dimarts, 20 de març de 2018

Diumenge de Rams - Passió del Senyor - 25 de març de 2018



El Diumenge de Rams recapitulem tot el camí quaresmal fins l’entrada a Jerusalem, inici del moment més intens i clarobscur de Jesús, la seva Passió, la seva Mort i la seva Resurrecció. En aquests quaranta dies hem anat avançant i preparant cada Diumenge aquest esdeveniment:la temptació del desert,la llum de la muntanya,el Temple que serà destruït i reconstruït en tres dies,l'amor de Déu Pare que lliura el Fill per salvar el món iel gra de blat que si no mor queda sol i no dóna fruit.El pas del goig de la rebuda de Jesúsa l’entrada de la ciutat de Jerusalem alscrits de condemna que el portaran a la mort, resumeix profundament el gran misteri salvífic que anem a celebrar: l'itinerari que condueix a la vida és el lliurament a la creu per amor; un amor més fort que la mort; un amor salvífic.

L’evangelista Marc destaca per sobre de tot l'absoluta i total solitud de Jesús: abandonat per tothom, pels seus deixebles, pels dirigents, pels que l’havien aclamat i, fins i tot, pels que anaven a patir la mateixa sort que Ell. El Jesús que ens descriu sant Marc s’entrega a la voluntat del Pare completament nu, de manera contraposada, com aquell jove (escena que només explica sant Marc) que seguia Jesús embolicat en un llençol i que quan van els guàrdies a detenir-lo, fuig despullat.

No se’ns presenta la comprensió divina que ens descriu sant Joan, tampoc la companyia de l’Església que comenta sant Lluc o la comprensió bíblica de sant Mateu. Sant Marc presenta a Jesús desolat, un Jesús que es recolza només en la promesa de Déu de no abandonar-lo, en la confiança plena, sense cap aval aparent: tots el deixen i el Pare calla. Les paraules "Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat” ressonen més colpidores en aquesta versió que en cap altre.Érem nosaltres els que mereixíem aquest abandonament, aquest dolor intern. El que hauria d’haver estat el nostre càstig de solitud eterna, ho va pagar Ell,en la creu. La solitud, que recorre amargament les venes, corria per l'interior d'un Déu-home, el Déu que es va sentir abandonat i va haver de fer un gran crit que no s’ha oblidat mai . Aquest crit portava tota la càrrega d'un Déu que va incorporar sobre si mateix el pes del nostre abandó, de la nostra solitud, de la nostra separació i desconnexió de Déu.

Com descriuen els exegetes, en un ritme ternari molt ben pautat, sant Marc ens explica com en tres grups, els que passaven, els dirigents i els malfactors, el deixen; les hores passen també de tres en tres (tèrcia, sexta, nona) fins a una completa i inquietant foscor, i anomena a tres dones que contemplen l’escena des de lluny.Només un centurió, un pagà, algú fora de quadre en aquesta història divina de salvació, el  reconeix. I des d'allà, des d'aquesta completno-res, des d'aquest univers religiós fallit, explota, en el matí de Pasqua l'anunci inesperat de la Resurrecció.

Llegim la Passió segons sant Marc com escrita per algú que ha captat aquesta nota fonamental de la soledat absoluta de Jesús, que cap dels altres va rescatar amb semblant cruesa i visibilitat.


