dimarts, 29 de juny de 2010

Diumenge 14 de durant l'any - 4 de juliol

Lluc 10,1-12. 17-20

Avui el text de l'evangeli ens convida a reflexionar sobre la nostra vocació com a cristians. És molt important assenyalar que l'evangelista remarca que el Senyor va enviar a missionar a 72 deixebles. El nombre 72 simbolitza la multitud de les nacions paganes. Aquesta missió es la tasca de l'Església d'evangelitzar, de compartir l´evangeli, a totes les nacions. Això ens porta a preguntar-nos: Quina és la meva missió en la societat on Déu m'ha posat?, És a dir quina és la meva missió en el meu treball, amb els meus amics, amb els meus veïns? Perque el cercle de relacions socials on visc és el camp de blat on he de treballar. Per altre banda l´evangelista també vol deixar clar que la missió de compartir l'evangeli li correspon a tota l’església, es a dir no és una tasca encomanada només a un grup de creients. La nostra societat, els nostres amics, els nostres veïns necessiten una veu càlida i fraternal que els parli de la veritable pau que transforma vides i àmplia horitzons d'esperança. Estem disposats a treballar en la collita? Que el Senyor de la Vida ens ajudi a anunciar i viure l'evangeli del Regne amb il.lusió i joia.


Germán López-Cortacans

diumenge, 27 de juny de 2010

Diumenge 13 de durant l'any - 27 de juny - Segona lectura

Gàlates 5, 1;13-18

El mensaje de Jesús siempre nos apunta en dirección a la estabilidad, la seguridad y el equilibrio, por eso cuando una persona ha puesto su vida en la confianza de salvación que el Señor da es consciente de que su libertad ha llegado gracias al alto precio de la sangre de Cristo Jesús.
Es cierto que todo aquel que ama a Jesús ama también a su prójimo y este amor debe impulsarnos a buscar el bien de los demás como si se tratase de nosotros mismos, es necesario desechar toda clase de venganzas, represalias, malos sentimientos y hasta malas palabras contra los demás y substituirlos por palabras alentadoras, edificantes y siempre capaces de transmitir el sentimiento referido por el apóstol Pablo en 1ª de Corintios 13:1-7.
Por otra parte hay que tener claro que el amar al prójimo es un mandamiento de Dios, Levítico 19:18 y Jesús mismo nos dice en Mateo 22:39 “Amarás a tu prójimo como a ti mismo”.
Una vida dirigida por el amor según el de Dios es guiada por el Espíritu Santo y capaz de luchar contra los deseos producidos por la carne es decir esa naturaleza humana caída que batalla contra la nueva naturaleza en Cristo.
Ser guiados por el Espíritu es lo que todo cristiano debe perseguir, y para lo que todo cristiano ha nacido, por lo tanto amemos a Dios y al prójimo.



Pastor Rafael Diez
Iglesia Evangélica

Diumenge 13 de durant l'any - 27 de juny - Primera lectura

1Reis 19, 16b-19-21

Relat de la vocació d’Eliseu cridat a ser deixeble i successor d’Elies.

El mantell era un símbol característic dels profetes, i el fet de tirar-lo a sobre d’algú, com fa Elies amb Eliseu, és una mena de gest d’associar-lo a la pròpia missió fent-lo deixeble seu.

Eliseu sembla que ha interpretat el gest d’Elies i n’accepta la missió, però demana de fer un àpat de comiat amb la seva família. Per preparar l’àpat mata dos dels bous amb què estava llaurant, i fins i tot crema els instruments que utilitzava: aquesta és una forma d’indicar la fi definitiva de la seva vida anterior per dedicar-se totalment a l’activitat profètica.

Jesús, quan cridà a algú a seguir-lo fou més exigent, i demanava un compromís mes radical que els profetes ja que no permeté a un dels cridats a anar a dir adéu als de casa seva.

Sentir la crida a fer-se deixeble és un moment decisiu per a escollir. Eliseu, cremant els arreus de la seva feina anterior se situa en la dinàmica de la fidelitat en el seguiment. Tota vocació hauria de tenir aquesta resposta decidida. Si ets cridat és un gran regal que se’t fa. No facis retardis la resposta!

La imatge d’Eliseu amb la mà a l’arada és la que Jesús empra a l’evangeli per indicar-nos que seguir-lo exigeix una decisió ferma i una gran integritat: Assumir-ne el seguiment i l’estil de vida.

Per això la llibertat és fonamental.



