que ens situa en aquell que viu capficat en els problemes quotidians, en les ambicions humanes (poder, riquesa,...), en tot allò material.

Zaqueu l'home que sent parlar de Jesús i s'enfila a la figuera: segurament ha sentit parlar de Jesús, que camí de Jericó, on ell viu, ha guarit un cec (Lc 18, 35-43). En el fet de pujar dalt la figuera, hi ha un moviment interior important: Zaqueu aixeca la mirada d'allò quotidià i material, per aixecar la mirada a la recerca del qui és totalment altre: el Fill de Déu. I és quan s'aixeca del terra, i cerca més amunt, quan deixa que Jesús el trobi.

Jesús s'allotja a casa de Zaqueu. Zaqueu obre la seva interioritat a Jesús, deixa que Ell penetri la seva interioritat, el seu cor, la seva voluntat, les seves aspiracions,... Com diria l'apòstol Pau: Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi (Ga 2,20). Zaqueu s'ha transformat: "dono als pobres la meitat dels meus béns, i als qui he exigit més diners del compte, els en restitueixo quatre vegades més" (v. 8) El gran canvi en Zaqueu no és que doni els seus bens, el gran canvi s'ha produït en l'interior del seu cor, que el fa adonar que la fe en Déu, la salvació, el Regne de Déu que Jesús proclama implica necessàriament practicar la justícia.

Girar la nostra mirada envers Crist, per deixar-nos transformar per Ell no vol dir quedar-nos dalt la figuera, ans al contrari, implica, com Zaqueu, baixar ràpidament de la figuera, i viure estimant Déu i els germans tot practicant la justícia.



--
Josep Anton Clua

Diumenge 31 de durant l'any - 31 d'octubre

2Te 1,11-2,2



Els tres darrers diumenges de durant l’any, del cicle C, la litúrgia romana fa llegir com a segona lectura tres fragments de la segona carta de sant Pau als cristians de Tessalònica. Avui en llegim el primer. Sembla que corria entre aquells bons cristians una falsa carta, suposadament de Pau, en la qual s’anunciava “que el dia del Senyor és imminent”, la qual cosa portava alguns a descurar l’actitud de vetlla, tan pròpia del deixeble de Jesús. Pau hi reacciona ràpidament per evitar tota mena d’alarma: el que han de fer els tessalonicencs és perseverar en la fe, per poder suportar les tribulacions que els aniran venint, i no desentendre’s de les activitats quotidianes.
I això és també el que l’apòstol ens recomana a nosaltres, cristians d’avui. L’important és la certesa de la vinguda del Senyor, i això ha d’estimular la nostra esperança, però de cap manera aquesta veritat no ens ha de pertorbar ni ha d’alimentar cap tipus de càbales o suposicions estranyes, a què sembla que ens volen dur alguns corrents ben a prop nostre, més propis de ridículs endevinaires que no pas de persones arrelades serenament en la fe cristiana. L’adveniment definitiu i gloriós del Senyor –allò que més cultament anomenem “parusia”–, en què hem de creure fermament, ens ha de dur més aviat a fomentar l’actitud de pregària i de vetlla permanent (vegeu Mc 13,32-37; Lc 21,36) i sobretot les ganes de portar una vida que, per la caritat, manifesti la glòria de Crist. Això és també viure d’una manera digna de la vocació cristiana que hem rebut. L’esperança cristiana no porta mai a la passivitat ni a la ganduleria sinó que és inseparable de l’amor actiu que fa palesa la proximitat, en el temps i en l’espai, del Regne de Déu que és enmig nostre i que, alhora, ve en la seva plenitud.