Anna Moya, o.v.

diumenge, 18 de març de 2018

Diumenge 5 de Quaresma - 18 de març de 2018


Jn 12, 20-33

A l’Evangeli sentim en diverses ocasions al llarg de l’any la paraula referida a seguir Jesús. Avui, sant Joan, la cita, com a resposta al desig dels que el volen veure, en el moment de l’entrada del Senyor a Jerusalem: Si algú em vol servir, que em segueixi; ara ho escoltem just a l’inici del camí cap a la seva Passió i mort, el camí de la Creu, com a preludi dela seva imminent glorificació, del seu aixecament per atreure tots cap a Ell, que és també el moment en què anuncia el judici d’aquest món.Qui em vulgui servir, que em segueixi i Allà on sóc jo és també el qui em serveix. En altre moment l’hem sentit dir: Qui em vulgui seguir, prengui la seva creu!. Ara no tenim cap dubte: Seguir-lo en aquest camí de la Creu on voluntàriament acceptà morir, és per tant abans que res l’acceptació de la mort, la mort del cos i, amb el cos, de tot el que ens lliga al món per mitjà deles seves eines, els sentits i el pensament.

Déu creà l’home de la pols de la terra i l’insuflà alè de vida, el féu doncs cos i ànima; un cos sense ànima o una ànima sense cos no és l’ésser humà. El lligam entre els dos és, per voluntat de Déu indissoluble. Tanmateix, Déu ha disposat que aquest lligam es dissolgui en un moment fixat per la seva Providència i desconegut per nosaltres. I ho disposà per la nostra salvació, a fi que allò que està prenyat de corrupció no rebi en herència la vida eterna. Encara que Ell no conegué la corrupció, ja que era sense pecat, i el seu cos quedà ‘com adormit’, la seva ànima se separà del seu cos i davallà als inferns a anunciar a tots els que sojornaven a les tombes la Redempció, i així proclamar definitivament el final del poder de la mort, la derrota de l’infern. Acceptar fer el camí que Ell féu, acceptar la creu, seguir-lo per servir-lo és, doncs, acceptar aquest decret diví, acceptar aquest trencament, que implica la corrupció de la carn i totes les seves realitzacions durant la vida a la terra, trencament que el Crist amb les paraules de la pregària a Getsemaní, féu palès el grau de patiment que implica, en quant homes, aquesta acceptació. També avui sentim com es contorba la voluntat humana del Crist: què diré, doncs: Pare, estalvia’m aquesta hora?

D’aquí aquest advertiment que ens sembla tan sever: Qui estima la seva vida[l’ànima, allò que ens manifesta com a éssers vius en aquest món] la perdrà; qui la odia[així, odia, diu el text en grec i en llatí]en aquest món, la guardarà per a la Vida eterna. Qui vol veure el Senyor? Qui el vol servir? La resposta afirmativa a aquestes preguntes és clau per poder entendre aquesta necessitat d’odiar la vida en aquest món.

D’entrada sembla molt més fàcil servir al Senyor que veure’l. Així començarem per allò que no ens posa tantes dificultats: Servir al Senyor! Recordo sant Cristòfol, el gegant que volia servir el senyor més poderós del món! I després de servir primer a un rei i després al diable, fou conduït, per la seva perseverança, a un servei en la major humilitat, deixant de banda les seves cabòries i oferint el que ell disposava, la seva força de gegant, perquè els viatgers travessessin un riu cabalós i no fossin arrossegats per l’aigua. Ens fem la mateixa pregunta que sant Cristòfol: Com servir al Senyor més poderós? Quines facultats tenim, en què i on podem posar-nos al seu servei? Cal però,primer, morir als nostres desigs d’aquest món. La riquesa, el poder o la fama que ens pot donar el servei als senyors del món, no satisfarà el desig d’un ànima neta, íntegra, que ha respost afirmativament a aquelles preguntes. Si estem vigilants com sant Cristòfol a atènyer el nostre desig, sempre descobrirem que hi ha algú més poderós a qui servir, i que les recompenses que rebem d’aquest món no ens poden fer oblidar el profund desig de servir al Senyor més poderós!

