dimarts, 10 de juliol de 2018

Diumenge 15 de durant l'any - 15 de juliol de 2018


MARC 6,7-13                                                                                                  
Jesús recorria els pobles del voltant i hi ensenyava

«Jesús recorria els pobles del voltant i hi ensenyava», perquè aquesta era la seva missió i la  que va encomanar als Dotze. Sovint els deia «sortiu i aneu a fer deixebles»,  i és en el tercer verb d'aquesta triple acció on rau el gran ensenyament de Jesús «feu deixebles». Perquè les paraules del mestre no s'han de quedar tancades i reduïdes en pura teoria, sinó que s'han de portar a la pràctica, vivificant cada un dels seus ensenyaments en els cors dels cristians  amb l'Esperit de Déu que és portador de vida.

Sí, hem de sortir, com diu el Papa Francesc en l'Exhortació Apostòlica «La joia de l'evangeli».  Per això ens diu que vol «una Església en sortida» que estigui en autèntica comunió amb el món actual, on ressoni l'Evangeli en tots i cadascú de nosaltres. Sortir i fer camí completament nus, despullats de totes les riqueses i poders del món, perquè per evangelitzar només ens cal una plena confiança en Déu.

Per fer aquest camí només necessitem unes sandàlies que ens protegeixin els peus, no sigui que ensopeguem amb alguna pedra (serp) que ens faci caure  en el pecat. També ens diu que no ens portem dos vestits perquè no només seria signe de riquesa, sinó que seria com revestir-nos d'una hipocresia que ens allunyaria del missatge evangelitzador de Jesús.

Però el camí d'evangelitzar és un camí dur, pedregós, i de vegades ens podem trobar amb comunitats on no som ben acollits. Però això no ens ha d'entristir, perquè forma part del camí de creu que Ell va fer i el qual nosaltres també hem de seguir. I «si una població no us acull ni us escolta, sortiu-ne i espolseu-vos la pols dels peus com a acusació contra ells». Sortiu, allunyeu-vos d'aquells que encara no han viscut el goig de conèixer el Senyor, els seus cors encara no s'han obert a la vida perquè encara són la "pols" d'aquells que van morir al pecat. Espolseu-vos aquesta pols, continueu fent camí i el vostres cors es convertiran en l'amor del ressuscitat que guarirà els malalts, serà un do de vida,  perquè on viu l'Amor del Crist no hi ha lloc pel maligne.


Paqui Rodríguez Báñez

dimecres, 4 de juliol de 2018

Diumenge 14 de durant l'any - 8 de juliol de 2018


Lectura de l’Evangeli segons sant Marc 6, 1-6.


“No va fer molts miracles en aquell lloc a causa de la seva falta de fe”.El repudi incrèdul de Jesús a la seva terra de Natzaret està en contrast amb els relats precedents, exposats amb la finalitat de suscitar la fe. La dona del poble havia cregut i Jaire, el cap de la sinagoga, havia acudit a ell ple de confiança. És precisament en la seva terra on Jesús xoca amb una gran incredulitat. El ministeri de Jesús no resultava evident per als seus contemporanis, el misteri de la seva persona se'ls amagava més d'una vegada sota els seus grans miracles. La gent de Natzaret són el cas típic dels que «veuen, però no perceben; senten, però no entenen»(4,12). Es tracta de la mateixa experiència i ensenyament que expressa el quart evangelista al final del ministeri públic de Jesús: «Tot i que li havien vist fer tants senyals prodigiosos, encara no creien en ell» (Jn 12:37).

Sembla que Jesús es presenta per primera vegada a la sinagoga de la seva terra com a mestre, com a rabí. Els seus compatriotes estaven sorpresos que tingués la capacitat de parlar tan bé i d'interpretar l'Escriptura. Coneixien Jesús com «el fuster» o -segons altres lectures- «el fill del fuster». També se’l coneixia com a «fill de Maria» i «germà» d'altres homes que formaven la seva família. Per això la gent no pot entendre que Jesús tingués alguna cosa especial i s'escandalitzaren. Jesús els hi dedicà unes paraules molt contundents: «A un profeta només el menyspreen a la seva terra».

En l'actitud dels natzarens s'anuncia ja als lectors cristians el misteri de la passió de Jesús; però en el destí del seu Senyor reconeixen també el seu propi destí. Jesús s'ha apartat dels seus parents i s'ha creat una nova família. Els deixebles de Crist han de comprendre que hi haurà discòrdies a les famílies per causa de la fe. És aquest el motiu pel que ha afegit expressament l'evangelista «entre els seus parents ia casa seva». Sovint Déu no ens estalvia aquesta amargor.

