divendres, 29 de març de 2019

Diumenge 4 de Quaresma - 31 de març de 2019



Lluc 15,1-3.11-32
En la lectura d’avui tornem a veure com Lluc parla del perdó i de la reconciliació. Sovint en els evangelis se’ns presenta que una gran multitud de persones seguien Jesús, principalment malalts, pecadors i marginats per la societat.
Aquesta paràbola està adreçada als qui murmuren i cal està atents en el fet que el fill no vol tornar a casa perquè s’ha convertit, torna a casa perquè sap que el pare l’acollirà i li donarà menjar. Però el fill està realment perdut, ja que no vol tornar com a fill, sinó com a treballador, ha deixat de banda la seva condició de fill.
A la paràbola del fill pròdig, i també anomenada del Pare Misericordiós o Pare Bo, Jesús ens presenta com actua Déu. Si la llegim amb atenció veiem que se centra més en el comportament del Pare que no en les decisions que pren el fill. Malgrat el comportament del fill, el Pare l’està esperant, cada dia, examinant l’horitzó i cercant per veure’l venir de llum i corre cap a ell. Quan el veu, abraça al seu fill i manifesta l’alegria pel seu retorn; el fa passar a casa, al lloc més íntim de la família, i el vesteix, i fa preparar una festa per a ell i li comunica que està a casa seva. Alegria de tornar a estar junts de nou, és l’alegria que no coneix condicions.
Sovint trobem que la imatge del Regne és la d’un banquet on tothom estem convidats i som benvinguts i, a vegades els «justos» es queden fora perquè no se senten part d’aquesta alegria i celebració de reconciliació.
Aquesta Paraula de Déu ens arriba com un regal, ja que ens mostra clarament la imatge de com és Déu. Déu ve a trobar-nos per tenir-nos de nou. La reconciliació amb Déu comença abans i tot que siguem capaços de percebre-la. Déu sempre ens està esperant, només cal que acceptem i reconeguem aquesta misericòrdia i amor del Pare.
El Pare no sap estar sense els seus fills i, fins i tot, l’explica i demana al seu fill gran que entri, perquè ell vol que tots participin de l’alegria que dona aquesta reconciliació.
Aquesta temporada de Quaresma és un bon moment per experimentar l’alegria de la reconciliació i la benvinguda; que aquest temps ens ajudi a canviar el nostre cor i la nostra actitud per poder acceptar l’abraçada i les paraules del Pare, i així poder ser testimonis de la mateixa acollida i alegria per a aquelles persones que estan excloses en la nostra societat i que no reben paraules i gestos de reconciliació i alegria.

Ma. Pilar Lozano

dissabte, 23 de març de 2019

Diumenge 3 de Quaresma - 24 de març de 2019



Lluc 13: 1-9

Uns desconeguts li comuniquen a Jesús la notícia de l'horrible matança d'uns galileus en el recinte sagrat del temple. Jesús respon recordant un altre esdeveniment dramàtic ocorregut a Jerusalem: la mort de divuit persones aixafades per la caiguda d'una torre de la muralla pròxima a la piscina de Siloé. Doncs bé, de tots dos successos fa Jesús la mateixa afirmació: les víctimes no eren més pecadors que els altres. I acaba la seva intervenció amb el mateix advertiment: «si no us convertiu, tots morireu». La resposta de Jesús ens fa pensar. Primer de tot, rebutja la creença tradicional que les desgràcies són un càstig de Déu. Jesús no pensa en un Déu "justicier" que va castigant als seus fills i filles repartint aquí o allà malalties, accidents o desgràcies, com a resposta als seus pecats. En l'Evangeli, se'ns repeteix una vegada i una altra, que Jesús sempre està amb el que sofreix, amb el malalt amb el vulnerable. Hem de rebutjar la idea d'un Déu que castiga. Tenim que recordar que Déu sempre està amb les víctimes del sofriment. Aquest és el missatge de la bona notícia que hem d'anunciar i compartir.

