dissabte, 29 d’octubre de 2011

Diumenge 31 de durant l'any - 30 d'octubre

1Te 2,7b-9,13


Avui és el tercer de cinc diumenges seguits en què la litúrgia romana ens ofereix fragments de la primera carta de sant Pau als cristians de Tessalònica. Els biblistes estan ben d’acord a considerar-la no únicament la primera que escriu Pau sinó també el text més antic del Nou Testament. Tessalònica, l’actual Salònica, era una gran ciutat comercial, cosmopolita, amb una considerable diversitat de cultes i de creences. Pau hi havia residit força temps, hi havia impulsat una fervent comunitat cristiana i, finalment, n’havia hagut de fugir perseguit per una colla de jueus engelosits (vegeu Fets 17,1-10). De Corint estant, després d’haver rebut les bones notícies que li ha transmès el seu col·laborador Timoteu, Pau escriu als tessalonicencs sobretot per a encoratjar-los a progressar en l’ensenyament rebut i a viure-hi ben d’acord –amb una fe activa, amb un amor incansable i amb una esperança constant (1,3)–, i per a afermar-los en l’actitud de vetlla serena davant la fi del temps. Subratllem-ne, del fragment d’avui, tres punts:

a) L’apòstol, el predicador, el pastor, ha de tenir sempre una actitud d’entrega total, com maternal, a la seva comunitat, amb un zel que el porta a esmerçar-hi tota la vida. Allò que el mou –i el que ha de moure també tot deixeble de Jesús– és ser testimoni de la Bona Nova de Déu, és a dir, del Déu que és Amor i que se’ns ha revelat en Jesucrist, mort i ressuscitat, en el qual nosaltres també viurem per sempre.

b) L’apòstol no ha de ser una càrrega per a ningú –per bé que Pau mateix agrairà l’ajut que va rebre des de Filips, quan era precisament a Tessalònica, ja que també convé que la comunitat doni suport als qui els porten la predicació i el guiatge. No ens hem de repenjar en els altres, en ningú, i alhora cal que ens ajudem a portar-nos les càrregues els uns als altres.

c) A través de la predicació humana, de la feblesa del llenguatge i de l’estil humans, allò que es transmet i que ha de ser acollit és paraula de Déu, capaç de treballar eficaçment a l’interior de cada vida, capaç de conversió. Això demana, per part de tots, predicadors i oïdors, sinceritat, humilitat, fidelitat. Cal demanar a Déu la gràcia de saber anar més enllà, més al fons, de les aparences humanes, per poder estar ben atents i receptius a Déu que ens parla.




P. Jordi Castanyer

divendres, 21 d’octubre de 2011

Diumenge 30 de durant l'any - 23 d'octubre

A l'evangeli d'avui a Jesús li plantegen una qüestió que continua sent una pregunta clau per tot creient: ¿Quin és el manament més gran? Que vol dir, en el fons, en el més essencial: ¿què és el que ens cal fer? ¿Què és el que Déu espera de nosaltres? ¿En què hem d'apostar fort a la nostra vida?
A Jesús li fan aquesta pregunta, quin és el manament més gran, persones que havien dedicat tota la seva vida a estudiar això mateix: la Llei, allò que recollia el que Déu esperava del seu poble. I ells eren nomenats “mestres de la Llei”, persones preparades per ensenyar als altres sobre aquesta qüestió tan central.
El que Jesús els hi respon, no era res de nou ni inventat. Eren manaments de l'Escriptura ben coneguts per a ells. En el cas del primer manament, “Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament”, fins i tot és justament la pregària que tot bon jueu d'aquell temps, i encara els jueus d'avui, repeteixen dos cops al dia. I també són les paraules que tot bon jueu diu quan veu que s'acosta el final de la seva vida. Per tant el que els respon Jesús era de sobres conegut. I el “segon manament” que ell afegeix tot seguit, també era un text conegut de l'escriptura, del llibre del Levític.
Per tant Jesús respon a la pregunta recordant la resposta que ells ja sabien. Però l'originalitat de Jesús, la novetat del seu missatge, es troba en la manera de lligar les dues coses, en com ens fa veure que manament més important, en realitat són dos, que no es poden deslligar, estimar a Déu i estimar als altres, són com dues cares d'una mateixa moneda, si ens descuidem d'un, no entendrem bé l'altre. L'únic que ens demana Déu perquè li demostrem que l'estimem, és que estimem als altres. Com diu en el Nou Testament la primera carta de Joan: Qui estima, coneix Déu. Qui no sap estimar, no sap res de Déu, perquè Déu és amor. Qui no estima el seu germà al qui veu, no pot estimar Déu al qui no veu.
La resposta de Jesús, per tant, recorda coses ja sabudes, però ens convida a estar atents a aquell lligam que dóna sentit a tota la vivència de fe. En el món cada cop més complex que ens toca viure, sovint podem tenir tendència a compartimentar les coses: a distingir els àmbits de la nostra vida professional, el de les nostres aficions i el temps lliure, l'àmbit de la família, etc.. Potser psicològicament aquestes distincions les necessitem per tal de poder aclarir-nos, però el problema és quan la nostra fe es torna com un “compartiment” més de la nostra vida, una cosa que vivim només en uns moments concrets, i fins i tot en uns espais concrets al llarg de la setmana. Quan la fe podria ser justament aquell lligam de fons que dóna sentit i coherència a tot el que vivim en els diferents àmbits de la nostra vida, el que ens ajuda a descobrir en cada moment del dia a dia, en cada persona amb la que tractem, una oportunitat i una crida que ens vénen de Déu.
Jesús avui ens recorda aquelles coses que per a tots nosaltres ja són molt sabudes: moltes coses bones que hem après, dels altres i de la pròpia experiència, molts bons criteris que ens ajuden a anar orientant el que fem, davant dels molts i variats entrebancs i problemes. Però ens vol ajudar a redescobrir que tot això té un lligam, un sentit de fons, que ens justament ens permet valorar molt més cada detall.
Necessitem que la paraula del Senyor desperti novament en nosaltres aquest desig de redescobrir allò de més essencial: la trobada amb el Déu que ens estima i que simplement espera de nosaltres que ens deixem tocar pel seu amor i el sapiguem encomanar als altres. I que les nostres trobades en comunitat ens ajudin a afinar els nostres sentits interiors, per poder copsar la presència de Déu en el dia a dia, i en els nostres germans.




