dissabte, 31 de desembre de 2011

Solemnitat de la Mare de Déu - 1 de gener

Nombres 6,22-27

Fixeu-vos que aquest passatge comença amb Déu i termina amb Déu.
Ell té un desig: beneir al Seu poble. Perquè ens estima.
Ell pren la iniciativa, ens truca a col·laborar amb Ell i ens mana a proclamar aquesta paraula de benedicció.
Moisés ho ha de dir a l'Aaron i als seus fills. Aaron i els seus fills ho han de dir a tot el poble. I, el poble de Déu, com "reialme sacerdotal i nació santa" (Èxode 19,6) ha de transmetre aquesta benedicció a la resta del món perquè es complexi la promesa feta a Abraham, "en tu seran beneïdes totes les famílies de la terra." (Gènesis 12:3)
Voldries sentir més de la Seva presència amb tu, protegint-te i cuidant de tu, en aquest nou any?
Voldries veure'l a Ell i al Seu camí per a tu amb més claredat i gaudir més del Seu amor i gràcia envers tu?
Voldries sentir com es fixa la Seva mirada damunt teu, recordant-te que sap exactament qui ets i què t'està passant, i que t'ompli de nou de pau i confiança?
Doncs, rep aquesta benedicció i no t'oblidis de passar-ho també als que tens al teu entorn, perquè Déu diu, "Jo els beneiré." (v. 27) És a dir, la benedicció està garantida! Perquè ens estima.
Aleshores, germà meu,
Que el Senyor et beneeixi i et guardi.
Que et faci veure la claror de la seva mirada
i s'apiadi de tu.
Que fixi damunt teu la seva mirada
i et doni la pau.
Amén.




David Rhoton
Comunitat Cristiana La Vinya – Gavà

dissabte, 24 de desembre de 2011

Nadal del Senyor - 25 de desembre

Is 52, 7-10 ; Sl 98 (97) 1-6 ; Hb 1, 1-6 ; Jo 1, 1-18


Les lectures que la litúrgia romana ens ofereix per a l’anomenada missa “del dia” són molt eloqüents. El pròleg de Joan presenta el sentit més profund del misteri de l’encarnació, del qual Nadal és una important conseqüència.

El més important no és que Jesús neixi sinó que Déu s’encarni. Cal que ens adonem de què celebrem. Celebrem l’aniversari del naixement a Betlem de Jesús de Natzaret, un personatge clau en la història de la humanitat, una festa molt arrelada en la tradició, un dia entranyablement familiar, que comporta un bon àpat i, en molts casos, un intercanvi de regals. Probablement tot una mica barrejat. Fins i tot moltes persones que es defineixen com a no creients celebren la festa i quasi tothom tendeix a sentir-se solidari, més encara, fa accions solidàries. Magnífic!


Els cristians celebrem tot això però hem d’anar més a fons. No ens podem quedar, evidentment, en el consumisme desenfrenat, ni en la tendresa una mica bleda de les llumetes o en l’estètica del pessebre. Hem de comprendre i agrair la profunditat del misteri del Nadal des de la fe. Nadal és molt més que tot això. La persona de Jesús de Natzaret, la seva encarnació, el seu naixement, la seva vida sencera, la seva mort i la seva resurrecció constitueixen el fet cabdal de la història.


Els cristians celebrem per Nadal la humanització de Déu i la participació de l’ésser humà en la vida divina, fonament de la nostra esperança de sentit i de salvació històrica i escatològica. Esperem que la solidaritat de Déu amb la humanitat doni fruits de justícia en el món present i acabi amb la plena instauració del Regne de Déu en una nova creació a la qual aspirem.


Déu Fill, expressió completa i definitiva de Déu s’encarna en el si d’una dona, Maria, assumint així la plenitud de la nostra condició humana, tot mantenint la plenitud de la seva condició divina, sense barreja ni separació!!! Aquesta és la fe de l’Església, de totes les esglésies cristianes, salvant algunes postures molt minoritàries.


Aquesta revelació del misteri de Déu és un regal, una gràcia absolutament immerescuda. La infinitud de l’amor de Déu es posa plenament de manifest en la vida de Jesucrist i el Nadal n’és l’inici. Tot plegat una enormitat.


L’inici de la Carta als Hebreus diu el mateix que el pròleg de Joan: Jesús és la plenitud de la revelació de Déu. Déu no ens parla per mitjà del Fill, sinó en la persona del Fill, el qual havent dut a terme la seva missió retorna al Pare i “s’ha assegut a les altures a la dreta de la majestat divina”. Déu dóna la raó a un desgraciat mort a la creu i és que Déu les fa de l’alçada d’un campanar!