Germán López-Cortacans
Parròquia Sant Esteve
Vila-seca

divendres, 15 de març de 2019

Diumenge 2 de Quaresma - 17 de març de 2019



Gen 15, 5-12, 17-18 i Lc 9, 28b-36

LA PROVIDÈNCIA DE DÉU

Imagineu-vos que teniu un fill a qui voleu ensenyar a fer excursions. Vosaltres sou experts i decidiu quina és la proposta més adient. Fixareu el lloc on haurà d’arribar, preveureu l’itinerari, l’equipatge, les provisions, les eines que necessitarà i calculareu un temps aproximat i flexible per tal que ho aconsegueixi amb èxit, perquè sense dubte el vostre interès és que hi arribi! Com a bons pedagogs, no prendreu les decisions per ell, sinó que posareu al seu abast tot el necessari i voldreu que ell les prengui correctament en els moments especialment decisius, amb la qual cosa adquirirà l’experiència necessària i l’èxit de la seva excursió serà total. Afegim que, perquè sigui efectiu l’aprenentatge, cal que el novell excursionista sàpiga el nom del lloc on ha d’arribar, però no ha d’haver estat mai; pot imaginar-se coses, però el coneixement d’aquest lloc no serà total fins que acompleixi la tasca encomanada. Emprendrà el camí i, en aquells moments claus, haurà de valorar la direcció que pren, les energies de què disposa, les provisions que li resten, el temps emprat... de manera que, a mesura que avanci, guanyi experiència i expertesa com a excursionista, fins a arribar a la fita final.

Això podria ser un exemple senzill per explicar els plans que Déu té per a nosaltres, les seves criatures. Déu quan ens va crear, ho va fer amb un objectiu clar i definit: que El coneguéssim, és a dir, que participéssim de la seva Vida, la qual cosa és, en el llenguatge del Sants Pares, aconseguir, gràcies a la imatge divina amb què vam ser creats, desenvolupar la semblança amb Déu fins a la mesura de la plenitud del Crist (cf Ef 4, 13). Com podem veure, la fita d’aquest viatge preparat per a nosaltres pel nostre Pare celeste, com a designi diví que és, és per nosaltres infinitament més difícil d’entendre o imaginar que el que nosaltres podríem preparar pel nostre fill.

D’aquesta fita, Déu va voler donar un tast als seus deixebles Pere, Jaume i Joan, com descriu sant Lluc en el relat de la Transfiguració al Mont Tabor. Les proves que havien de venir eren molt dures; els Apòstols, com s’explica als Evangelis, no entenien quan el Senyor els parlava de la seva condemna a mort necessària; per això, abans de la creu i la tomba, el mateix Jesús Crist els va fer partícips de la seva divinitat, a fi de donar-los la confiança necessària en els moments que s’anaven a produir. Aquesta Llum divina que descriu Lluc és Déu mateix, La Santa Trinitat, manifestant-se en les seves Energies. I aquestes Energies divines estan presents i actuant en l’univers des del mateix inici de la creació: a la seva acció l’Església l’anomena la Providència.

El Pare Sofroni Sajarov escriu: «Diem ‘providència’ a la participació de Déu en la nostra vida personal. Aquesta providència és del tot diferent a la fatalitat pagana. En alguns moments decisius de la nostra vida, efectivament, triem entre les possibilitats que se’ns presenten. Quan davant nostre s’obren diferents camins, ens hem de dirigir amb decisió ferma cap a la recerca última del Bé». Per Bé –així, amb majúscula– es refereix evidentment a aquella fita de la nostra vida que Déu va fixar; això és el que significa, quan ho diem amb tot el sentit, ‘que es faci la voluntat de Déu’ o ‘si Déu ho vol’; el que Ell vol és el Bé per a nosaltres. I el P. Sofroni segueix: «Aquesta elecció serà, de forma inevitable, associada al sacrifici, amb la qual cosa es manifesta de manera clara la nostra llibertat espiritual». Sacrifici, perquè ens hem lligat i compromès a moltes fites al llarg del nostre camí, i moltes passions han esdevingut hàbits dels quals som incapaços d’alliberar-nos, de manera que poques vegades la nostra voluntat està adreçada a aconseguir aquest Bé que, a més a més, el veiem distorsionat i borrós com en un mirall deformat i brut. Llibertat espiritual perquè a mesura que avancem, en la mesura que les nostres decisions, les prenguem amb el desig d’anar cap a on Déu ens crida, aquell mirall començarà a recuperar la seva forma i la seva pulcritud.

