Diumenge de Rams - Passió del Senyor - 25 de març de 2018
El Diumenge de Rams recapitulem tot el camí quaresmal fins
l’entrada a Jerusalem, inici del moment més intens i clarobscur de Jesús, la
seva Passió, la seva Mort i la seva Resurrecció. En aquests quaranta dies hem
anat avançant i preparant cada Diumenge aquest esdeveniment:la temptació del
desert,la llum de la muntanya,el Temple que serà destruït i reconstruït en tres
dies,l'amor de Déu Pare que lliura el Fill per salvar el món iel gra de blat
que si no mor queda sol i no dóna fruit.El pas del goig de la rebuda de Jesúsa
l’entrada de la ciutat de Jerusalem alscrits de condemna que el portaran a la
mort, resumeix profundament el gran misteri salvífic que anem a celebrar: l'itinerari
que condueix a la vida és el lliurament a la creu per amor; un amor més fort
que la mort; un amor salvífic.
L’evangelista Marc destaca per sobre de tot l'absoluta i total
solitud de Jesús: abandonat per tothom, pels seus deixebles, pels dirigents, pels
que l’havien aclamat i, fins i tot, pels que anaven a patir la mateixa sort que
Ell. El Jesús que ens descriu sant Marc s’entrega a la voluntat del Pare
completament nu, de manera contraposada, com aquell jove (escena que només
explica sant Marc) que seguia Jesús embolicat en un llençol i que quan van els
guàrdies a detenir-lo, fuig despullat.
No se’ns presenta la comprensió divina que ens descriu sant Joan,
tampoc la companyia de l’Església que comenta sant Lluc o la comprensió bíblica
de sant Mateu. Sant Marc presenta a Jesús desolat, un Jesús que es recolza
només en la promesa de Déu de no abandonar-lo, en la confiança plena, sense cap
aval aparent: tots el deixen i el Pare calla. Les paraules "Déu meu, Déu
meu, per què m'has abandonat” ressonen més colpidores en aquesta versió que en
cap altre.Érem nosaltres els que mereixíem aquest abandonament, aquest dolor
intern. El que hauria d’haver estat el nostre càstig de solitud eterna, ho va pagar
Ell,en la creu. La solitud, que recorre amargament les venes, corria per
l'interior d'un Déu-home, el Déu que es va sentir abandonat i va haver de fer
un gran crit que no s’ha oblidat mai . Aquest crit portava tota la càrrega d'un
Déu que va incorporar sobre si mateix el pes del nostre abandó, de la nostra solitud,
de la nostra separació i desconnexió de Déu.
Com descriuen els exegetes, en un ritme ternari molt ben pautat,
sant Marc ens explica com en tres grups, els que passaven, els dirigents i els malfactors,
el deixen; les hores passen també de tres en tres (tèrcia, sexta, nona) fins a
una completa i inquietant foscor, i anomena a tres dones que contemplen
l’escena des de lluny.Només un centurió, un pagà, algú fora de quadre en
aquesta història divina de salvació, el reconeix. I des d'allà, des d'aquesta
completno-res, des d'aquest univers religiós fallit, explota, en el matí de
Pasqua l'anunci inesperat de la Resurrecció.
Llegim la Passió segons sant Marc com escrita per algú que ha
captat aquesta nota fonamental de la soledat absoluta de Jesús, que cap dels
altres va rescatar amb semblant cruesa i visibilitat.
Anna Moya, o.v.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada