dijous, 29 de gener de 2009

Diumenge 4 de durant l'any - 1 de febrer de 2009

Mc. 1, 21-28

No crec que sigui forçar el sentit del text substituir “ autoritat “ - la manera d’ensenyar el Senyor i que provoca estranyesa i admiració en els que l’envolten, per la paraula “rotunditat “ . Els escribes o mestres de la Llei no ho feien perquè així ja que es limitaven a transmetre les diferents opinions que els grans mestres havien pronunciat, tot el que més feien era interpretar la tradició i l’adaptaven a la situació que es presentava en cada cas, fins i tot es va popularitzar entre els rabins la dita “ quan tornarà Elies ja ens ho dirà “ quan entre ells no hi havia acord: no ensenyaven amb rotunditat perquè no gaudien d’autoritat, havien de parlar sempre per referència a un mestres anterior. La rotunditat de Jesús neix de que les seves paraules són la Paraula - tema constant en el fons de l’evangeli de sant Joan - .
I aquesta autoritat-rotunditat és manifestació de la irrupció del Regne de Déu en el mon, - naturalesa i història -, present des del començament de Marc.
I és irrupció i trasbalsament en els humans i en la natura quan tot el que és captivitat és alliberat per la paraula poderosa de Crist : paraula i acció. En l’hebreu bíblic el mot “paraula” significa també “acció” cf. Gènesi 1, ( la Creació ).
Que l’Esperit del Senyor faci que les paraules que pronuncien els nostres llavis baixin al fons del nostre cor ( sant Benet ) i així per mitja de les nostres mans ( acció ) esdevinguin vida pel mon.

Mn. Lluís-Anton Armengol
Delegat d’ecumenisme del bisbat de Sant Feliu

Diumenge 3 durant l'any - 25 de gener de 2009

Jonás 3:1-5 ; 10

En este pasaje podemos ver como Dios vuelve a emplear a Jonás a su Servicio. Que nos use indica que está en paz con nosotros ,Jonás tubo que humillar su corazón dentro de un gran pez en las profundidades marinas (Capítulo 2)por causa de su desobediencia.
Dios es misericordioso y grande en paciencia por eso en esta calidad volvió a dirigirse al profeta, pero Jonás ya había aprendido la lección y en esta ocasión no trató de eludir el mandato; todos debiéramos llamarnos Jonás porque podemos experimentar la misericordia y su gran paciencia y si miramos con fe al Señor nos daremos cuenta de cuantos fallos y errores todos hemos cometido sin que nuestro Dios nos niegue una segunda oportunidad, Jonás la aprovechó y confío en que nosotros seamos de los que aprenden de los errores para enmendarlos y que el arrepentimiento sea nuestro cambio de idea acompañando a la conducta para hacernos volver al deber cristiano.
Es bueno que consideremos el hecho del beneficio de la aflicción que muchas veces nos hace volver al camino correcto porque Dios no escatima de su poder y su Gracia para acercarnos a El.
El consejo de Jonás sería: Los siervos de Dios deben ir donde Dios nuestro Señor los mande, ir cuando los llame, y hacer lo que les ordene; debéis hacer lo que manda la palabra de Dios.
Jonás empezó el trabajo y puso todo su empeño ,esto nos debe hacer reflexionar porque en la actualidad hay muchas personas que viven ajenas a la fe y sin creer que Cristo murió por sus pecados ocupando el lugar de la condenación que a ellos les pertenece por lo tanto ellos mismos no tienen esperanza eterna.
Los ninivitas creyeron en Dios y se arrepintieron, en la actualidad también los apartados de Dios pueden convertirse de su mala conducta y rendir sus vidas de todo corazón a Dios, proclamemos el mensaje de salvación en Cristo.


Pastor Rafael Díez

Església Evangèlica

Diumenge 2 de durant l'any - 18 de gener de 2009

1 Cor 6, 13c-15a i 17-20
Una de les característiques de l’estat conseqüència de la caiguda dels nostres primers pares, és la desconnexió entre el cos/ànima i l’esperit. Allò que “és apetitós i agradable a la vista” desperta el desig, condiciona la voluntat i fa de motor de l’acció. L’esperit (cf Gen. 2,7) ja no regeix la persona humana.
Despullat de l’esperit, el cos posseeix l’ànima com el seu instrument per la supervivència que, tanmateix, no li permet traspassar els seus propis límits. Arribat el moment, la pols torna a la pols; allò que animava el cos sembla dissoldre’s en l’energia còsmica, la persona “ja no hi és. Mai més ocuparà el seu lloc” (cf S 103/2, 16).
Déu el Logos, però, ens mostra un altre camí. Ell assumí tota la naturalesa humana, cos-ànima i esperit, la uní a la seva divinitat i prengué carn del si de Maria. Al desert, després de batejat al Jordà, ens mostrà la vertadera jerarquia de l’home interior: l’esperit, uní lliurement i voluntària a Déu, reprèn la direcció del conjunt, i llavors el cos torna a ser instrument a través del qual porta al món la salvació. Així la mort no el pogué retenir, el cos del Senyor fou l’esquer que derrotà la tirania de qui ens tenia retinguts, i escapà a la corrupció i ressuscità d’entre els morts.
El nostre cos, unint-se íntimament a l’objecte dels seu desig, fent-se amb ell una sola carn, torna a deslligar-se de l’esperit, renuncia a la possibilitat de transcendir la pròpia corruptibilitat, i accepta la pròpia dissolució, rebutja en definitiva l’esperit que ha rebut de Déu.
Batejats, hem esdevingut membres del Crist, i ens unim a Ell en un sol Esperit. El cos-ànima retorna a la seva capacitat original com a temple, l’instint, el desig i la sensació poden tornar a ésser les capacitats amb què el cos a través de la seva acció en el món anunciï la Bona Nova i proclami la Resurrecció.