Déu tingué cura de l’home quan va cridar Abram perquè a través d’ell s’acomplís la Promesa, el designi original de Déu respecte a la seva creació i a l’ésser humà. Gradualment el Patriarca Abram, pels ulls de la Fe, aprengué a veure en cada moment, en cada esdeveniment l’oportunitat de complaure Déu i deixar enrere tot allò que, fruit de la caiguda d’Adam, el feia mortal i el lligava a la terra. Progressivament es feia palesa l’Aliança de Déu, es revelava aquell designi inicial del Consell Trinitari del Creador, la participació de la criatura en la seva vida divina, és a dir, la santificació. Així també actua la Providència en cada un de nosaltres, com el Pedagog que ens posa en el camí les ocasions de realitzar-nos plenament com a homes a imatge i semblança de Déu; i ho fa a través de cada instant present de la nostra vida (‘el nostre pa de cada dia’), i molt en especial en els moments més crucials i més difícils on hem de prendre decisions compromeses.

Déu és certament l’únic qui ha concebut aquest viatge de cada un de nosaltres, l’únic que sap i pot posar al nostre abast els elements, les circumstàncies més favorables per la nostra situació. Per això aquella mateixa Llum del Tabor de la que van ser partícips els tres Apòstols, en la seva forma més elemental i senzilla i accessible a tots –la Providència divina– és la que ens guia al llarg de la nostra vida. És clar, cal que tinguem present quina és la fita del nostra viatge, acceptar-la i estar disposat a treballar sense defallir per aconseguir-la. Aquesta decisió tots els cristians l’hem presa una vegada en la seva vida, al bateig, per boca pròpia o dels padrins, i la renovem quan rebem la Unció, en la Confirmació, i cada vegada que ens apropem a l’Eucaristia. Només així, mirant el viatge de la nostra vida, amb aquesta perspectiva divina, podrem ser capaços de valorar i decidir el pas que farem en el nostre camí cap al Regne del Cel. I fent-ho així no pot haver cap error, perquè ens posem a les mans del Senyor! Tenim la nostra consciència, que ha d’educar-se i créixer en el camí, i per guiar-la tenim la Seva paraula i l’experiència que ens han deixat aquells que ja han recorregut aquest viatge i han atès la fita desitjada: els Sants, la Comunió de l’Església.

Tornem a l’exemple. Si ens posem en el lloc del fill excursionista, sempre podrem decidir renunciar a arribar a la fita proposada, triar altre lloc més conegut o fins i tot aturar-nos i no seguir. Segurament, i d’acord amb una sana educació, podrem desenvolupar-nos, créixer i arribar a ser persones autèntiques amb altres mitjans que no fent excursionisme! Aquí, però, l’analogia ja no funciona. Què passa en el cas del nostre viatge fins al coneixement de Déu? Si la fita és la Vida, amb majúscula –Vida en Déu– qualsevol alternativa significa renunciar a ella...!

Si la nostra fe és profunda i viva, si per ella som capaços de canviar de perspectiva, de capgirar el nostre estat habitual orientat al benestar dins els paràmetres d’aquest món, si retornem a nosaltres mateixos –això és l’autèntic penediment–, veurem Déu a l’obra en totes les coses; no perquè coneguem el futur com Ell ho coneix –això només se’ls concedeix a alguns sants a fi de manifestar la glòria de Déu, no en ells sinó en els que s’apropen a buscar la salvació– sinó perquè acceptant la Fe abandonem la nostra voluntat caiguda i posem tota la nostra confiança només en Ell. I aquesta visió sempre és ni més ni menys d’acord amb el que som capaços, com ho fou per Pere, Jaume i Joan.
El dejuni que pot marcar la nostra Quaresma pot ser perfectament il·luminat per l’exercici d’aquest reconeixement de la Providència divina en la nostra vida i per l’esforç de la nostra resposta en complaure’l no sols com a l’Autor sinó com a Qui té cura perfecta de nosaltres, criatures seves, per conduir-nos cap a Ell.

P. Josep



Salm 26

Travessem una època de canvis socials i polítics que són, alhora, causa i efecte d'un estat de perplexitat, incertesa i inseguretat entre els ciutadans. En la seva base està el temor davant el futur de l'economia i l'ocupació, en un context de canvi i avanç tecnològic accelerat. Vivim en una època que de gran canvi en la qual els patrons socials, econòmics i polítics han deixat de ser fixos, la qual cosa produeix inseguretat i por; por als altres i por al futur. Els cristians no som aliens a aquestes inseguretats i temors que compartim amb els nostres conciutadans. En aquest context de perplexitat, el salmista ens convida a posar la nostra mirada en el Senyor perquè Ell il·lumini els nostres passos i dissipi la boira que ens impedeix veure amb claredat l'horitzó. Aquest temps de quaresma, és una oportunitat excel·lent per a donar gràcies a Déu per la seva cura i protecció. Aquest Salm ha estat, i serà en el futur, un bàlsam per a calmar les nostres ansietats i temors. Que el Senyor ens ajudi a “veure més enllà” de la nostra pròpia realitat per a descansar en Ell. Amén.