Per això hem d’anar més enllà de la pura festa popular, sense menysprear-la de cap manera. Hem d’esforçar-nos a aprofundir en la comprensió del misteri, hem d’agrair del fons del cor el do de Jesucrist, hem de viure d’acord amb el seu missatge, perquè “d’un cap a l’altre de la Terra es vegi la salvació del nostre Déu”.
Bon Nadal a tothom!




Josep Esplugas

dijous, 15 de desembre de 2011

Diumenge 4 d'Advent - 18 de desembre

Anuncio del nacimiento de Jesus. Un milagro o un mito? (Lucas 1:26-38)


Quiero comenzar resaltando la fidelidad y amor de Maria hacia su Señor, que no es otra cosa la que deja entrever con las palabras del vv 38 (He aquí la sierva del Señor; hágase conmigo conforme a tu palabra). Dios ama a toda creatura, pero se sirve de todos aquellos que le aman y le buscan en espíritu y en verdad. (deberías indagar que es en espíritu y en verdad), Esta era Maria había dedicado, consagrado su vida al Señor, por esto en un momento de su vida de su juventud recibe u obtiene el privilegio mas hermoso que pudo tener mujer alguna la de traer al mundo a Jesus el Salvador de la humanidad, cuan hermoso seria que cada uno de nosotros pudiéramos escuchar estas palabras: Maria no temas, porque has hallado gracia delante de Dios.


Un milagro, por supuesto que es un milagro y no un mito, todo esto es historia y es mas la concepción única de Jesus no fue un mero milagro en si mismo, fue también el cumplimiento de la profecía del antiguo testamento. Con mas de 730 años de antelación, Dios predijo que una señal del Mesias para los judíos y todos nosotros, seria la de un hijo nacido de una virgen (leer Isaias 7:14) y este niño seria ambos humano y divino (leer Isaias 9:6). Esto es lo que Gabriel le esta recordando a Maria en los vv.32-33.
Los hombres, el genero humano después del pecado necesitábamos de un salvador (todo esto Dios lo conocía desde la eternidad que sucedería) uno que fuera sin mancha, el cual sobre la tierra no había porque todos por herencia habíamos pecado de allí que Dios ofreció a Jesus (Gen. 3:15 – Juan 3:16 ) su único hijo en sacrificio, por esto el nacimiento virginal y la encarnación fueron necesarios para que Jesus fuera nuestro Salvador (Jesus significa “Jehová salva (el Señor).


En estas fecha como cada año celebramos el nacimiento de Jesus y lo celebramos con reuniones familiares, cenas, regalos etc. Pero olvidamos que el regalo mas grande de todos los tiempo lo recibimos de parte de Dios, Su Hijo por quien nos vino la salvación eterna, no seria digno de celebrarlo cada dia y no cada 365 dias, dar gracias a Dios por el nacimiento de Jesus y la Salvación no hace sentir llenos de vida. Dios te bendiga esta navidad y cada dia.



Arturo Barisich B.
Pastor Evangelico

diumenge, 11 de desembre de 2011

Diumenge 3 d'Advent - 11 de desembre

En la segona lectura sant Pau - 1 Tes. Que és l’escrit com a tal el més antic i primer de tots els del Nou Testament- amb una senzillesa de llenguatge, que no vol dir simplicitat de raonament- fa servir tres vegades la mateixa paraula grega, que en les nostres traduccions varien poc: incessantment, sense parar, contínuament, en tota ocasió... es l’ actitud, per tant arrelada a la profunditat de cada persona i que expressa una font de la que no paren de rajar gratituds al Pare per Crist i en Crist : . 1:2, 2:13 i 5:17 ( el del fragment d’avui ).

Pau, identifica pregària amb gratitud al Pare i per la seva pròpia dinàmica, la pregària no pot ésser un acte puntual embolcallat amb l’oblit de Déu que és presència amorosa constant i total [1] . Encara que la condició humana és feta de fragments i intervals, parèntesis i buidors que , tristament es fan presents i sovint angoixants , quan tenim la sensibilitat interior tocada per l’Esperit, (” l’aire que respirem és Crist “ , st. Antoni abat dixit poc abans de morir, segons st. Atanasi d’Alexandria ,) experimentem que pregar és el respirar de l’ànima i que respirar és viure i que la nostra Vida és Crist.

Necessitem obrir espais i temps a la pregària, encontre amb el Pare, en Crist i com Crist des d’els Tabors de la vida on l’oració ens transfigurarà [2], des d’els Guetsemanís de la malaltia, la pregària ens farà coratjosos davant les Creus de cada dia...