P. Jordi Castanyer

dissabte, 23 d’octubre de 2010

Diumenge 30 de durant l'any - 24 d'octubre

Parábola del Fariseo y el Publicano (Lucas 18:9-14)


Se trata de una parábola crítica, dirigida a los que son buenos y se lo creen. Jesús dirige esta parábola contra los fariseos, unos personajes que se tenían por justos y despreciaban a los demás. En ella nos muestra la diferencia que hay entre la verdadera y la falsa piedad. El fariseo y el recaudador de impuestos, o publicano, eran dos tipos bien conocidos en aquella sociedad y radicalmente opuestos.
El primero: Representaba la piedad oficial, y lo tenían por bueno
El segundo: Era un "pecador público", y pertenecía al grupo de la "mala gente".
Los judíos oraban siempre de pie y seguramente también el publicano oraría de pie, y no sólo el fariseo. Por tanto, esa postura corporal no es indicio alguno de la actitud espiritual del fariseo.
El fariseo comienza a orar, según la costumbre judía, dando gracias a Dios. Pero no le da gracias por lo que Dios hace, por las maravillas de Dios (como hacen, por ejemplo otros tantos hombres o mujeres de Dios (creyentes), sino por lo que él mismo hace, vemos en el a una persona egoísta... la cual no ve mas allá de donde el esta. Piensa tu querido lector en la sociedad actual piensa en ti, ¿Cómo eres tu? Va tu mirada mas allá de tu persona, puedes apreciar la grandeza de Dios y reconocer que todo proviene de El, que nuestra vidas diarias están asistidas por El, que todo lo que somos lo somos por El, si es así da gracias a Dios.
Tengo que decir que nada de lo que dice el fariseo en su oración es mentira: los fariseos eran fieles cumplidores de la ley; más aún, muchos fariseos, como éste de la parábola, hacían obras de supererogación (esfuerzo) que no estaban mandadas, como ayunar dos veces por semana y pagar diezmos de todo cuanto tenían. Pero el fariseo se presenta delante de Dios como un autosuficiente y menospreciador, desprecia a los que no son como el, y esa es la mentira de su vida y de su oración. Por eso, no da gracias ni suplica en verdad, sino que pasa factura y exige.
En cambio, el publicano sólo tiene ante sus ojos los propios pecados, no se compara con nadie y se cuida de denunciar los defectos ajenos. Pide perdón a Dios, y en eso muestra que es sincero y humilde, quiere ser aceptado por El Señor. Y Dios, que resiste la mentira de los orgullosos y enaltece a los humildes, despide al fariseo sin favor y dispensa el perdón al publicano.
Tengo que decir que la propia justicia está lejos de ser recomendada como entrada al reino. El pecador más desgraciado, confesando su pecado, es justificado delante de Dios antes que los practicantes de justicia. El que se exalte, será abatido, y el que se humille será enaltecido. ¡Qué modelo y testimonio de esta verdad fue el mismo Señor Jesucristo! Querido lector despreciar a tu (a mi ) prójimo no es bueno delante de Dios, es reprobado por El, repito, ejemplo tenemos en El ¿No podía El acaso siendo Rey del universo, nuestro Salvador despreciarnos por nuestros pecados, Si y Si, pero no lo hizo, al contrario se humillo delante de los hombres. Dios te Bendiga.



Arturo Barisich
Església Evangèlica

dimecres, 13 d’octubre de 2010

Diumenge 29 de durant l'any - 17 d'octubre

La primera lectura d’aquest diumenge ens ofereix un model de vida cristiana que transcendeix la literalitat del text: és Paraula de Déu, del Déu que ens parla avui. La pregària continua ( 1 Te. 5, 7: “ pregueu contínuament “ ens diu st. Pau ) és l’expressió de la fe viscuda diàriament ( Lc. 11, 28 “sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden” dels qui donen en la vida testimoni del sí al Déu Pare d’ells ).
Una fe que no es manifesta en la pregària és una fe que va desapareixent perquè es torna minsa i acaba, en molts casos, pura ideologia.
Avui dia, p els cristians no ens toca tant pregar pel que passa fora de un mateix, - que ho hem de fer, exigència de la caritat – sinó pregar, demanar al Senyor que ens doni ajuda per lluitar i vèncer a tots aquells enemics - vanitats i hipocresies, orgulls i prepotències, Ídols i egoismes ( Ef. 4, 31 “31 Llanceu lluny de vosaltres l'amargor, l'enfuriment, la ira, els crits, les injúries i tota mena de dolenteria” ) – que ens impedeixen que siguem més transparents i menys opacs- a l’Amor sense límits..

Com Moisès tinguem sempre ben altes les mans de la pregària, malgrat que la nostra condició humana, les fragilitats i fatigues, les pors i desconfiances, sovint ens facin baixar-les.