La conseqüència de la incredulitat és que Jesús no va poder fer a Natzaret cap gran miracle, sinó que va curar simplement a alguns malalts imposant-los les mans. Jesús no havia de dur a terme cap prodigi allà on els homes se li tancavenamb una incredulitat obstinada: no era convenient. La situació de l’ésser humà per si mateix és terrible i la seva incapacitat per apropar-se pels seus propis mitjans a Déu és completa. A l’ésser humà natural li és impossible entendre, creure i decidir a favor del testimoni de Déu, no per causa d'una incompetència intel·lectual, sinó per la ruïna espiritual en què es troba, un estat de perdició del qual només Déu el pot treure.Aquesta realitat és justament el que provoca que la veritable fe sigui humil, agraïda i obedient davant l'Únic missatge que va poder donar-li vida enmig de la mort: l'evangeli de la gràcia del Senyor Jesucrist a homes morts en els seus pecats, incapaços d'acostar-se a Déu, incapaços de reconèixer ni que el tinguessin davant mateix.


Anna Moya Oller, o.v.

diumenge, 1 de juliol de 2018

Diumenge 13 de durant l'any - 1 de juliol de 2018


Sv 1,13-15.2,23-24; Salm 29; 2Co 8,7.9.13-15; Mc 5,21-43.

Déu sempre és generador de vida, mai de mort. Déu és Amor.

Pare nostre, que esteu en el cel:

Déu no va fer la mort, ni li agrada que l'home perdi la vida; tot ho ha creat perquè existeixi... El reialme de la mort no és de la terra, perquè la bondat i la justícia són immortals. Déu no creà l'home sotmès a la mort, sinó a imatge de la seva existència eterna... (Sv). La mort, el dolor i el sofriment... no són de Déu. Déu sempre és creador de vida. Són llavors de vida les que Déu ens posat al cor de l’ésser humà.

Coneixeu prou bé la generositat de Jesucrist, el nostre Senyor: ell, que és ric, es va fer pobre per vosaltres, per enriquir-vos amb la seva pobresa (2Co). És el Fill que surt del Pare per dir-nos que també nosaltres som fills estimats. És el dinamisme de la Trinitat que ens agafa, ...on hi entrem.

Sigui santificat el vostre nom.

... els qui l'estimeu, enaltiu la seva santedat (Sl). La santedat de Déu és estimar; també la nostra ho és . 

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

El reialme de la mort no és de la terra, perquè la bondat i la justícia són immortals. Déu no creà l'home sotmès a la mort, sinó a imatge de la seva existència eterna (Sv). Ens són connaturals a nosaltres la bondat i la justícia, no el sofriment; qualsevol forma de sofrença és estranya a la vida que Déu vol.  

... i, suplicant-lo... li diu: «La meva filleta s'està morint. Veniu a imposar-li les mans perquè es posi bé... » Jesús se n'anà amb ell... Un Jesús compromès amb la vida, restaurador de la vida. ... «Tingues fe i no tinguis por...». Una fe decidida a estimar entranyablement la vida. . ... i dóna la mà i li diu: ... ‘Noia, aixeca't (Mc).

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

Déu no va fer la mort, ni li agrada que l'home perdi la vida; tot ho ha creat perquè existeixi, ha format el món perquè l'home visqui... (Sv). La voluntat de Déu és generar vida, i fer la seva voluntat també ho és.

El nostre pa de cada dia doneu-nos Senyor, el dia d’avui.

No seria just que, per alleujar els altres, vosaltres patíssiu estretor. Més aviat, que...  buscant la igualtat, allò que us sobra a vosaltres compensi el que els falta a ells, i si un dia els sobra a ells, que supleixi el que us farà falta a vosaltres, mirant que hi hagi igualtat (2Co). Criteri d’igualtat de possibilitats i recursos per a tots; és la caritat que veu en el necessitat un germà. Repartir sense acumular; una economia a l’abast de tothom.

I perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors.

El seu rigor dura un instant; el seu favor, tota la vida (Sl). L’amor de Déu sempre i incondicional.

I no permeteu que nosaltres caiguem a la temptació.

... l'enveja del diable va introduir la mort al món, i els partidaris d'ell són els qui en fan l'experiència (Sv). El mal no és de Déu; la temptació permanent de la llibertat és l’egoisme, font dels sofriments. Un egoisme heretat, cultural, també estructural, ja acostumats, hàbits establerts i acceptats que ja no sabem discernir.  

Ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

M'heu tret a flor d'aigua quan m'ofegava... Senyor, m'heu arrencat de la terra dels morts... Senyor. Heu mudat en joia les meves penes... (Sl). Déu creador encara, sempre; ve en el nostre no-res. Gràcies..., Senyor!

Com experimentem l’amor de Déu en la nostra vida? A través de..., de qui...?



Mn. Miquel García Bailach