Espais i temps on els mestre de pregària ens ajudin com a Moisès a vèncer fatigues i cansaments en la lluita dels amalequites que tenim dins nostre [3]. I tot instant de pregària, tot moment d’encontre amb el Ressuscitat visquem-lo com anunci i profecia dels cel nou i de la terra nova.

Perquè tot ens revela la presència del Ressuscitat i la pregària ens va centrant i ens va ordenant en Ell : “ Ens ha fet conèixer el seu designi secret, la decisió benèvola que havia pres, per executar-la en la plenitud dels temps: ha volgut unir en el Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra.[4]

Tot és Gràcia.




Lluís-Anton Armengol





[1] Act. 17,28: ja que "en ell vivim, ens movem i som",

[2] Lc. 9, 29 Mentre pregava, l'aspecte de la seva cara va canviar i el seu vestit es tornà d'una blancor esclatant.

[3] Ex. 17,12 Quan a Moisès començaven a pesar-li les mans, li van acostar una pedra, i ell s'hi va asseure. Aaron i Hur, un a cada banda, li sostenien les mans. Així les va mantenir fermes fins a la posta del sol.

[4] Ef. 1, 9s.

dijous, 1 de desembre de 2011

Diumenge 2 d'Advent - 4 de desembre

Mc 1, 1-8; 2Pe 3, 8-14, Is 40, 1-5 i 9-11.


El que en Església anomenem escatologia ve a ser com una dimensió nova de tota vida: la presència dels temps futurs, dels temps més enllà del temps, en el present d’ara mateix. L’Església no és solament en camí vers al Regne, sinó que ja és en glòria i poder a la dreta del Pare. La percepció de les realitats del futur “ja visibles” i “encara no realitzades” fan nèixer un sentiment de “nostàlgia ecatològica”: El Regne de Déu és quelcom que arriba, i per això la veu d’Isaîes i del Precursor convoquen a la conversió, però també és quelcom que és dins nostre (Lc 17, 21), i és també el que vindrà en plenitud i en glòria, la visió mateixa de la Gràcia Increada, la participació en la vida divina. Tot instant és la darrera hora.


Isaïes predicà la vinguda en la carn del Déu Vivent, la consolació aportada per l’Ungit de Déu, el Mesies, que ve en la carn. Sant Joan Baptista és la darrera baula d’una cadena mai ha deixat de saber que el Regne del Cel és a prop. Els sant Apòstols i els Pares de l’Església són testimonis de la profunda conversió que representà el naixement segons la carn del Fill de Déu: l’Església dels primers temps, viva en Crist, participant ja d’un nou cel i una nova per la gràcia del baptisme, crida: El Senyor ve! i el seu temps és un temps d’espera del que l’acompliment definitiu i irreversible d’allò que ja s’ha acomplert per la Gràcia. És així que l’espera atenta de la Segona Vinguda del Senyor, del Dia del Senyor – del Diumenge! – és una sola acció amb el penediment, el desig de conversió, el desig del nou cel i la nova terra on regnarà la justícia.


El Rei ve! Davant seu arriba el misatger, l’anunciador de la bona notícia. Sentim en els nostres cors la seva veu? La Tradició d’Orient senyala el calendari de l’Advent amb un quaresma, del 15 de novembre al 24 de desembre, a fi de preparar els camins del Senyor, de redreçar les senderes per on ha de passar el Rei, a fi de despertar els sentits a la Bona Nova. A una terra deserta, sense camins i sense aigua, el nostre esperit vetlla davant el Senyor. I tanmateix l’esperit d’aquest món repeteix sense parar el “no hi ha Déu”, i una somnolència, una torpor vol emparar-se de tota la nostra persona.


“En què consisteix doncs “l’esperit d’aquest món”? No consisteix en res més que imaginar que aquest món ho és tot; que és en ell on vivim i on morim; que en ell és on apareixem i desapareixem; que fora d’aquest món no hi ha d’altre, i que fora de l’home no hi ha Déu; allò que està en aquest món ho és tot, fora d’ell i més enllà d’ell no hi ha res, res, res; en tot el seu ésser l’home no és més que el producte i el fruit d’aquest món, on ha de retornar per descompondre’s i disoldre’s. Vet aquí perquè “l’esperit d’aquest món” no pot conèixer ni el Crist-Déu, ni res del que ens ha estat donat en Ell de part de Déu.” (P Justí Popovic)


Mantenim-nos sobris i vigilants, i que la Pau del Senyor sigui amb tots nosaltres


P. Josep