Doncs, com puc servir el Senyor? Ens diu l’Evangeli que ho he de fer des de l’acceptació de la creu, l’acceptació del necessari pas per la mort, que significa odiar –lluitar en contra de– aquells lligams que, a través dels sentits del cos i de la intel·ligència,he anat construint amb el món,en busca del que creia que em procuraria satisfacció, benestar o felicitat. No que m’abandoni i em deixi morir, no! sinó que posi l’objectiu de la meva vida en cooperar amb la seva obra; tota altra fita lliga l’ànima amb traves de ferro i, finalment, al moment en què se separi del cos, no sabrà ni com ni on viure, perquè totes les seves esperances hauran quedat lligades a aquell organisme que veurà descompondre’s i tornar a la terra. Mantenir aquells lligams priva la nostra ànima, d’heretar la Vida eterna.Quina vida eterna? Allà on sóc és també qui em serveix. La Vida amb Déu, la Vida en Crist: el Crist es anomenat també l’espai o el lloc dels vivents!

Acceptar el camí de la creu és justament servir el Crist, perquè servir-lo és posar-se al seu costat en l’obra de redempció de la que Ell és el Cap. Agafar la nostra creu voluntàriament fa que el Crist camini al nostre costat i, llavors, Ell portarà sempre el pes que a nosaltres ens aclapararia. Posar les nostres forces, les nostres capacitats, els nostres sentits i la nostra intel·ligència no en procurar-nos més felicitat i més benestar en aquest món, sinó posar-les al servei del Crist, això és estalviar l’ànima, la potència de vida amb què hem estat dotats, el do de Déu, la Vida! Qui sap pregar, que pregui, qui sap fer obres de misericòrdia que les faci, qui fa almoina, que en doni amb generositat, qui té cura del proïsme, qui visita els afligits, qui serveix a l’església, qui predica l’Evangeli, qui encoratja els tímids, qui aporta pau i concòrdia, qui amb l’exemple ensenya la humilitat i la paciència... Cadascú que posi en marxa les seves virtuts amb la mirada fixa en el camí de la Creu, en la dignitat que Déu ens donà quan ens va crear i que vol que acceptem plena i totalment i sense reserves per fer-nos participar de la Seva Vida, de l’Única Vida, la que Ell va crear, la Vida Eterna!
I un cop fet el judici d’aquest món i llançat a fora el dominador d’aquest món, un cop el Crist glorificat, un cop superada la nit més fosca –la meva ànima se sent contorbada, de la pregària de Getsemaní quan el Crist, el Fill de l’home, sentí tot l’abandonament de Déu–, aquest servei serà el que ens condueixi a dir:Faci’s la teva voluntat, i a les teves mans remeto el meu esperit! Complir aquest servei en i amb Crist sense dubte obre els ulls a veure Déu.

P. Josep


diumenge, 11 de març de 2018

Diumenge 4 de Quaresma - 11 de març de 2018


2Cr 36,14-16, 19-23; Salm 136; Ef 2,4-10; Jo 3,14-21.


Déu ja no és ell, ara només viu en i per els seus fills.

Pare nostre, que esteu en el cel:

... perquè li dolia de perdre el seu poble... (2Cr). El patiment del pare és que pateixin els seus fills. Són els sentiments, les entranyes del cor de Déu. L’amor de Déu més gran, més fort, que les nostres injustícies i violències.

... Déu, que és ric en l’amor, ens ha estimat tant que ens ha donat la vida juntament amb Crist... I juntament amb Jesucrist ens ha ressuscitat i ens ha entronitzat en les regions celestials..., és un do de Déu(Ef).Som fills, hereus en el Fill, amb la mateixa dignitat i condició; és la revelació que Déu ens fa. Que ell és pare, nosaltres fills (i germans).

Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic, ... que tinguin vida eterna (Jo).El Pare Déu ens ha posat Jesús com un referent, un paradigma, un mirall on mirem la nostra meta de realització i el seu amor.

Sempre Déu amor, amor immens.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

No és fruit d’unes obres, perquè ningú no pugui gloriar-se’n. Som obra seva: Ell ens ha creat en Jesucrist, per dedicar-nos a unes bones obres, ... perquè visquem practicant-les (Ef).Nova manera de ser i de viure..., en Crist, que és gràcia, do, amor, servei, perdó, pau, solidaritat...