Mn. Josep Vicenç Moragues

dimecres, 12 d’octubre de 2011

Diumenge 29 de durant l'any - 16 d'octubre

Retorneu al Cèsar allò que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu
( Mt. 22, 21)

Tant de bo que tots els cristians des d’ el començament de la nostra història haguéssim fet el degut discerniment per no barrejar els “cèsars” de cada moment amb les comunitats eclesials!


Si tinguéssim el coratge d’obrir de bat a bat les portes de cadascú de nosaltres i de cada comunitat [i] a la fortalesa que ens dona l’Esperit Sant, si les paraules de Pau [ii] ressonessin sempre no hauríem fugit de les febleses que fan experimentar la força del Senyor !


Perquè, molt sovint, ens refugiat en els poders del món per aixoplugar-nos i refugiar-nos ens les nostres pors i el que és més gros ho hem justificat amb motius trets de l’Evangeli – fent-los a la nostra mida – a vegades molt subtils i altres vegades molt grollers.


Potser les raons que donem ens fan fariseus i herodians – antagònics però que s’ajunten maliciosament contra el Senyor- i ells es tornen contra nosaltres perquè posen ben bé a la vista de tota la Humanitat les nostres incoherències i contradiccions amb l’Evangeli que proclamem.


El Senyor ens demana que discernim, que no és altra cosa que trobar en cada moment el que Ell espera de nosaltres i el discerniment sempre neix i va acompanyat de la pregària, del diàleg serè i de la confiança en el Pare del Cel [iii] i del desig de proclamar la Bona Nova.


I sovint, aquest anar a cercar Poder i tenir Poder no ha estat altra cosa que desig de riquesa i fugida de la Pobresa que és la que segur, més ens fa pròxims a Crist en Creu. [iv]




Lluís-Anton Armengol




[i] Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi. (Apoc. 3,20)
[ii] Per tant, accepto de bon grat les febleses, les injúries, les adversitats, les persecucions i les angoixes per causa de Crist. Perquè quan sóc feble és quan sóc realment fort. (2 Cor. 12, 10)
[iii] Tot el que rebem de bo, tot do perfecte, ve de dalt, baixa del Pare de les llums. En ell no hi ha canvi ni ombra de variació. (Jm. 1,17)
[iv] però nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus i, per als grecs, un absurd. (1 Cor. 1,23)

divendres, 7 d’octubre de 2011

Diumenge 28 de durant l'any - 9 d'octubre

Mateo 22.1-14

Esta parábola representa lo que Dios ha provisto mediante el Evangelio para nuestra salvación y lo hace mediante una fiesta real hecha por un rey, por causa del matrimonio de su hijo. Nuestro Dios misericordioso no sólo ha provisto el alimento, sino un festejo real para las almas que perecen. En la salvación de su Hijo Jesucristo hay de sobra para nuestro consuelo presente y futuro.


Los primeros invitados fueron los judíos. A pesar de que los profetas del Antiguo Testamento no fueron atendidos, ni Juan el Bautista, ni el mismo Cristo, que les dijo que el reino de Dios estaba cerca, fueron enviados los apóstoles y ministros del evangelio, después de la resurrección de Cristo, a decirles que iba a venir y persuadirlos para que aceptaran el regalo del Evangelio , ahora también se nos ha invitado a nosotros , por lo tanto, la razón del por qué los pecadores no van a Cristo y a la salvación provista por Él no es que no puedan, sino que no quieren.


Esto podemos verlo también en la actualidad ya que nunca en la historia ha habido tanta facilidad para acercarse a Dios y a su Palabra y por desgracia muchos se excusan para no atender a la verdad Divina.
Tomarse a la ligera a Cristo y su oferta de salvación, es el pecado que condena al mundo. Ellos fueron indiferentes. Las multitudes perecen para siempre por su indiferencia. Además, las actividades y las ocupaciones mundanas estorban a muchos para tener un trato con el Salvador. Todos debemos aprender que nuestros corazones no tienen que poner en primer lugar las cosas de este mundo, es decir, el sitio que solo corresponde a Dios, no sea que se interpongan entre nosotros y Cristo.

El propósito del evangelio es recoger almas para Cristo; a todos los hijos de Dios esparcidos por todos lados.


Otra cuestión importante es la ropa para ir a las bodas,
Nadie la tiene por naturaleza ni puede hacerse el traje por sí mismo, solamente mediante la fe en el Salvador y la obra del Espíritu Santo en ti son capaces de confeccionar tu traje, único e intransferible exclusivamente tuyo , ¡Cuídalo!, ¡Cuidémoslo!, examinémonos si estamos en la fe y procuremos ser aprobados por el Rey.




Pastor Rafael Díez
Iglesia Evangélica