Germán López-Cortacans
Parròquia Sant Esteve
Vila-seca



diumenge, 10 de març de 2019

Diumenge 1 de Quaresma - 10 de març de 2019



Lc 4, 1-13

M’ha semblat adient i molt encertada una reflexió d’en Josep Maria Fisa, al quadern de “Missa Dominical”: d’alguna manera parla del contrast d’aquests dies de música, sorolls i festa dels carnavals, amb el camí quaresmal, en el qual se’ns convida justament a tot el contrari, a despullar-nos de les nostres disfresses i màscares que acostumem a portar inserides o enquistades en el nostre comportament. Ens costa molt ser transparents i viure en la nostra realitat, tal com som, sense aparences, sense amagar les nostres fragilitats.

Jesús ens convida a endinsar-nos en el desert on la veu de l’Enemic, com ell va experimentar, ens vol temptar a viure apartats de l’amor de Déu, a ser autosuficients i a ser absorbits pels nostres pecats, que ens van allunyant de la nostra veritable condició de fills de Déu.

Aquest text bíblic em recorda aquell himne cristià que queda reflectit a la carta de Pau als Filipencs: “Ell, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res: prengué la condició d’esclau i es feu semblant als homes. Tingut per un home qualsevol, s’abaixà i es feu obedient fins a la mort, i una mort de creu.” Jesús es batejat, ple de l’Esperit Sant, i per amor, es fa vulnerable, com un de nosaltres i es deixa temptar en allò més important, que fa referència a la missió messiànica. Durant quaranta dies es temptat pel diable, a negar la seva condició de Fill i viure un messianisme mundà tal com esperava el poble d’Israel. Un messies rei, glorificat pel món.

Mentre el poble d’Israel, durant els quaranta anys en el desert va ser infidel a Déu en moltes ocasions, Jesús es manté fidel a la voluntat del Pare. Jesús, en el baptisme, rep la dignitat de la seva missió, però que no té res a veure amb les temptacions del diable. Jesús és el Messies Servent i no es desvia en cap moment del pla de Déu.

No estem mai sols ni abandonats. Jesús ens convida a obrir el nostre cor i deixar que toqui i guareixi les nostres misèries. Deixem-nos tocar per la seva misericòrdia i combatre al diable, amb l’ajuda de la Gràcia, per créixer en la fe. En aquest temps litúrgic, també pot ser possible fer una reflexió, sobre el nostre compromís ecumènic i demanar al Senyor que siguem més conscients del dolor de les divisions i descobrir quins camins ens obre l’Esperit Sant per caminar junts vers la plena comunió.

Xavier Artigas, diaca



diumenge, 3 de març de 2019

Diumenge 8 de durant l'any - 3 de març de 2019


“¿Por qué ves la paja en el ojo de tu hermano y no adviertes la viga en el tuyo?”
Recordemos que el pasado domingo se nos exhortaba al amor al los enemigos, a los que pecan contra nosotros o contra otros.

Pues bien, si amamos a nuestros enemigos tendremos una actitud correcta, buena con los pecadores que nos rodean. Recordando también que nosotros hemos sido,  o somos, pecadores y que quisiéramos que los demás se apiadaran de nuestra alma.

Nos inclinamos a compadecernos de los pobres y de los enfermos.

Pues bien, ¿quién más pobre – pobreza espiritual – que el pecador? Y ¿quién más enfermo que el herido en su alma, cuya enfermedad le puede causar si no se arrepiente la muerte eterna?
Así no heriremos al pecador humillándole haciéndole notar sus pajas, sino que oraremos por él, aunque nos haya hecho mal, recordando que quizá por la oración de un desconocido salimos nosotros mismos de nuestros pecados.

Así, con humildad y caridad podremos quitar la paja del ojo del hermano y si amamos incluso a nuestros enemigos ya no se formarán o se disolverán en nuestra propia visión espiritual las vigas del orgullo y de la falta de amor.



Javier Garralda Alonso