Griselda Cos OSB

dijous, 17 de juny de 2010

Diumenge 12 de durant l'any - 20 de juny

Gal 3, 26-29 Lc 9, 18-24

Després d'un temps de pregària, Jesús fa una enquesta als seus deixebles: Qui diu la gent que sóc jo? Qui dieu vosaltres que sóc jo?.(Lc 9, 18.20) Les preguntes que fa no són simple curiositat, vol saber quina acceptació tenen entre la gent, i entre els deixebles, el seu missatge i la seva persona. Jesús vol saber què han entès i quina imatge tenen d'Ell.
I avui? Avui hi ha una diferència essencial, Jesús no hi és present físicament, es mostra a través dels creients, a través del nostre testimoni. Ens hem plantejat mai quina imatge donem de Jesús i del seu evangeli?
Fora bo, que com a creients ens aturéssim a reflexionar-hi, personalment i comunitària, i que en aquesta reflexió giréssim els ulls envers Ell, i ens adonéssim de la seva actitud envers la gent, envers el pobre, el malalt, el ric, el fariseu,... Així descobrirem Jesús compromès en la causa de l'alliberament (vg Lc 4, 17 ss), en la causa dels pobres, en la causa del qui pateix marginació. Per això, la gent del poble el veu com un profeta: Uns diuen que ets Joan Baptista; d'altres, que ets Elies; d'altres, que ha ressuscitat un dels antics profetes. Han descobert en Jesús la veu profètica que és denúncia, que és alliberament, que és esperança pel qui pateix.
La carta als Gàlates ens recorda tots els qui heu estat batejats en Crist us heu revestit de Crist (Gal 3, 27). Ja no som nosaltres, es Crist que viu en nosaltres. En conseqüència, la nostra vida i la de les nostres comunitats han de ser imatge de la vida de Crist. Els qui ens veuen han de poder descobrir-hi Crist viu i actuant entre els homes i dones dels nostres pobles i barris.
És un camí que no serà fàcil, en el que hi haurà creu, dolor, però on tenim segura la Pasqua: qui perdi la vida per mi, la salvarà (Lc 9, 24b), ens diu Jesús.
Ens hi posem?

Josep Anton Clua Sampietro

dijous, 10 de juny de 2010

Diumenge 11 de durant l'any - 13 de juny

Ga 2,16,19-21



Avui i durant uns quants diumenges seguits la litúrgia romana ens ofereix, com a segona lectura, fragments de la carta de sant Pau als cristians de Galàcia. I en el que llegim avui Pau hi resumeix el contingut essencial de la seva predicació als gàlates: és la fe i no la Llei que salva!
L’èmfasi que hi posa ve motivat perquè els mateixos gàlates que l’havien acollit “com si fos un àngel de Déu o Jesucrist mateix” (4,14), ara l’havien decebut completament perquè es deixaven fascinar per uns que els havien dit que, si no es feien circumcidar d’acord amb la Llei de Moisès, no es podien salvar; i això volia dir abandonar, fins menysprear, l’eficàcia sobrehumana i única de la creu de Crist.
Més enllà de l’anècdota històrica concreta hem de veure-hi una temàtica que mai no ha perdut actualitat. ¿No continua havent-hi el perill que l’aspecte institucional i jurídic de les nostres comunitats eclesials, o el mer compliment d’alguns preceptes, ens faci sentir ja prou segurs de la salvació, cofois i tot d’estar en regla amb Déu? El deixeble de Jesús no pot pretendre merèixer la salvació gràcies a les obres i a les estructures humanes, carnals, a les obres de la Llei. Seria buidar la mort del Crist del seu sentit i del seu valor. “Per als qui viuen en Jesucrist (…) només compta la fe que actua per l’amor” (5,6).




P. Jordi Castanyer
Monjo de Montserrat

divendres, 4 de juny de 2010

Diumenge 10 de durant l'any - El Cos i la Sang de Crist - 6 de juny


Gn.14, 18-20 – Salm 109 – 1C. 11, 23-26 – Lc.9, 11b-17

“Corpus Christi”, festa que té lligam molt estret amb el Dijous Sant i amb les nostres celebracions eucarístiques de cada diumenge, en la qual, durant molts segles, el poble cristià ha volgut venerar el ”Santíssim Sagrament” fins que, al 1264, el Papa Urbà IV va estendre aquesta solemnitat a tota l’Església. La pietat popular ho manifestava al carrer amb els monuments, catifes de flor, domassos al balcó, l’exposició del santíssim i grans processons. Avui dia, després de Vaticà II, l’espiritualitat porta més els cristians a sortir al carrer però per a un lliurament joiós, generós als germans. Celebrem una donació d’amor del Crist.
Lluc en l’evangeli d’avui ens indica que hem de fer per a seguir l’ensenyament de Jesús. Escoltem-lo: “ Jesús acollí la gent, els parlava del Regne de Déu i guaria els qui
en tenien més necessitat”. També a nosaltres ens toca “acollir” i adonar-nos que, al nostre entorn, molta gent necessita la nostra ajuda, la nostra aportació econòmica, la nostra escolta, el nostre temps... “El dia començava a declinar i els Dotze s’acostaren a dir a Jesús: -Acomiada la gent i que vagin ales cases del voltant a per trobar allotjament i menjar. Però Jesús els digué: -Doneu-los menjar vosaltres mateixos”. Demana la nostra col·laboració per petita que sigui... donant el que tenim i som. (Els apòstols només tenien 5 pans i 2 peixos...). Crist vol que ens sentim responsables de la vida dels altres. La festa del Corpus ens ha de recordar que és al carrer, per les places que Jesús ens espera .
M’agradaria afegir un poema francès que ens pot interpel·lar i ajudar-nos a construir el Regne.

El cos del Crist té els ulls d’aquest afamat,
ferit en el seu honor i la seva dignitat.
Mira’l, és el cos del teu germà!
La sang del Crist és tota la sang vessada en la terra dels homes,
la dels camps de batalla, la dels hospitals.
Respecta-la, és la sang del teu germà!
El cos del Crist és el pa sagrat en l’altar del diumenge,
és el pa que vas a partir a taula.
Comparteix-lo, és el pa de Déu.
La sang del Crist és la de totes les creus del món,
que no para de ser vessada.
Recull-la és la sang de Déu. (Robert RIBER)


Maïté Cabié – Vedruna
Antena GERFEC