«... també el Fill de l’home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen en ell tinguin vida eterna... (Jo).
És Jesús, el condemnat, el crucificat, d’on ens ve la salut, la salvació, de qui ens ve l’amor incondicional.
Nova humanitat centrada en Crist.
Vida eterna: allò que no passa, vida de veritat, que fa la persona; que ésser en Jesús.

Déu envià el seu fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell(Jo). Acció de Déu en favor de les persones: Déu és salvador, l’important és salvar cada persona, de la injustícia, la violència, del patiment..., l’important és la seva realització. I ho fa amb el compromís de la encarnació en la història.

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

... els qui viuen d’acord amb la veritat, sí que busquen la plena llum... (Jo).L’amor de Déu, la seva paternitat,  ens interpel·la, ens qüestiona sobre quina és la nostra actitud davant la vida, les persones, la societat..., els germans i germanes, si estem a la recerca de la llum o de les tenebres, de l’amor o l’egoisme, la solidaritat o la indiferència...

Ens condemnem nosaltres mateixos, quan ens tanquem a l’amor, a la vida, als valors...; preferim la foscor, les obres de mort, en lloc de les que donen vida, a nosaltres i als altres.
Ens salva la fe en allò que creiem de més autèntic.

El camí ineludible del tracte personal amb les persones concretes, que és el camí de la caritat encarnada, personal, atenta, solidaria.


Mn. Miquel García Bailach

dijous, 1 de març de 2018

Diumenge 3 de Quaresma - 4 de març de 2018

Estimats lectors d’aquest full (blog),

la setmana passada ja llegíem al fragment de l’evangeli que vam comentar, com Jesús deia als seus deixebles que «no referissin a ningú allò que havien vist, fins que el Fill de l’home hagués ressuscitat d’entre els morts» (Mc 9,9).

En el fragment de l’evangeli que comentem aquesta setmana (Jn 2,13-25), trobem una afirmació semblant per part de l’evangelista: «quan va ressuscitar d’entre els morts, els seus deixebles recordaren que havia dit això, i van creure en l’Escriptura i en aquesta paraula de Jesús.» (Jn 2, 22)

Per tant, la Pasqua, la Resurrecció de Crist és l’esdeveniment clau a partir del qual els primers cristians van rellegir tota la seva història amb Jesús, i avui, també ens toca fer-ho a nosaltres. No podem llegir la Paraula de Déu, sinó és il·luminada pel gran esdeveniment de la Pasqua que d’aquí a quatre setmanes celebrarem.

El fragment que comentem avui, ens mostra a Jesús al Temple, enfrontant-se a tots aquells que treuen profit econòmic del culte a Déu, mercaders, canvistes,... Perquè amb Crist el culte ha estat renovat. Amb la mort i resurrecció de Crist, ja no calen nous sacrificis: Crist és el darrer i definitiu sacrifici, Ell lliura la seva vida en ofrena pel perdó de tots els nostres pecats. Ara no cal entrar fins al Tabernacle del Temple per trobar-se amb Déu: Crist és un de nosaltres, i el trobem en el germà que pateix (Mt 25, 31ss), el trobem en la petita o gran comunitat aplegada en nom seu (Mt 18,20),... el trobem cada dia en el nostre camí, acompanyant-nos com als deixebles d’Emmaús (Lc 23, 13ss) mentre ens il·lumina i dóna sentit a allò que vivim.

Que aquesta Quaresma, no sigui un temps de ritus, sinó un temps de recerca de Déu, de trobada amb Déu en els germans i en la comunitat cristiana, per poder arribar a la Pasqua a punt per ser renovats per la Vida Nova que ens dóna el Ressuscitat.

Bona i santa setmana a tots,

Mn Josep Anton Clua, diaca