Necessitem trobar i tenir al costat Aharons i Hurs que ens ajudin fraternalment a mantenir-nos vigilants - la tant recomanada “nepsis” dels pares del desert ( * )i de la Fil·localina ! -. La comunitat eclesial, els consellers espirituals, noves formes de fer realitat la diaconia de l’acompanyament són avui el que per Moisès foren Aharon i Hur a Refidim. Són els qui es ajudin a caminar perquè tots els nostres actes estiguin ordenats a Crist, centre de tot, ( Ef. 1, 10 per executar-la en la plenitud dels temps: ha volgut unir en el Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra.), tant el que hi ha fora de nosaltres com el que hi ha en el nostre cor, tant del macrocosmos com del microcosmos.


Lluís-Anton Armengol
.............

· “Deia també Evagri: quan un pensament dolent et ve al cor en la pregària, no busquis res més en ella, ans procura esmolar l’espasa de les llàgrimes contra el qui et fa la guerra” Apotegmes dels pares del desert , Clàssics del Cristianisme, p. 193

dijous, 7 d’octubre de 2010

Diumenge 28 de durant l'any - 10 d'octubre

Lc 17, 11-19


Deu leprosos paren a Jesús i els seus deixebles, tot fent camí cap a Jerusalem, la ciutat santa. Els seus crits esperen la compassió del qui és capaç de guarir-los, mantenint la distància que marca la impuresa: “Jesús, mestre, tingues pietat de nosaltres.”

La misericòrdia de Déu, que es fa present en el seu Fill, els guareix de la seva malaltia i els retorna a la societat, lliures del mal. Abans de presentar-se als sacerdots, per rebre “l’alta”, es veuen sans, submergits en el missatge messiànic que Jesús ja va revelar als enviats de Joan Baptista: “Aneu a anunciar a Joan el que heu vist i sentit: els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben l’anunci de la bona nova.” (Lc 7, 22).

El Regne de Déu ha arribat, però només un dels deu leprosos, un samarità, un estranger, un no jueu, reconeix el Messies. És per això que torna a Jesús, tot agraint la salvació de Déu i donar-li la glòria que excel·leix pel seu amor redentor. El samarità ha estat purificat de la lepra del pecat, que rebutja la llum del Salvador.

Senyor Jesús, tingues pietat de tots nosaltres. Molts racons del nostre cor, encara estan foscos, perquè no som capaços de viure prou en la teva llum. Ens prosternem davant teu, i et demanem que la misericòrdia del teu amor ens salvi i ens porti a la plenitud de la veritat.




Xavier Artigas, catòlic

diumenge, 3 d’octubre de 2010

Diumenge 27 de durant l'any - 3 d'octubre

2a Timoteu 1, 6 – 8


L’apòstol Pau va evangelitzar la població de Listra, i allà, entre els que es van convertir hi havia una família. No se’ns parla del pare, però sí de l’àvia (Loida), de la mare (Eunica) i del fill: Timoteu. El pare era grec, però no s’esmenta; en canvi, de les dues dones sabem que eren jueves.

I la gràcia de Crist va arribar a aquesta família, tan i tan estimada per l’apòstol; fins al punt que Pau destaca un detall del caràcter de Timoteu: les seves llàgrimes. Era un signe que corroborava la fe no fingida d’aquell que Pau havia conegut de jovenet i a la seva família; i que ara, en el càrrec de bisbe d’Efes, no per això havia deixat la seva entrega al Senyor ni havia perdut aquella sensibilitat que l’adornava. Per això Pau insisteix a recordar-li que tingui viva la fe per exercir el ministeri que li havia estat encomanat.

Els creients han de tenir una fe viva per a exercir la labor testimonial als seus familiars i veïns no creients. I per això cal que la súplica sigui: “[Senyor,] Augmenta’ns la fe.” I és que, el món “cristià”, viu tan allunyat de la fe, que no té mai temps ni li ve de gust d’exercitar-la. Tots ho sabem: la fe és un do de Déu... (Efesis 2, 8). Però cal ser valent, perquè al creient de debò Déu li ha donat esperit no de covardia, sinó de poder, d’amor i de domini propi. Amén!


Manel Alonso Figueres
Església Evangèlica