P. Josep
Església Ortodoxa

dijous, 8 de gener de 2009

Festa del Baptisme del Senyor – 11 de gener de 2008

Is 42, 1-4.6-7 Ps 28, 1-4.9-10 Ac 10, 34-38 Mc 1, 7-11


Acabant les festes de Nadal, en que hem contemplat Jesús infant, ens trobem amb Jesús ja adult, que, sense necessitar-ho, s'adreça a Joan per a rebre el baptisme. És la primera escena d'un tríptic que emmarca l'evangeli de Marc i proclama a Jesús com el Fill de Déu: en el baptisme, és el Pare qui ho anuncia al mateix Jesús Tu ets el meu Fill; en la transfiguració el Pare ho anuncia als deixebles, Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo; als peus de la creu un centurió, un pagà, el reconeix aquest home era Fill de Déu.

És l'itinerari de la fe: reconèixer en Jesús el Fill de Déu, és un do de Déu que només prové de la convivència amb Ell, d'escoltar-lo, de contemplar-lo, i de reconèixer que no sóc digne ni de deslligar-li la corretja de les sandàlies.

Nosaltres, en el nostre baptisme, també vam sentir aquella veu de dalt estant que ens deia, Tu ets el meu Fill, el meu estimat.

Quin goig saber-nos estimats de Déu, saber-nos fills seus, anar de la ma del Pare (cf Is 42,6) construint el Regne!

Quin goig poder cantar amb el salmista la glòria de Déu, que fa sentir la seva grandesa vetllant per què la canya esquerdada no es trenqui, ni s'apagui el ble que vacil·la.

Quin goig poder proclamar amb Pere, a tots els homes, sense distinció de raça, origen o condició, que aquest és el nostre Déu!



Josep Anton Clua

Catòlic – Militant d’ACO

diumenge, 4 de gener de 2009

Diumenge 2 després de Nadal

Efesis 1, 3-6; 15-18

Hi ha qui diu -i són molts- que els escrits de Sant Pau no tenen res a veure amb l'Evangeli. És a dir, que una cosa són els escrits dels evangelistes, i un altra cosa són els textos que s'atribueixen a l'apòstol, i que aquests, fins i tot, no segueixen la doctrina de nostre Senyor. Aquests cal dir-los allò que Jesús va dir als saduceus del seu temps: "Aneu equivocats perquè desconeixeu les Escriptures i el poder de Déu..." Quan volien enxampar-lo en alguna contradicció.
Per tot hi ha falsos profetes i engalipadors que gosen discutir l'autoritat de la Bíblia: novel·les que pretenen se històriques (?); i també estudis, els autors dels quals escriuen sobre el Crist amb la finalitat d'omplir-se les butxaques de beneficis (no fa ni un parell d'anys que en vam tenir un d'aquests per aquests encontorns). Quan l'apòstol parla de l'elecció divina dels creients, i la carta als Efesis ho deixa ben clar, no fa altra cosa que creure i ensenyar allò que deia Jesús: "No m'heu escollit vosaltres a mi; sóc jo qui us he escollit a vosaltres...."
Sant Pau exalça l'amor al Pare per aquest acte de la seva gràcia a favor nostre, uns impenitents que ell ha volgut rescatar de la condemnació i alliberar-los de la ira que ha de venir. Per amor i per pura gràcia, ja que cap mèrit hi havia en nosaltres que ens fes creditors del seu favor. Per tant, tal com llegim a la carta als Hebreus, se'ns avisa amb un to de crit d'urgència (tal com van fer els àngels amb la família de Lot perquè abandonés la ciutat de Sodoma, ja que havia de ser destruida), que no hem de menysprear una salvació tan gran com és la que Déu, per mitjà de Jesucrist -i de ningú més- ens n'ha fet partícips.
Manel Alonso Figueres
Grup de Bíblia-Església Evangèlica